Homenatge a Pau Casals

Avui, onze de setembre i Diada de Catalunya, m’agradaria fer esment d’un dels personatges més il·lustres de la nostra terra, que m’ha marcat i influït sempre com a persona, com a músic i com a català que sóc. Es tracta d’un dels millors violoncel·listes que el món ha conegut mai, el mestre Pau Casals i Defilló.

Casals va néixer a El Vendrell un 29 de desembre de 1876 i ja de ben petit tocava el violoncel demostrant que era un virtuós de l’instrument. Però el seu renom no només va venir de la música, sinó de l’estreta unió que hi havia entre el seu art i la seva nació, Catalunya. Va ser ell qui va donar a conèixer el nostre país al món sencer, a la seu de l’ONU, l’any 1971, fa només quaranta anys; va ser ell qui es va haver d’exiliar durant el franquisme per tal de no ser perseguit tan sols pel simple fet de ser català; va ser ell qui va enviar un missatge de pau a tot el món interpretant “El Cant dels Ocells”, himne actual de les Nacions Unides, que li va fer guanyar la Medalla de la Pau; va ser ell qui va dir davant de tothom “I am a catalan”, sóc un català. Així era Pau Casals. Ell no s’amagava de ningú ni ocultava les seves arrels, al contrari, n’estava ben orgullós, perquè a més a més d’un mestre, un geni i un artista, era català.

Per tant, considero que tot aquell que se senti fill de Catalunya hauria de conèixer la figura de Pau Casals i sentir-se ben orgullós de la seva tasca catalanitzadora i de la seva voluntat de projectar aquest país a tot un món ignorant de la nostra lluita reivindicadora per aconseguir, d’una vegada per totes, ser més que un fragment de 32.000 km², situat al nord-est d’Espanya, als ulls dels altres països.

Pau Casals va morir el 22 d’octubre de 1973, 19 anys abans que jo nasqués. La seva mort va ser una pèrdua irreparable per al poble català, i nosaltres, el mínim que podem fer és recordar-lo durant molts anys més i continuar la seva tasca com el poble únic i unit que som, donant-los la mà en comptes de donar-nos l’esquena, buscant les similituds que hi ha entre nosaltres no només les diferències, sense tenir por de dir qui som, d’on venim i on volem anar. Així ho hauria volgut Pau Casals, que va ser, és i seguirà sent  un símbol de lluita, pau, honor i orgull per a Catalunya.

Feliç onze de setembre!