dimecres, 3 de gener de 2018

Quan el desastre et converteix en llegenda

Opinió 
The Disaster Artist (2017), de James Franco

Els festivals de cinema de classe A són famosos per programar els darrers films dels grans autors (amb majúscules) del cinema internacional; cineastes que acostumen a reflexionar profundament sobre la vida, les relacions humanes i els difícils temps que ens ha tocat viure a través de docu-ficcions, thrillers nihilistes, drames socials molt crus o comèdies negres amb finals desoladors. Per això que una pel·lícula tan gamberra com The Disaster Artist (2017), de James Franco, no només es fes un lloc a la selecció oficial del Festival de San Sebastià, sinó que s’emportés la Concha de Oro, va ser un fet, com a mínim, sorprenent.
Però què és The Disaster Artist? És un biopic en clau còmica, si no paròdica, de la que es considera que és la pitjor pel·lícula de la història: The Room (2003), dirigida per Tommy Wiseau, un home de qui se sap ben poca cosa, doncs l’indret on va néixer, la seva edat i d’on va treure tants diners per finançar el seu projecte (es calcula que uns sis milions d’euros) segueixen sent un misteri. La de Franco és una pel·lícula que combina a parts iguals moments eminentment metacinematrogràfics (la recreació de moltes escenes del film original) i d’altres fora del set (les relacions d’amor-odi de l’excèntric director amb el seu equip i “amics”).
Tot això remet directament a una altra pel·lícula d’una altra figura que li disputa a Wiseau el títol del director més pèssim de la història: Ed Wood, de qui Tim Burton va fer un biopic homònim l’any 1994. Són films on la comèdia és tan gran i tan afilada que es pot dir que ratlla la paròdia, un gènere que des de l’establiment de l’era postmoderna ha estat molt present tant a la petita com a la gran pantalla.

La realitat (o la il·lusió de realitat) és un atractiu massa gran per desaprofitar-lo, i per això hi ha tantes pel·lícules biogràfiques o documentals que flirtegen amb el gènere. Rob Reiner es va inventar un hilarant grup de rock a This is Spinal Tap (1984), Woody Allen va convertir-se en l’omnipresent Leonard Zelig a la pel·lícula del mateix nom de 1983 i a C'est arrivé près de chez vous tres directors belgues van enregistrar la rutina d’un psicòpata fictici mitjançant un pseudoequip de televisió.
Amb tot, si parlem de la sàtira i la paròdia no ens podem oblidar de tres noms que són claus per entendre aquest subgènere. El primer és el de Charles Chaplin, on a The Great Dictator (1940) no només va tenir els nassos d’encarnar el mateix Adolf Hitler, sinó que ho va fer de tal manera que desinflava i evidenciava totes les seves horribles aspiracions alhora que feia una reflexió metacinematogràfica del pas del mut al sonor. Molt més endavant en el temps ens trobem als Monty Python, on en un gest no menys valent van parodiar la vida de Jesucrist a Life of Brian (1979) i la del Rei Artur a la més descafeïnada Monty Python and the Holy Grail (1975). Finalment, tenim a Mel Brooks que, com a director sempre ha apostat per la farsa i les pel·lícules satíriques. Mirem, si no, Young Frankenstein (1974), Spaceballs (Brooks, 1987) o Blazing Saddles (Brooks, 1974).
No deixa de ser rellevant que el cinema de Brooks combina d’una manera molt conscient la paròdia amb els gèneres cinematogràfics tradicionals, des del western fins a la ciència ficció, passant pel terror. I és que el terror, per la seva voluntat catàrtica és perfecte per ser desmuntat amb elements còmics. Sorprenentment, Wes Craven, autor de mítics títols del gènere com A Nightmare on Elm Street (1984), va saber riure’s de si mateix i de tots els clixés que havia creat quan va rodar Scream (1996). I per si a algú encara té ganes de veure una pel·lícula més autoconscient del que és, només cal agafar qualsevol film de la saga de Scary Movie que, de manera més òbvia, però també més divertida, posa del revés els grans títols de terror de la història del cinema recent.
El terror no és l’únic gènere que se suma al carro de la paròdia. Si comencem a excavar una mica, ràpidament trobarem films que parodien les pel·lícules de espies (Austin Powers), de detectius (Murder by Death), de policies (Hot Fuzz), d’arts marcials (Kung Fu Hustle), de catàstrofes (Airplane!), de guerra (Tropic Thunder) i, per què no, també una pel·lícula que se’n riu del propi cinema espanyol: parlo, és clar, de Spanish Movie (2009), de Javier Ruiz Caldera.
No puc acabar aquest article sense esmentar l’animació, ja que és una branca que també té grans exponents dins de l’univers de la paròdia. Shrek (2001) se’n riu descaradament dels contes de fades i de tot el que la factoria Disney ens ha intentat vendre quan parla dels prínceps blaus i les princeses de color de rosa; i, de caire molt diferent, Team America World Police (2004) posa el dit a la llaga al ranci heroisme estatunidenc. Amb tot, és a la televisió on s’ha explotat més la paròdia en clau de dibuixos animats, especialment gràcies a The Simpsons i tots els shows derivats (American Dad, Family Guy, etc.).
Així doncs, queda clar que hi ha cineastes, com el propi James Franco, que creuen que es pot riure de qualsevol gènere i de qualsevol situació. I què millor que riure’s del propi cinema com fa a The Disaster Artist? 

Shrek (2001)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada