Lucrecia Martel colonitza les sales amb 'Zama'

Zama (2017), de Lucrecia Martel

Han passat deu anys des que Lucrecia Martel va estrenar la seva anterior pel·lícula, La mujer sin cabeza (2008). És per això que la recent estrena del seu nou treball, Zama, ha acaparat tots els focus, tot i que la cineasta argentina ha volgut treure ferro a la situació: “No hi ha ningú que esperi les meves pel·lícules, per sort per a tothom. I tampoc crec que Zama sigui el meu retorn, perquè mai me n’he anat. Tot aquest temps he estat fent el que faig sempre: tractar d’entendre el món, la nostra atzarosa, minúscula i poderosa existència, intentant estimar i que m’estimin, com fa tothom. Les idees que funden el desig de fer una pel·lícula, és a dir, de fer públic un procés íntim, a vegades necessiten temps. No és més que això”.

Zama és una pel·lícula sensorial; una pel·lícula més concebuda a partir del so que de la imatge, tot i que, com és habitual en el cinema de Martel, els enquadraments fixes i la seva particular manera de composar fan que la fotografia també brilli amb força. Es podrien dir moltes coses de Zama, però en aquest article em vull centrar en el viatge que fa el seu protagonista, Don Diego de Zama. Ell és un oficial espanyol que espera contínuament el seu trasllat, però aquest no arriba mai. Aquesta actitud plena d’esperança fa que no vulgui establir lligams amb la gent de la seva colònia, amb qui mai ha intentat entroncar amistat perquè imagina que està a punt d’anar-se’n. El que desconeix, però, és que tots aquells de qui depèn per tornar s’han oblidat d’ell. Finalment, despullat de la seva identitat, Don Diego de Zama s’embarca en una aventura impossible que el durà a l’autodestrucció.

És habitual que les pel·lícules que tracten sobre el colonialisme estableixin connexions amb l’existencialisme, ja que molts dels seus personatges arriben sols a indrets inhòspits que els hi fan perdre el cap i acaben engolint-los. L’exemple clàssic és Aguirre der Zorn Gottes (Herzog, 1972), on un Klaus Kinski completament alienat acaba perdent tot el seu seguici i la seva humanitat al llarg del seu viatge al cor de l’Amazones, tot i que també podríem incloure en aquest grup Apocalypto (Gibson, 2006) que, malgrat el seu caire més lúdic i superficial que el film alemany, també mostra la lluita d’un individu contra al món.

Amb tot, no totes les “aventures” colonials tenen una voluntat tan profunda i nihilista. Sovint es fonamenten en la tensió entre la guerra que porten els invasors i la pau intrínseca dels indígenes, que finalment també acaba abraçant un dels colons, sovint el protagonista. Això passa a 1492: Conquest of Paradise (Scott, 1992), The Road to El Dorado (VVAA, 2000), The Mission (Joffé, 1986), Pocahontas (VVAA, 1995) i una de les versions no animades que es basen en la mateixa història: The New World (Malick, 2005). De fet, fins i tot podríem incloure Avatar (Cameron, 2009), ja que, tot i proposar-nos una història futurista, el fil conductor i el conflicte són exactament els mateixos.

Evidentment, el colonialisme va ser un fenomen que no es va limitar al continent americà. Si mirem a Àsia, per exemple, veurem que el cinema va establir dos grans focus d’interès. El primer i més important és l’Índia. Ja a meitats del segle XX, el director Jean Renoir va rodar l’aclamada Le fleuve (1951), que mostrava amb gran elegància una història d’amor interracial. Però no va ser fins a la dècada dels 80s que Hollywood va apostar per dedicar a l’Índia dues grans superproduccions que es van endur multitud de nominacions i premis als Oscars: Gandhi (Attenborough, 1982) i A Passage to India (Lean, 1984). S’ha de dir que el colonialisme indi no només ha estat tractat per cinematografies estrangeres. En aquesta mateixa època, un dels més grans directors indis, Sayajit Ray, va rodar Shatranj ke khilari (1977), que explica la història d’una partida d’escacs entre dos homes de classe alta que es produeix paral·lelament als primers alçaments de la societat civil contra l’Imperi Britànic. L’altre gran títol genuïnament indi arriba al canvi de mil·lenni. Parlo de Lagaan (Gowariker, 2001), també coneguda com Once Upon a Time in India, que utilitza un element extern –en aquest cas una partida de criquet– per mostrar els tumultuosos anys de mitjans de segle XIX.

Aguirre der Zorn Gottes (1972), de Werner Herzog

I si creuem el continent asiàtic arribem a l’altre escenari que va emparar a una bona fornada de pel·lícules colonials: el Vietnam. Si Coppola, Malick, Stone o Cimino van decidir parlar directament de la guerra que va tenir lloc entre els anys 50s i 70s, hi va haver dos cineastes que van rodar films del que va passar just abans. Parlo de Jean-Jacques Annaud amb L’amant (1992) i Régis Wargnier amb Indochine (1992). A part d’aquests dos títols, també podem esmentar 55 Days at Peking (Ray, 1963), que tracta sobre el setge dels bòxers xinesos a diverses ambaixades estrangeres a la capital de la Xina, o fins i tot 1898: Los últimos de filipines (Calvo, 2016), un dels dos títols espanyols recents que s’enfronten al seu propi passat com a país imperialista.

L’altra pel·lícula de casa nostra que ho fa és Palmeras en la nieve (González Molina, 2015), un film que ens porta al darrer continent que ha estat carn de pel·lícules sobre el colonialisme: l’Àfrica. Com passava amb el continent americà, aquí podem trobar dues tendències temàtiques: la primera és la que correspon a aquelles cintes que prioritzen la vessant política i bèl·lica del colonialisme, on l’ocupació en si és la principal font del conflicte. Aquí trobem exemples tan recents com Loin des homes (Oelhoffen, 2014) o tan antics com Four Feathers (Korda, 1939). Amb tot, els dos principals títols daten dels anys 60s. Són Zulu (Endfield, 1964) i, molt especialment, La battaglia di Algeri (Pontecorvo, 1966), que explica la lluita del Front d’Alliberament Nacional d’Algèria, al capdavant del qual hi havia l’activista Ali La Pointe.

El segon grup de pel·lícules que s’emmarquen dins del continent africà se centren més aviat en les desigualtats i diferències racials entre els colons i els habitants nadius. I aquí entra el nom d’una cineasta de referència en el cinema sobre el colonialisme, especialment per la vessant autobiogràfica de les seves ficcions: Claire Denis. Pels qui no la coneguin es tracta d’una cineasta que va viure la seva infantesa a diverses colònies franceses a l’Àfrica. D’aquí que la seva òpera prima, Chocolat (1988), se centrés en com algú de raça blanca que creix sense més punts de referència que la pròpia realitat del país –una realitat opressora i suprematista dels blancs vers els negres– veu amb la distància del temps com tot allò que havia tolerat i considerat normal era absolutament condemnable. Per altra banda, Denis va insistir amb el tema colonial en un film molt més proper als nostres dies, White Material (2009), on una Isabelle Huppert havia de defensar la seva parcel·la de terra amb dents i ungles si no la volia perdre com a conseqüència d’una incipient guerra civil.

Finalment, no podem acabar sense esmentar dos grans documentals que no només entronquen amb el tema del colonialisme, sinó que també són dos dels més grans exponents del subgènere del documental etnogràfic. El primer és Les statues meurent aussi (Marker, Resnais, 1953), una peça polèmica que indaga en les diferències comercials entre l’art occidental i l’art africà, que va ser totalment menystingut durant el colonialisme francès. El segon és Les maitres fous (Rouch, 1955), que explora el místic i incomprès món dels rituals africans durant la mateixa època.

Tot això ens fa veure que el colonialisme ha estat un tema que intermitentment ha anat omplint les pantalles de cinema i que, si ve s’ha tractat des d’un sentit geogràficament ampli, sí que és veritat que l’han dut a terme, en la seva gran majoria, cineastes dels països colonitzadors. I tot i que gairebé tots ho facin des d’una vessant crítica, no serà fins que es giri la truita i donem veu a les cinematografies d’aquests països reprimits que no podrem copsar la magnitud del que va significar l’imperialisme i els seus efectes devastadors a les colònies. 

Chocolat (1988), de Claire Denis