El costat fosc del cinema

Woody Allen

El món de l’art està ple de personatges polèmics que, ja sigui pels seus pensaments, frases o accions, desencadenen fortes reaccions que la premsa i les xarxes socials no fan més que accentuar. I el món del cinema no se salva pas d’aquesta tònica, ans al contrari; m’atreviria a dir que té més individus d’aquest tipus que cap altre art. I sovint, aquestes figures controvertides no són altres que els propis directors de cinema.

Quentin Tarantino és un dels membres d’aquest col·lectiu díscol, un home que no té cap problema per dir les coses que pensa. Més d’un periodista s’ha posat les mans al cap quan en realitzador de Pulp Fiction ha defensat aferrissadament la violència dels seus films al·legant que qualsevol persona sana sap distingir entre realitat i ficció i que els insults, la sang i els cops de puny, no fan més que millorar l’experiència cinematogràfica.

Una altra gran personalitat polèmica és el director danès Lars von Trier. Ell no en va tenir prou de fundar un dogma d’estil (el Dogma 95) que ha rebut per tots cantons, sinó que, de tant en tant, deixa anar alguna perla. La més valuosa potser va ser la que va llançar al Festival de Canes de 2011: “Entenc a Hitler. Crec que va fer coses que no estaven bé, però simpatitzo amb ell [...]. Com escapo d’aquesta frase? D’acord, sóc nazi”. I si fins aleshores von Trier gairebé només era conegut pels cinèfils, aquell 19 de maig va aconseguir fer-se un lloc a les notícies de tot el món quan Canes el va expulsar del festival. I no en devia tenir prou, ja que aquests dies que ha passat per la Berlinale, mostrava, burleta, una samarreta amb el logo de la Palma d’Or acompanyat de la frase ‘persona non grata’.

Però tampoc cal mirar tan lluny, ja que també en tenim a casa nostra, d’aquests. Per exemple, Albert Serra, famós per haver rodat una pel·lícula que dura més de 100 hores, que de tant en tant deixa anar alguna que altra frase lapidària. Formen part del seu inventari “Tinc un prejudici a favor de Gaddafi” i “Sé que sóc el millor cineasta que hi ha a Espanya” i, més recentment, en va afegir una de nova a la gala dels VI Premis Gaudí: “Us suggereixo que expulseu tots els actors de l’Acadèmia i que els envieu a Guantánamo”. Eduard Fernández no hi estava d’acord.

Quentin Tarantino en una entrevista

Fins aquí, aquests són alguns dels noms d’una llista que encara es podria allargar molt. Són tots personatges que generen allaus de grans detractors i seguidors acèrrims per parts iguals. Ara bé, una cosa és guanyar-te enemics per anar deixant comentaris incendiaris de tant, i una altra molt diferent és haver d’enfrontar-te a l’opinió pública quan aquesta t’acusa d’un delicte. Els casos d’escola: Roman Polanski i Woody Allen.

El primer va ser acusat l’any 1977 de mantenir relacions sexuals amb una menor després de sotmetre-la a les drogues. Polanski va abandonar els Estats Units un any més tard i es va refugiar a França i Polònia per evitar ser extradit. Des de llavors l’Acadèmia de Hollywood li ha fet boicot i no ha considerat les seves pel·lícules, només exceptuant la nominació a millor director que va rebre per Tess el 1980, quan l’escàndol encara era molt recent i poc clar, i per la gran pel·lícula El Pianista (2002), l’excel·lència de la qual era tal que no podien permetre’s de fer el ridícul obviant-la.

El cas de Woody Allen és lleugerament diferent. El càrrec que va recaure sobre ell és del mateix tipus, d’abús sexual, però a diferència de Polanski, ell no va fugir del país, fet que li va donar més legitimitat que el seu company. A més, el jutge va dictaminar que no hi havia proves concloents que revelessin els presumptes abusos de Allen sobre la jove Dylan Farrow. Amb tot, des de llavors hi ha americans que discriminen o rebutgen les pel·lícules del novaiorquès, fet que s’accentua si tenim en compte que es va casa amb la seva fillastra, Soon Yi-Previn.

Lars von Trier a la Berlinale

Ara aquest debat s’ha reobert, ja que Dylan Farrow va publicar una carta al diari The New York Times on explicava el dur que va ser aguantar els continus abusos de Woody Allen. A més, també critica l’Associació de la Premsa Estrangera de Hollywood per haver atorgat enguany el seu guardó honorífic al director de Manhattan. i a les seves actrius per acceptar treballar amb ell. Hi ha veus que afirmen que aquesta carta podria perjudicar seriosament a Cate Blanchett i la seva cursa als Oscars, on molts ja li posaven el premi de “Millor Actriu” a la butxaca.

I encara un cas més. La setmana passada van trobar la germana de Julia Roberts, Nancy Motes, morta a casa seva. La policia hi va trobar una nota de comiat que culpava a la “nòvia d’Amèrica” de la seva mort, ja que considerava que s’havia comportat d’una manera molt cruel amb ella. De nou, un cas que li podria costar l’Oscar a Roberts en un paper, el que fa a Agost, que ha estat molt elogiat després de diversos anys de sequera professional.

Tots aquests són fets que reobren el debat etern de si l’art i la vida dels artistes s’han de barrejar, de si una pel·lícula serà més bona si el director és un angelet i més dolenta si és un violador. I encara més: si les institucions com l’Acadèmia de Hollywood han de sucumbir a aquestes pressions i jutjar els seus nominats pel seu talent artístic o bé si han d’anar més enllà i fer-ho també a àmbit personal. Ho descobrirem el proper diumenge 2 de març.

Albert Serra a la Gala dels VI Premis Gaudí