Boston, a la recerca de balenes

Boston és, sens dubte, una ciutat extraordinària; una ciutat americana que s’assembla més a un Londres o un Amsterdam que no pas a un Chicago o a un Houston ja que les arrels dels que van fundar el que coneixem com a Nova Anglaterra encara conviuen entre els nadius, que són, en gran part, d’origen irlandès, italià o jueu. El lideratge esportiu i la potència cultural són més que notables en aquesta ciutat de l’atlàntic nord: els Boston Celtics i els Red Sox han enaltit l’estatus esportiu de Boston en un centenar d’ocasions i la seva biblioteca municipal és l’arxiu bibliogràfic municipal més gran dels Estats Units. Però si avui en dia tothom coneix Boston és per les seves universitats, com Harvard o el M.I.T., que l’han posicionat com a destí preferit dels estudiants internacionals. Això és el que la majoria de gent sap; el que no és tan conegut, però, és que Boston ofereix una oportunitat única per conèixer un altre col·lectiu molt més antic que els colonitzadors del segle XVII, ja que ben a prop de la ciutat, a pocs quilòmetres mar endins, es pot trobar una de les més impressionants reserves marines de balenes, on hi conviuen tres espècies diferents: el rorqual comú, el rorqual d’aleta blanca i la balena geperuda. És per això que des de ja fa diversos anys s’ofereixen creuers guiats per la badia de Massachusetts amb ànim d’oferir a turistes i bostonians aquesta fantàstica oportunitat per conèixer, de més de prop, un dels animals més estimats i alhora amenaçats de la fauna marina: la balena.

La ciutat de Boston compta amb una de les més impressionants reserves de balenes dels EE.UU.

Comença l’aventura

Arribo al New England Aquarium de Boston a dos quarts d’onze del matí. Fa molt de Sol i encara més xafogor, com és propi en un dia d’estiu d’aquesta part dels Estats Units. El tiquet del creuer a alta mar val 35 dòlars, però l'oportunitat bé s’ho val i de seguida m’indiquen quin serà el vaixell que em portarà fins al refugi dels cetacis: una barcassa força gran de tres pisos. Quan la tripulació ens indica que ja podem entrar, un primer torrent de gent no triga a ocupar la totalitat de la planta baixa. Ells seran els privilegiats que podran veure més de prop les balenes. Els que no érem fent cua a les vuit del matí ens hem de conformar a pujar al segon nivell que és, potser, el que té una major superfície. A més a més, disposa d’una gran cabina interior, al centre, preparada per acollir totes aquelles persones que es maregin durant el trajecte. El castell de proa s’omple de seguida així que m’he d’acontentar amb la part posterior de l’embarcació. Finalment, al tercer pis, el més petit de tots, se situen totes aquelles persones que més que per interès a conèixer les balenes han vingut al creuer a bronzejar-se.

El viatge comença a l’hora prevista. Em recolzo a la barana de popa, al costat d’una gran i prominent bandera dels Estats Units, i sóc el primer en sentir el soroll eixordador del motor, a uns quants metres sota els meus peus. El mar es tenyeix de negre per uns instants, assimilant el petroli que expulsa l’aparell per arrencar i, a poc a poc, veig com el Hancock Building, el gratacel més alt de la ciutat, es va fent petit juntament amb la resta de l’skyline de Boston.

El viatge

La primera hora és la més monòtona i passa força lentament, ja que el vaixell no fa més que anar endavant essent engolit, a poc a poc, pel mar. El principi encara era mitjanament entretingut perquè em podia distreure contemplant les petites illetes que anaven compareixent a pocs metres del creuer, que no trigaven a quedar enrere; petits illots on els únics habitants eren les roques, els arbres i les gavines. Però més endavant m’havia de conformar amb les poques barques de pescadors que es creuaven amb la nostra nau per casualitat o amb la llum dels fars costaners, que anava marcant, descompassadament, l’arribada de nous vaixells al port.  

En un moment donat, noto com el creuer accelera sobtadament i em desestabilitza momentàniament. No és fins que recupero l’equilibri i torno a mirar més enllà de la barana, que m’adono que ja fa estona que estem tots sols enmig de quilòmetres i quilòmetres d’aigua salada. A més a més, es comença a alçar un fort vent provinent de les entranyes de l’oceà, que llença més d’una gorra a l’aigua. El que estava sent, fins aquell moment, un matí d’estiu molt calorós, s’està convertit en un migdia gèlid i el panorama no fa més que donar-me la raó: samarretes de màniga curta que es van transformant en abrics, anoracs i forros polars. A més a més, la densitat a bord es va reduint, a mesura que la gent entra a la cambra interior, especialment els que estan fent sunbathing al pis de dalt de la barcassa. Però jo no. A mi ja m’agrada aquesta sensació; poder sentir com el vent m’acaricia el rostre, com els esquitxos de l’aigua em deixen un regust salat als llavis i, sobretot, el fet de poder tancar els ulls i no sentir res més que la remor del mar i el xiuxiueig del vent. El temps s’atura i connecto amb mi mateix envoltat, només, pel so de la vida.

Les balenes són uns animals captivadors: poden superar els 21 metres de llarg i les 45 tones de pes

Balenes!

El creuer no triga a aturar-se i una veu metàl·lica ens explica a través d’un altaveu, que ja estem entrant a la cota on es troben els mamífers que han impulsat el nostre viatge. Els passatgers tornen a sortir de l’interior de l’habitacle i espitgen els que estem a fora mentre treuen les seves càmeres de fotografiar. No passa gaire temps fins que veiem el primer exemplar: és una balena geperuda que ens saluda expulsant un raig d’aigua abans de capbussar-se cap a les profunditats marines. Aquest és el preludi de la que serà una hora emocionant que tindrà aquests cetacis de protagonistes.

Les balenes són uns animals excepcionals. Com a líders del rànquing d’animals més grans del món, tenen unes dimensions que poden superar els 21 metres de llarg i un pes que fàcilment arriba a les 45 tones. Els rorquals comuns són els més abundants a la badia de Massachusetts. Alguns van sols; altres acompanyats pel seu grup i fins hi tot n’hi ha d’altres, tot i que en menor nombre, que neden al costat de les seves cries. Som testimonis d’un ball d’aletes, salts, dolls d’aigua i capbussades, que s’allarga durant ben bé una hora i mitja. De l’altaveu no deixen d’explicar-nos les característiques d’aquests mamífers tan poc usuals però tan captivadors. Sembla que el creuer no els molesti, ni tan sols els flashos de les desenes de càmeres fotogràfiques que volen capturar pels anals de la història aquest moment únic. Simplement, acudeixen a nosaltres i ens saluden amablement abans de desaparèixer dins l’oceà. El tour no triga a acabar-se i el vaixell es dirigeix de nou cap a Boston. Em situo de nou a la popa i miro l’horitzó. M’acomiado de les balenes amb un somriure, havent descobert a Boston un fantàstic indret per observar aquests cetacis meravellosos. Sento un so agut abans d’asseure’m a la coberta per descansar durant l’hora de tornada al moll. Ho saben. Saben que marxem d’allí i també ens han volgut acomiadar. Mai he sentit un so com aquell. El recordaré per sempre, igual que aquell dia a la recerca de balenes.

Fotografies: Antonio Ruiz