Llàtzer Moix: “Patim una sobredosi de realitat”

Els periodistes i escriptors Imma Monsó, Llàtzer Moix, Ignacio Orovio, Plàcid Garcia-Planas i Màrius Carol

Quan veus a Imma Monsó, Plàcid Garcia-Planas, Llàtzer Moix i Màrius Carol, reunits al voltant d’una taula amb ganes de debatre, només pots pensar una cosa: “Això promet”. I és que aquests periodistes i escriptors de La Vanguardia van celebrar una taula rodona amb el lema “Periodisme i literatura”, en el marc de la Setmana del Llibre en Català. Ignacio Orovio, també articulista del diari, va ser l’encarregat de moderar el debat i anar introduint nous temes.

Ignacio Orovio: Tot periodista és un escriptor frustrat?

Imma Monsó: Jo, més aviat diria que sóc una periodista frustrada. Escriure articles sempre ha estat un repte per mi, més que no pas escriure un llibre. La raó és ben senzilla: els periodistes tenim forces limitacions, entre les que destacaria les d’espai i les de temps. A més a més, la manera d’escriure també és diferent.

Màrius Carol: Si analitzem el periodisme i la literatura des d’un punt de vista històric, veuríem que durant els primers anys de vida de la premsa els escriptors acabaven introduint-se en el món del periodisme quan ara és completament al revés: molts dels professionals de la comunicació acabem per escriure algun que altre llibre.

Plàcid Garcia-Planas: És cert que hi ha una tensió palpable entre el que seria la informació i la literatura, però tal com deia Josep Pla: “Abans que la literatura de la imaginació, hi ha la literatura de l’observació”. I és per aquest motiu que, per mi, no hi ha literatura sense periodisme. Crec que Mario Vargas Llosa ho deixa ben clar amb la seva cèlebre frase: “La realidad és infinita”.

Llàtzer Moix: Jo no seria tan radical. Literatura i periodisme tenen finalitats diferents, però resultats semblants i, en certa manera, es complementen. Agafant el gèneres periodístics com a exemple, en trobarem uns en els que haurem de ser rigorosos i objectius, com és el cas de les notícies, però n’hi ha d’altres, com el reportatge o els gèneres d’opinió, ens els quals ens podrem permetre una forma d’escriure més literària.

M.C.: M’agradaria afegir que la separació entre literatura i periodisme és cada vegada més difosa ja que, actualment, ens interessen les històries humanes i aquestes, en certa manera, no són el millor exemple del periodisme clàssic.

I.O.: És pot fer periodisme amb un parell de paraules?

P.G-P.: Jo crec que sí perquè, en el fons, el periodisme és com la poesia, amb poques paraules es pot dir moltíssim. “Big Bang”. Aquests dos mots defineixen l’univers. Per tant, no necessàriament ens hem d’excedir en extensió per comunicar. Això sí, t’has d’aixecar amb una mica de gana

Imma Monsó: “Mai he conegut un escriptor que no parteixi de la realitat”

M.C.: Estic d’acord amb el Plàcid, en aquesta qüestió. A vegades, una paraula ha estat titular de La Vanguardia. És difícil trobar-la, però quan ho aconseguim, creiem que la nostra portada cridarà més l’atenció del públic perquè té més força, perquè té un valor afegit. Recordo un dia en què vam titular només amb la paraula “Provocació” i va ser un èxit.

P.G-P.: Ara bé, aquesta paraula s’ha d’acompanyar d’una bona imatge. La clau és que la imatge es pugui llegir i el text es pugui veure. I l’única manera d’aconseguir-ho és essent breu i concís.

I.M.: Aquest és el meu principal problema: restringir, reduir. Ara bé, a mi el periodisme m’ha servit molt per netejar els meus textos. És una disciplina que t’ajuda a sintetitzar les idees més importants.

I.O.: El periodisme es caracteritza per la immediatesa. Aquest principi es pot aplicar també a la literatura?

P.G-P.: Jo crec que no. En el periodisme és evident que la immediatesa és cabdal ja que hem de començar a escriure quan comencem a veure les coses: una anècdota o una frase poden ser el principi d’una història i aquesta història l’hem de tenir pensada abans d’arribar a l’ordinador, ha d’estar estructurada al nostre cap des del primer moment i és precisament això el que ens diferencia dels novel·listes.

Ll.M.: Evidentment, el periodisme ha funcionat sempre a contrarellotge i ara encara més, que hem d’actualitzar en tot moment els continguts d’Internet. A vegades, però, es donen casos extrems, com per exemple quan un periodista esportiu ha d’escriure la crònica del partit en menys de trenta minuts perquè ja es tanquen les edicions que sortiran el dia següent als quioscos.

I.M.: Potser els escriptors no compartirem algunes característiques com la immediatesa amb els periodistes però sí que compartim la nostra matèria primera que no és altra que la realitat. Després se li donarà la forma que voguem però mai he conegut un escriptor de ficció que no parteixi de la realitat.

Plàcid Garcia-Planas: “Un periodista és, abans que res, un escriptor”

Ll.M.: Però trobo que actualment patim una sobredosi de realitat. Els mitjans audiovisuals, i ara també els mitjans digitals, estan compartint amb l’audiència imatges i enregistraments de guerres cruentes i atrocitats diverses. Això ha generat una insensibilitat bèl·lica terrible. S’ha perdut aquell periodisme de Dickens, London, Hemingway o Capote, on les paraules eren suficients per descriure la realitat, sense necessitat d’atabalar-nos amb fotografies o vídeos d’ètica discutible.

I.O.: I ja per acabar, si volíeu afegir alguna cosa sobre la relació que uneix (o separa) el periodisme i la literatura...

M.C.: El periodisme et dona uns ingressos cada cop menors i cada cop tens menys temps per dedicar-te a la literatura. Ara bé, és molt difícil viure exclusivament de la literatura i només uns quants privilegiats poden dir tal cosa.

Ll.M.: Sí, el periodisme sempre ha estat el germà petit i la literatura la germana gran.

P.G-P.: Perquè el periodisme no escriu el que passa, sinó el que queda. Segons el meu parer, la literatura, a diferència de la poesia, no pot aprofundir tant com el periodisme en un tema concret.

I.M.: No estic d’acord. Tots els gèneres poden aprofundir de la mateixa manera.

M.C.: Com l’Imma, també penso que no és el gènere el que determina la profunditat d’un escrit. Ara bé, amb el periodisme has de pelar tant els missatges que a vegades tens por que el lector ho noti. Per tal d’ocultar-ho una mica, a vegades necessites que els personatges adquireixin vida pròpia.

P.G-P.: De totes maneres, el periodista és, abans que res, un escriptor i això, aquí sembla que no queda prou clar. En canvi a Anglaterra no tenen aquest problema, perquè la paraula writer es pot fer servir tant en un cas com en l’altre.