dijous, 17 de setembre de 2015

Crítica de 'Eden', de Mia Hansen-Løve

Opinió 

L’ambientació hipnòtica i esteticista i l’omnipresent banda sonora de música electrònica de ‘Eden’ són només el vistós embolcall d’un caramel que deixa un cert regust amarg. Amarg, com a mínim pel seu protagonista, un entregat Félix de Givry que interpreta magistralment el descens als inferns d’un antiheroi que lluita per tal que el seu talent brilli enmig de la foscor de les festes nocturnes. Amb tot, el personatge central gairebé no desprèn empatia, malgrat els seus constants fracassos, però el film tampoc la necessita. Al cap i a la fi, el cinema de Mia Hansen-Løve no acostuma a ser gens autocomplaent. Així, tot i que la història estigui lleugerament basada en la vida del seu germà Sven (també coautor del guió), no acabem de percebre que la pel·lícula sigui una crònica negra de les raves esbojarrades dels noranta o, com a mínim, no la rebem com el retrat d’una generació, sinó com una història que algú explica des d'una certa distància.

Sens dubte, ‘Eden’ és una bona pel·lícula, però no acaba de ser rodona del tot. El guió sembla moure’s entre dues aigües. Per una banda, la narració lliure que utilitza el pas del temps i les el·lipsis com un personatge més (el film comença el 1992 i acaba el 2010), fent-nos partícips de com d’intransigents han estat els anys amb el personatge de Givry, que no ha sabut adaptar-se al present, quedant-se atrapat amb una mentalitat i una música completament desfasades. Per altra banda, però, el film no s’atreveix del tot a adoptar aquest to més anàrquic que la pel·lícula necessita i que aconsegueix en certs moments, ja que, alhora, Hansen-Løve s’esforça per crear paral·lelismes i causalitats narratives que, tot i facilitar la comprensió del que està passant a l’espectador, acaben fent mal al conjunt de la peça, ja que la duen a un terreny convencional que no li pertoca i l’allarguen incomprensiblement fins a la durada de 130 minuts.

És difícil no traçar certes equivalències entre ‘Eden’ i ‘Inside Llewyn Davis’, ja que ambdues se centren en el fracàs dins de l’univers musical, a més a més de tenir l’estrena internacional en anys consecutius. Des d’aquí ens quedem amb el film dels Germans Coen, doncs passa per sobre de diversos clixés relacionats en el món de l’espectacle que Hansen-Love no aconsegueix deixar enrere. Que sí, que el suïcidi, la droga i els embarassos no desitjats poden ser el plat de cada dia en segons quins entorns, però es poden tractar com una nota de fons i no com a part de la melodia principal, com fa la realitzadora gala. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada