El president del govern espanyol en un col·loqui ahir a Madrid |
Darrerament, la mania dels polítics espanyols amb no fer res fora d’“allò legal” és malaltissa. Faria bé Mariano Rajoy, per destacar el personatge paradigmàtic, de fer una mica de retrospectiva i veure què era “legal” ara fa un segle. Potser quan veiés aspectes com l’esclavitud reconeguts com a legals i democràtics, canviaria el seu discurs.
Col·loqui de Mariano Rajoy ahir a Madrid amb una de les
revistes econòmiques més importants del globus. El president del govern
espanyol hi anava tranquil pensant que les dificultats a nivell econòmic i
social (escandalosament destacables en termes d’atur) no van pas per bon camí
però almenys tenen el suport de la Unió Europea que, mica en mica, ha anat donant
el vistiplau a tot plegat arribant la setmana passada a premiar Espanya amb un
caramel dolç en temps tan amargs com seguir sent receptora neta de fonseuropeus igual com ho són els països menys desenvolupats de l’Europa de l’est
que han accedit a la UE en els darrers anys.
Però poc s’imaginava ahir el president espanyol que
d’allò que li farien més preguntes no seria pas de la situació econòmica sinó
de la situació política espanyola, amb especial èmfasi a la corrupció i al ja
conegut des de fa dècades i més dècades com a “cas català”. De ben segur que de
bell nou se li va passar pel cap aquella frase que ja va utilitzar ara fa 5 anys quan li va tocar assistir com a cap de l’oposició a la desfilada militar
del ‘Día de la Hispanidad’. “Qué coñazo de tema”, recorden?
Doncs si el tema no era pas ja prou apassionant, Rajoy va
haver de sentir com li preguntaven, literalment, si “Podrà mantenir Catalunya
dins d’Espanya?” I com no podia ser de cap altre manera, el president va
respondre amb aquella superioritat moral de què es caracteritza la dreta
espanyola: “Sí, sí, sí. No es preocupi vostè, que sí. Per descomptat.” I, un
cop més, repetia aquella frase adaptada del conte de la lletera que “Espanya és
la nació més antiga d'Europa.”
L’interessant de la resposta de Rajoy, però, no va ser
pas això sinó els arguments que va donar per assegurar que Catalunya seguirà
formant part d’Espanya pels segles dels segles fins que la mort els separi. El
president espanyol va dir que “no entenia” perquè una petita part dels catalans
volia impedir a la majoria de seguir sent espanyols, “que és el que la majoria
vol”. Estupor personal. Si tan clar té això en Rajoy, per què no permet que els
ciutadans s’expressin amb una pregunta ben clara sobre si seguir a Espanya o
no? Si fem una mica de cas als resultats electorals a Catalunya observarem que
les forces que defensen iniciar el procés del dret a decidir i crear un estat
propi per a Catalunya van golejar ara fa uns mesos a les urnes.
Però tranquils que de seguida l’amic Mariano ens va
esclarir perquè ell no podia deixar votar aquesta qüestió als catalans. “Tot es
pot parlar, però això seria il·legal. I el que el que jo no penso fer mai és
saltar-me les lleis”. Ahhh! Ja hi som altre cop! Començava a ser estrany que el
líder del Partit Popular (aquesta formació que mai se salta la llei ni amaga
pagaments il·legals, segur que la recordeu de manera ben nítida) no posés altre
cop com a excusa allò escrit en la Constitució tardofranquista del 1976
redactada amb el cadàver de Franco encara calent i amb l’exèrcit amb els tancs
ben plens de benzina per sortir al carrer a fer de les seves.
I potser convindria recordar també un fet a Rajoy
que mai hauria de passar per alt a cap polític. És perillós asseverar sempre
que un no es pot saltar la legalitat i que aquesta és allò correcte. I és que
sense anar més lluny, la legalitat ha reconegut històricament aspectes com
l’esclavitud en les seves pàgines. Sí, i l’esclavitud era també considerada com
un “dret”: el dret d'una classe social (els propietaris d’esclaus, en aquest
cas) per disposar de la vida i el cos d'altres éssers humans (els esclaus).
L’esclavitud era considerada com a part del “dret a decidir” dels amos sobre la
seva “propietat”. I no eren pas països de pandereta els que reconeixien
l’esclavitud com una llibertat i quelcom “legal, democràtic i consensuat” en
votacions als seus Parlaments, sinó països històricament democràtics com el
Regne Unit, sense anar més lluny. La reflexió que acte seguit hauríem de
realitzar és: pel sol fet de ser legals, les conductes que conduïen a
l’esclavatge més salvatge ja eren les correctes?
Aferrant-se a complir amb "allò legal" potser convé recordar que assumptes com l'esclavitud ho ha sigut al llarg de la història recent dels països més democràtics del món |
I és que, de vegades, la més estricta de les legalitats
és la situació més injusta de les que existeixen. I sinó, que ho preguntin a
algú com Ada Colau, que des de fa anys batalla perquè quelcom que la llei no
veu possible com és la dació en pagament sigui legal i es posi així punt i
final a la mort de desenes de persones que, fruit de la desesperació de perdre
el lloc on han viscut i on ho tenen tot, s’han tret la vida llançant-se
daltabaix del balcó de casa abans de fer-se efectiu el seu desnonament. En
aquest aspecte sembla que, per sort, comencem a donar alguna passa endavant,
amb Rajoy inclòs a última hora. Amb la xifra d’1.400.000 signatures arreu
d’Espanya n’hi ha hagut prou. Amb més d’1.500.000 ciutadans manifestant-se al
carrer a Catalunya es veu que no.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada