dimecres, 13 de febrer del 2013

La injustícia de la més profunda de les legalitats

El president del govern espanyol en un col·loqui ahir a Madrid


Darrerament, la mania dels polítics espanyols amb no fer res fora d’“allò legal” és malaltissa. Faria bé Mariano Rajoy, per destacar el personatge paradigmàtic, de fer una mica de retrospectiva i veure què era “legal” ara fa un segle. Potser quan veiés aspectes com l’esclavitud reconeguts com a legals i democràtics, canviaria el seu discurs.

Col·loqui de Mariano Rajoy ahir a Madrid amb una de les revistes econòmiques més importants del globus. El president del govern espanyol hi anava tranquil pensant que les dificultats a nivell econòmic i social (escandalosament destacables en termes d’atur) no van pas per bon camí però almenys tenen el suport de la Unió Europea que, mica en mica, ha anat donant el vistiplau a tot plegat arribant la setmana passada a premiar Espanya amb un caramel dolç en temps tan amargs com seguir sent receptora neta de fonseuropeus igual com ho són els països menys desenvolupats de l’Europa de l’est que han accedit a la UE en els darrers anys.

Però poc s’imaginava ahir el president espanyol que d’allò que li farien més preguntes no seria pas de la situació econòmica sinó de la situació política espanyola, amb especial èmfasi a la corrupció i al ja conegut des de fa dècades i més dècades com a “cas català”. De ben segur que de bell nou se li va passar pel cap aquella frase que ja va utilitzar ara fa 5 anys quan li va tocar assistir com a cap de l’oposició a la desfilada militar del ‘Día de la Hispanidad’. “Qué coñazo de tema”, recorden?

Doncs si el tema no era pas ja prou apassionant, Rajoy va haver de sentir com li preguntaven, literalment, si “Podrà mantenir Catalunya dins d’Espanya?” I com no podia ser de cap altre manera, el president va respondre amb aquella superioritat moral de què es caracteritza la dreta espanyola: “Sí, sí, sí. No es preocupi vostè, que sí. Per descomptat.” I, un cop més, repetia aquella frase adaptada del conte de la lletera que “Espanya és la nació més antiga d'Europa.”

L’interessant de la resposta de Rajoy, però, no va ser pas això sinó els arguments que va donar per assegurar que Catalunya seguirà formant part d’Espanya pels segles dels segles fins que la mort els separi. El president espanyol va dir que “no entenia” perquè una petita part dels catalans volia impedir a la majoria de seguir sent espanyols, “que és el que la majoria vol”. Estupor personal. Si tan clar té això en Rajoy, per què no permet que els ciutadans s’expressin amb una pregunta ben clara sobre si seguir a Espanya o no? Si fem una mica de cas als resultats electorals a Catalunya observarem que les forces que defensen iniciar el procés del dret a decidir i crear un estat propi per a Catalunya van golejar ara fa uns mesos a les urnes.

Però tranquils que de seguida l’amic Mariano ens va esclarir perquè ell no podia deixar votar aquesta qüestió als catalans. “Tot es pot parlar, però això seria il·legal. I el que el que jo no penso fer mai és saltar-me les lleis”. Ahhh! Ja hi som altre cop! Començava a ser estrany que el líder del Partit Popular (aquesta formació que mai se salta la llei ni amaga pagaments il·legals, segur que la recordeu de manera ben nítida) no posés altre cop com a excusa allò escrit en la Constitució tardofranquista del 1976 redactada amb el cadàver de Franco encara calent i amb l’exèrcit amb els tancs ben plens de benzina per sortir al carrer a fer de les seves.

I potser convindria recordar també un fet a Rajoy que mai hauria de passar per alt a cap polític. És perillós asseverar sempre que un no es pot saltar la legalitat i que aquesta és allò correcte. I és que sense anar més lluny, la legalitat ha reconegut històricament aspectes com l’esclavitud en les seves pàgines. Sí, i l’esclavitud era també considerada com un “dret”: el dret d'una classe social (els propietaris d’esclaus, en aquest cas) per disposar de la vida i el cos d'altres éssers humans (els esclaus). L’esclavitud era considerada com a part del “dret a decidir” dels amos sobre la seva “propietat”. I no eren pas països de pandereta els que reconeixien l’esclavitud com una llibertat i quelcom “legal, democràtic i consensuat” en votacions als seus Parlaments, sinó països històricament democràtics com el Regne Unit, sense anar més lluny. La reflexió que acte seguit hauríem de realitzar és: pel sol fet de ser legals, les conductes que conduïen a l’esclavatge més salvatge ja eren les correctes?

Aferrant-se a complir amb "allò legal" potser convé recordar que assumptes com l'esclavitud ho ha sigut al llarg de la història recent dels països més democràtics del món 

I és que, de vegades, la més estricta de les legalitats és la situació més injusta de les que existeixen. I sinó, que ho preguntin a algú com Ada Colau, que des de fa anys batalla perquè quelcom que la llei no veu possible com és la dació en pagament sigui legal i es posi així punt i final a la mort de desenes de persones que, fruit de la desesperació de perdre el lloc on han viscut i on ho tenen tot, s’han tret la vida llançant-se daltabaix del balcó de casa abans de fer-se efectiu el seu desnonament. En aquest aspecte sembla que, per sort, comencem a donar alguna passa endavant, amb Rajoy inclòs a última hora. Amb la xifra d’1.400.000 signatures arreu d’Espanya n’hi ha hagut prou. Amb més d’1.500.000 ciutadans manifestant-se al carrer a Catalunya es veu que no.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada