Un espectacle de porqueria

Eren gairebé les nou del matí quan vaig arribar a la Universitat Autònoma de Barcelona. Estava força adormit, amb els ulls lleganyosos i la mirada cansada. Com cada dia al baixar del ferrocarril, em disposava a caminar fins a la Facultat de Comunicació com un autòmat per acabar de gaudir dels últims instants de tranquil·litat que em quedaven abans de començar les classes. Va ser llavors quan em va embafar una ferum desagradable. Al principi no era gaire molesta però a l’arribar a la Plaça Cívica la pudor era tan insuportable que em va obligar a tornar a la realitat, despertant del meu estat standby. Va ser aleshores quan em vaig aturar per intentar descobrir d’on provenia tota aquella mala olor. No va ser difícil: Només em va caldre mirar al meu voltant.

La Plaça Cívica de la UAB semblava un camp de batalla.  No hi havia ni sang, ni ossos, ni cadàvers, sinó un mar de brutícia que semblava estendre’s pertot. Diversos homes i dones amb cares llargues, que vestien un uniforme de color blau clar, intentaven recollir tota aquella pila de porqueria i l’anaven introduint en enormes bosses de brossa de color negre. Era com si estiguessin enterrant els cadàvers dels caiguts en uns sepulcres foscos. Però no eren els seus morts; no eren les seves deixalles, sinó les dels altres.

Davant dels meus ulls tenia una escena que ben bé es podia classificar com un síndrome de Diògenes a l’engròs

Hi havia restes d’ampolles de vidre, de gots de plàstic, de llaunes metàl·liques, de paper de fumar, de taps de suro, de tovallons de paper i de brics de llet, de suc i de sangria, entre molts altres elements que, pel seu estat, em va costar força d’identificar. La font de la pudor, però, era una altra: les diverses taques multicolors que hi havia escampades pel terra. La majoria eren de color vermell o incolores, però també n’hi havia altres de tons més foscos i de colors rosats. Les pitjors, però, eren quatre tolls d’un color indeterminat, entre el groc , el taronja i el marró, que no em vaig voler preguntar de què podien ser. Aleshores vaig arribar a la mateixa conclusió a la que arriba força gent avui en dia: estava ‘indignat’. Com podia ser que haguéssim arribat fins aquest punt? Davant dels meus ulls tenia una escena que ben bé es podia classificar com un síndrome de Diògenes a l’engròs; una escena que, segurament, si l’haguéssim de descriure amb una paraula diríem ‘deplorable’.

Em vaig mirar el rellotge i vaig veure que m’havia entretingut massa i que ja passava un minut de les nou, així que em vaig dirigir amb pas ràpid cap a la facultat, notant un cruixit a cada pas que feia. Intentava esquivar les escombraries, però em resultava força complicat. Em vaig fixar que al meu davant tenia diversos estudiants que anaven saltant per aixafar les deixalles més grans. Els vaig mirar i els vaig veure contents, orgullosos, somrient al xutar cada llauna o al trepitjar cada tros de vidre. Se sentien importants, grans; eren estrelles, però no de Hollywood. No era una catifa vermella el que tenien als seus peus sinó una catifa de merda, però ells no ho sabien o almenys no ho veien així.

“Som uns hipòcrites”, vaig pensar, “Avui tothom reivindica que es respecti la natura i el medi ambient i paraules com solidaritat, reciclatge i reutilització semblen paraules de moda. I són això, només una moda, ja que malauradament són molt poques les persones capaces de posar a la pràctica de manera eficient tots aquests plantejaments. En canvi, si parléssim amb els responsables de tot aquell espectacle de porqueria, de ben segur que la basta majoria es declararia gran defensora del medi ambient i cooperant amb la solidaritat. Però tot això és una màscara, i les màscares, sense comptaer el Carnaval i un parell més d'ocasions, no s’haurien de dur posades. Per què digueu-me, quants dels assistents a la Festa de la UAB, com tots nosaltres, no s’han queixat alguna vegada de com de brut està un carrer, una plaça o una ciutat? I ara, en canvi, al ser ells mateixos els responsables de la brutícia, escombren cap a casa, metafòricament, quan ho haurien de fer literalment. Amb això queda palès que les persones som com les cebes. Tenim nombroses capes de mentides. Només si les anem traient una per una podem arribar al nostre jo veritable, tan íntim que no el compartim amb ningú, a vegades ni amb nosaltres mateixos.

Els serveis de neteja han de preservar la netedat dels indrets, no pas netejar la brutícia generada per un grapat de mal educats

És per tot això que demano una mica de conscienciació col·lectiva. El cas de l’escenari que es va deixar després de la Festa de la UAB és només un exemple, com podria haver parlat de les tantes altres situacions similars a aquesta que m’he trobat al llarg de la meva vida. I el cert és que es pot passar una gran nit sense haver de causar tot aquesta exhibició, que només acaba provocant malestar i problemes entre els que s’ho troben al dia següent i entre els que ho han de netejar el dia següent, encara no sigui la seva feina, ja que els serveis de neteja han de preservar la netedat dels indrets, no pas netejar la brutícia generada per un grapat de persones mal educades. Si se’ns denomina societats desenvolupades és per alguna cosa, o no? Potser no és més que una altra moda.

Després de la Festa de la UAB