diumenge, 5 de març de 2017

Quan el talent s’esgota...

Opinió 

'La Gran Muralla', el darrer film de Zhang Yimou.

No entraré en l’etern debat de si el talent és nat o s’aprèn, però del que sí n’estic segur és que aquest va evolucionant, com es pot veure estudiant la filmografia de qualsevol director. De fet, són molt pocs els cineastes que s’han mantingut sempre a dalt de tot, oferint-nos una vegada rere una altra grans pel·lícules. El més normal és patir alguna trompada de tant en tant, per tornar al bon cabal després.
Amb tot, hi ha una sèrie de noms que en el darrer tram de les seves carreres han estat gairebé incapaços de delitar-nos amb joies com havien fet quan es van donar a conèixer. Directors que, o bé per diners han acceptat projectes equivocats, o bé que s’han esforçat massa en mantenir-se fidels al seu estil, quedant-se encallats en quelcom ensopit que denota més avorriment que frescor.
Dic tot això perquè Zhang Yimou, que ara estrena La gran muralla, és un d’aquests cineastes. Al principi de la seva carrera ens va sorprendre amb autèntiques meravelles, com La linterna roja (1991), ¡Vivir! (1994) o El camino a casa (1999), i poc després es va reinventar rodant films de wuxia molt més comercials i internacionals, però no per això més dolents, com són Hero (2002) o La casa de les dagues voladores (2004). A partir de llavors, la seva carrera va començar a estancar-se. Sí que és cert que encara va realitzar algun que altre film interessant, com La maldición e la flor dorada (2006) o Amor bajo el espino blanco (2010), però eren cintes que no aportaven res de nou, sinó una sèrie d’ingredients que ja havíem vist en produccions més antigues. A més a més, no podem obviar que Yimou va realitzar durant els 2000s diversos films terribles, com Una mujer, una pistola y una tienda de fideos chinos (2009), o la pròpia La gran muralla, que ha fet que els crítics posin el crit al cel.