dissabte, 29 d’octubre de 2016

Quan la imaginació truca a la porta

Opinió 
 

J.A. Bayona acaba d’estrenar amb magnífics resultats de crítica i públic Un monstre em ve  veure, el film que tanca la seva personal trilogia sobre la relació mare-fill. El director barceloní ja va sorprendre l’any 2007 amb L’orfenat, una de les millors òperes primes espanyoles de la darrera dècada, apadrinada pel gran Guillermo del Toro. Amb tot, i malgrat l’èxit, Bayona va tardar cinc anys a estrenar una nova pel·lícula. Va ser L’impossible (2012), una producció molt més gran i que comptava per primera vegada amb repartiment internacional. Si posem el focus en el seu darrer treball, no és difícil de veure que Un monstre em ve a veure segueix el llegat de la seva predecessora; un últim projecte personal abans que el director es llenci de cap a l’univers dels blockbusters amb Jurassic World II.

Dit això, podria utilitzar aquesta màquina del temps per rescatar films i referències que, com el propi cine de Jota, es basin en la relació materno-filial, encarnada en els tres films per Belén Rueda i Roger Príncep; Naomi Watts i Tom Holland; i Felicity Jones i Lewis MacDowgall, respectivament. Tot i així, sabent que molts altres mitjans ja hauran fet un exercici similar, penso que és més interessant centrar-se en el gènere al qual pertany Un monstre em ve a veure que, en certa manera, fusiona el terror de L’orfenat i el drama de L’impossible, que convergeixen en un emotiu drama fantàstic.