dimarts, 24 de maig de 2011

La importància d'anar a votar

Opinió 

“Ja hi tornem a ser, altra vegada al col·legi electoral” Busco la mesa on he de votar i espero, impacient.  “Aquest cop he portat la butlleta preparada i tancada amb un sobre des de casa, però, no les tinc totes. No sé si faig bé votant aquest partit, però si no a quin? Avui en dia, tots ells tenen més defectes que virtuts... Estic fet un embolic”.
Ja és el meu torn, així que allunyo tots aquests pensaments del cap. Em demanen el meu nom i m’indiquen que els mostri el DNI. “Ja pot votar”, em diuen. Observo una darrera vegada el sobre tancat i noto que totes les mirades del consell de la mesa recauen en la meva persona. Estan esperant i ja hi ha gent al meu darrere. No hi ha volta enrere així que insereixo el meu vot a l’urna. Surto de l’edifici i m’eixugo les gotes de suor. “Bé”, penso, “només és un vot; un vot entre mils, que quedarà perdut enmig d’una munió de papers ridículs. Tan se val si m’he equivocat dipositant la confiança en aquest candidat. Total, un vot no serveix per a res. Però ben mirat, potser ni m’hauria hagut de preocupar de venir a votar...”
Possiblement aquest és un pensament concorrent entre els votants ja que nombrosos estudis constaten que hi ha una tendència general a menysprear el valor del vot, sobretot a les grans ciutats.
Vull deixar clar, ja de bon principi, que respecto la posició d’aquells que no van a votar perquè no estan d’acord amb el sistema polític actual. Ara bé, hi ha molta gent que no va a votar per vagància, per indiferència i fins i tot hi ha alguns que, intentant legitimar la seva decisió, donen la següent excusa: “Com que no sé res de política, no voto i així no perjudico els meus conciutadans amb la meva ignorància”. Cal dir, però, que les persones amb aquest últim perfil no s’esmeren mai a preguntar res per adquirir una mínima cultura política i als següents comicis ja hi tornen a ser amb el mateix... I per aquells que sí que van a votar, també hi ha prototips fixats com ara la típica persona que vol votar un partit petit però com que no creu que obtingui representació, vota un partit més gran o bé aquella que sempre ha votat la mateixa formació política per tradició i no es para a pensar que els partits van evolucionant amb el temps, canviant de prioritats i de líders. Aquestes són algunes de les maneres de perdre part de la nostra llibertat –n’hi ha moltes més–, ja que refusen una de les poques oportunitats a decidir que tenim avui en dia.

Els resultats de les eleccions municipals de Tarragona 2011 van mostrar que només hi havia 3 vots de diferència entre  CiU i el PPC

Els resultats de les eleccions municipals del maig de 2011 a Tarragona van deixar palesa la importància del vot. Tot i que el PSC guanyés els comicis i aconseguís 12 regidors, CiU i el PPC en van obtenir set cadascun i si haguessin fet un pacte, s'haurien pogut fer amb l’alcaldia de la sisena ciutat de Catalunya. Però el més curiós de tot és que només tres vots separaven les dues formacions polítiques, posant per davant a CiU. En altres paraules: tres vots, i repeteixo, tan sols tres vots en una ciutat de més de 140.000 habitants –que en circumstàncies normals poden semblar insignificants– haurien decidit en cas de pacte que CiU liderés la ciutat de Tarragona en comptes del PPC. És cert que aquest és un cas molt puntual que no se sol produir però segurament molts tarragonins i tarragonines es van penedir de no haver anat a votar, pensant que si haguessin exercit aquest dret bàsic haurien pogut canviar el rumb dels propers quatre anys d’una gran ciutat. Perquè la llibertat és poder i votar també. I és un poder que tenim a les nostres mans –cosa poc comuna–, no ens el deixem perdre. Aprofitem-lo.

dilluns, 16 de maig de 2011

Eurovisió, un any més

Opinió 

Aquest dissabte vaig veure el 57è Festival d’Eurovisió. No és que sigui un gran seguidor d’esdeveniments tan comercials com aquest, però m’agrada la música i per aquest motiu –tot i que el que ofereixen algunes de les actuacions, al meu parer,  no es pot qualificar com a música– veure Eurovisió s’ha convertit en una tradició per a mi.

Aquest any, de l’organització del festival, se n’encarregava Alemanya. I d’un país de tan calibre com aquest, senzillament me n’esperava més: les transicions entre cançó i cançó eren bastant pobres i poc originals, comparades amb les d’altres edicions i, més a més, ni l’humor ni la indumentària dels presentadors –el vestit negre de l’Anke Engelke era... en fi, com a mínim, horrible– va ser d’una gran qualitat.
I les cançons? Doncs què voleu que us digui... És cert que n’hi havia unes quantes –poques– que eren passables i que, almenys, es podien  escoltar. N’és un exemple la cançó New Tomorrow, dels danesos A friend in London que, amb un missatge d’optimisme al darrere del text, els va fer guanyar el cinquè lloc amb 139 punts.

Anke Engelke -abans de canviar-se el vestit-, Stefan Raab i Judith Rakers

Hi ha qui diu que, com que el públic d’Eurovisió és essencialment adolescent, els cantants no han de ser gaire grans per tal d’atreure més l’audiència. Això, en part és cert ja que cada any trepitgen l’escenari cantants més joves, com és el cas del finès Paradise Oskar, que amb 19 anys va defensar el tema Da Da Dam el dissabte passat. Aquest fenomen, però, no ha estat novetat d’enguany. De fet, l’any passat van participar dos artistes de 19 anys: la Lena Meyer-Landrut, representant Alemanya i en Josh Dubovie, pel Regne Unit i que, paradoxalment van quedar primera i últim, respectivament. El cas de la Lena és força interessant ja que aquest any repetia com a candidata per Alemanya. Potser no en va tenir prou en ser una de les guanyadores més joves del festival i volia arxivar un altre rècord: que un artista guanyés dues vegades seguides el concurs. Malauradament per a ella, la jugada no li va sortir bé.


Elle/Nikki, amb el trofeu de campions a la mà

Un cop acabat el concert es va procedir al recompte de vots i això és sinònim de connectar amb un representat de cada país per emetre el veredicte. Val a dir que aquests corresponen sempre a un dels dos models següents: o bé donen mil felicitacions a l’organització del festival i tiren floretes a la presentadora o bé són una mica freaks i es poses perruques dels seus representants, canten les seves cançons o fan alguna que altra ximpleria. En aquest moment també és quan tots els països europeus –menys Espanya– demostren que tenen un elevat domini de l’anglès. També és en el recompte de vots quan es veu que Eurovisió és un festival amb influències clarament polítiques, desgraciadament com en gairebé totes les coses que passen avui en dia. Bèlgica vota a França, Portugal vota a Espanya, Malta vota a Itàlia i els països de l’est es voten entre ells. Clarament previsible.

Tot i que al principi no estava del tot clar qui encapçalaria el rànquing, després d’analitzar les votacions de deu països ja es va començar a veure quins eren els favorits: Azerbaijan, Suècia i Ucraïna. Aquests van anar escalant posicions sense problemes, malgrat els intents fallits de Dinamarca i Bòsnia i Herzegovina per arravatar-los la victòria. Finalment, i amb un sobtat ascens d’Itàlia, Azerbaijan es va declarar el guanyador. Els cantants eren Ell/Nikki i la cançó Running Scared (Corrent Espantat). I això és el que gairebé vaig fer jo quan vaig sentir el tema: la noia desafinava. I no una vegada sinó tota l’estona. Cal dir que la música en si no estava del tot malament però tenia clarament moltes influències d’altres peces cèlebres com Flames to Dust de Nelly Furtado. En resum, no em puc fer a la idea que aquest duet guanyés el festival havent-hi altres cançons –moltes– que li passaven la mà per la cara. Amb la mà al cor desitjo molta sort a Azerbaijan en l’organització del proper festival d’Eurovisió, en aquests temps difícils que estem passant.

Lucía Pérez cantant Que me quiten lo Bailao
I no volia acabar l’article sense haver parlat d’un tema que considero bastant important: l’actuació d’Espanya a la competició. Bé, aquest any va apostar per una cançó en comptes d’apostar per un espectacle com va fer l’any 2008 amb Chiquilicuatre. El curiós és que la cançó que presentava Lucía Pérez es deia Qué me quiten lo bailao i, el ball, precisament, era el que passava més desapercebut. Tot i així, la cançó és d’aquelles que s’enganxen –malgrat tenir una lletra totalment buida i irrellevant–  i la Lucía no canta pas malament, al contrari, té bona veu. Així que, comparant-la amb el paper que ha jugat Espanya altres anys –que ha estat clarament pitjor– li dono l’aprovat. Sort que no hem de passar les semifinals per participar a la final ja que som un dels països fundadors, juntament amb el Regne Unit, França, Itàlia i Alemanya, per què si no... crec que passaria molt de temps fins que tornéssim a guanyar el festival.

Però, en fi. Guanyar o perdre, és aquesta la qüestió? Jo crec que no. Eurovisió és el tercer espectacle més vist en directe, després dels Jocs Olímpics i el Mundial de Futbol, i té tants i tants observadors de tot arreu que posa els cantants en el punt de mira del món. Tant si guanyes com si perds, apareixeràs a gairebé totes les portades el dia següent, totes les pàgines web parlaran de tu i t’inscriuran a l’arxiu històric i a la Wikipedia –i seràs oblidat en poques setmanes–. Tot i així, la part bona és que el festival en si mateix serveix de promoció i genera publicitat i, encara que no es guanyi, hi haurà algú a qui hauràs agradat i possiblement l’endemà hi haurà més gent que et coneixerà i t’escoltarà. També pot significar l’inici d’una gran carrera com li va passar al grup suec ABBA.

He dit coses bones i coses dolentes de l’espectacle del dissabte passat però, amb tot, m’agradaria deixar clar que va ser una vetllada entretinguda, i, com cada any, d’aquelles de les que saps que l’endemà et generaran, sense cap mena de dubte, un suculent tema de conversa, tot i que aquest any, sense Jimmy Jump.

dimecres, 4 de maig de 2011

Sobre el terme "música clàssica"

Ubicació: Tarragona, Catalunya
Opinió 


Si preguntéssim a algú a quin gènere musical pertanyen les peces de Bach, Mozart, Beethoven o Wagner, molt probablement ens contestaria que al de la música clàssica. Seria la resposta estàndard de gairebé tothom, però, tot i així, és una resposta errònia.
Actualment, quan parlem de música clàssica solem referir-nos a tota aquella música que hi ha abans del pop i el rock, però això també és incorrecte. La música clàssica és aquella que pertany a l’època del classicisme, que va des del 1750 fins el 1827. Abans hi trobem la música barroca o la renaixentista i després la romàntica, neoclàssica o l’impressionista, entre altres. Però per què hi ha aquesta gran confusió? I per què només amb la música? A ningú se li acudiria dir que Els nenúfars de Monet pertanyen al gènere de la pintura clàssica o que El Quixot forma part de la literatura clàssica.

La música clàssica és aquella que pertany a l’època del classicisme, que va des del 1750 fins el 1827.


La resposta d’aquesta qüestió és ben senzilla: els sistema educatiu d’aquest país margina l’ensenyament artístic i només el treballa superficialment. A més a més, la música, juntament amb la dansa i la interpretació, és especialment marginada ja que la gent que cursa l’assignatura d’Història de l’Art al Batxillerat estudia essencialment arquitectura, pintura i l’escultura. Però, i la música, que no és un art? I la literatura? I el teatre? Potser l’assignatura s’hauria de dir Història de les Arts Visuals o alguna cosa per l’estil. I molts em diran que a l’ESO ja van estudiar història de la música i que per això ja no cal tornar-hi a batxillerat. Però quin sentit té estudiar tot això si els alumnes no saben ni col·locar en un pentagrama les notes musicals? Com pretenen entendre tots els ets i uts de la música i la seva història si no tenen ni una base ferma? I, en tot cas, havent fet aquesta assignatura, perquè se segueix utilitzant el terme de música clàssica com a terme genèric de la música si en teoria ja s’han explicat les diferències entre els diferents períodes musicals?
Si volem transcendir culturalment, en detriment d’estancar-nos com estem fent cada vegada més, hem d’intentar comprendre les coses més enllà del que ens diuen, del que tenim prefixat i del que està de moda. Sinó, i seguint aquesta regla de tres, hauríem de parlar de música moderna per englobar els artistes que van des de l’Elvis Presley, passant per la Tina Turner i els Rolling Stones, fins arribar a la Shakira o a la Lady Gaga. I no crec que els seguidors d’aquests artistes hi estiguessin d’acord, a part que jo tampoc ho considero correcte. Per tant, faig un crit per fugir de les formes convencionals equivocades com és la de denominar música clàssica a totes aquelles peces que no pertanyen al període del classicisme, entre tantes altres. Crec que ja va sent hora que comencem a parlar amb propietat.