dilluns, 16 de maig de 2011

Eurovisió, un any més

Opinió 

Aquest dissabte vaig veure el 57è Festival d’Eurovisió. No és que sigui un gran seguidor d’esdeveniments tan comercials com aquest, però m’agrada la música i per aquest motiu –tot i que el que ofereixen algunes de les actuacions, al meu parer,  no es pot qualificar com a música– veure Eurovisió s’ha convertit en una tradició per a mi.

Aquest any, de l’organització del festival, se n’encarregava Alemanya. I d’un país de tan calibre com aquest, senzillament me n’esperava més: les transicions entre cançó i cançó eren bastant pobres i poc originals, comparades amb les d’altres edicions i, més a més, ni l’humor ni la indumentària dels presentadors –el vestit negre de l’Anke Engelke era... en fi, com a mínim, horrible– va ser d’una gran qualitat.
I les cançons? Doncs què voleu que us digui... És cert que n’hi havia unes quantes –poques– que eren passables i que, almenys, es podien  escoltar. N’és un exemple la cançó New Tomorrow, dels danesos A friend in London que, amb un missatge d’optimisme al darrere del text, els va fer guanyar el cinquè lloc amb 139 punts.

Anke Engelke -abans de canviar-se el vestit-, Stefan Raab i Judith Rakers

Hi ha qui diu que, com que el públic d’Eurovisió és essencialment adolescent, els cantants no han de ser gaire grans per tal d’atreure més l’audiència. Això, en part és cert ja que cada any trepitgen l’escenari cantants més joves, com és el cas del finès Paradise Oskar, que amb 19 anys va defensar el tema Da Da Dam el dissabte passat. Aquest fenomen, però, no ha estat novetat d’enguany. De fet, l’any passat van participar dos artistes de 19 anys: la Lena Meyer-Landrut, representant Alemanya i en Josh Dubovie, pel Regne Unit i que, paradoxalment van quedar primera i últim, respectivament. El cas de la Lena és força interessant ja que aquest any repetia com a candidata per Alemanya. Potser no en va tenir prou en ser una de les guanyadores més joves del festival i volia arxivar un altre rècord: que un artista guanyés dues vegades seguides el concurs. Malauradament per a ella, la jugada no li va sortir bé.


Elle/Nikki, amb el trofeu de campions a la mà

Un cop acabat el concert es va procedir al recompte de vots i això és sinònim de connectar amb un representat de cada país per emetre el veredicte. Val a dir que aquests corresponen sempre a un dels dos models següents: o bé donen mil felicitacions a l’organització del festival i tiren floretes a la presentadora o bé són una mica freaks i es poses perruques dels seus representants, canten les seves cançons o fan alguna que altra ximpleria. En aquest moment també és quan tots els països europeus –menys Espanya– demostren que tenen un elevat domini de l’anglès. També és en el recompte de vots quan es veu que Eurovisió és un festival amb influències clarament polítiques, desgraciadament com en gairebé totes les coses que passen avui en dia. Bèlgica vota a França, Portugal vota a Espanya, Malta vota a Itàlia i els països de l’est es voten entre ells. Clarament previsible.

Tot i que al principi no estava del tot clar qui encapçalaria el rànquing, després d’analitzar les votacions de deu països ja es va començar a veure quins eren els favorits: Azerbaijan, Suècia i Ucraïna. Aquests van anar escalant posicions sense problemes, malgrat els intents fallits de Dinamarca i Bòsnia i Herzegovina per arravatar-los la victòria. Finalment, i amb un sobtat ascens d’Itàlia, Azerbaijan es va declarar el guanyador. Els cantants eren Ell/Nikki i la cançó Running Scared (Corrent Espantat). I això és el que gairebé vaig fer jo quan vaig sentir el tema: la noia desafinava. I no una vegada sinó tota l’estona. Cal dir que la música en si no estava del tot malament però tenia clarament moltes influències d’altres peces cèlebres com Flames to Dust de Nelly Furtado. En resum, no em puc fer a la idea que aquest duet guanyés el festival havent-hi altres cançons –moltes– que li passaven la mà per la cara. Amb la mà al cor desitjo molta sort a Azerbaijan en l’organització del proper festival d’Eurovisió, en aquests temps difícils que estem passant.

Lucía Pérez cantant Que me quiten lo Bailao
I no volia acabar l’article sense haver parlat d’un tema que considero bastant important: l’actuació d’Espanya a la competició. Bé, aquest any va apostar per una cançó en comptes d’apostar per un espectacle com va fer l’any 2008 amb Chiquilicuatre. El curiós és que la cançó que presentava Lucía Pérez es deia Qué me quiten lo bailao i, el ball, precisament, era el que passava més desapercebut. Tot i així, la cançó és d’aquelles que s’enganxen –malgrat tenir una lletra totalment buida i irrellevant–  i la Lucía no canta pas malament, al contrari, té bona veu. Així que, comparant-la amb el paper que ha jugat Espanya altres anys –que ha estat clarament pitjor– li dono l’aprovat. Sort que no hem de passar les semifinals per participar a la final ja que som un dels països fundadors, juntament amb el Regne Unit, França, Itàlia i Alemanya, per què si no... crec que passaria molt de temps fins que tornéssim a guanyar el festival.

Però, en fi. Guanyar o perdre, és aquesta la qüestió? Jo crec que no. Eurovisió és el tercer espectacle més vist en directe, després dels Jocs Olímpics i el Mundial de Futbol, i té tants i tants observadors de tot arreu que posa els cantants en el punt de mira del món. Tant si guanyes com si perds, apareixeràs a gairebé totes les portades el dia següent, totes les pàgines web parlaran de tu i t’inscriuran a l’arxiu històric i a la Wikipedia –i seràs oblidat en poques setmanes–. Tot i així, la part bona és que el festival en si mateix serveix de promoció i genera publicitat i, encara que no es guanyi, hi haurà algú a qui hauràs agradat i possiblement l’endemà hi haurà més gent que et coneixerà i t’escoltarà. També pot significar l’inici d’una gran carrera com li va passar al grup suec ABBA.

He dit coses bones i coses dolentes de l’espectacle del dissabte passat però, amb tot, m’agradaria deixar clar que va ser una vetllada entretinguda, i, com cada any, d’aquelles de les que saps que l’endemà et generaran, sense cap mena de dubte, un suculent tema de conversa, tot i que aquest any, sense Jimmy Jump.

5 comentaris:

  1. M'agradat!!!! LA veritat que eurovisió es un tema que m'agrada...tota la rao del mon!! soles tinc que corregir-te una coseta...els paissos fundadors son 5: Espanya, Alemanya, Regne Unit, França i Italia. Aquesta va entrar directament a la final.
    Un beset Adrià i que et vaja tot genial!! Muaaa

    ResponElimina
  2. Bon article d'opinió.
    Ah! i dues coses. La primera, a mi el ball de la cançó espanyola no em va passar desaparcebut. Lamentable sí. I dos, com coi ha guanyat Azerbaidjan si els països voten als Estats veïns i aquest queda a la quinta forca, allunyat de la resta d'Europa?

    ResponElimina
  3. Doncs jo penso que aquest any la qualitat de les cançons és millor que la d'anys anteriors, un exemple pot ser la canço d'estil jazz que va dur Itàlia. A més, trobo que en aquesta edició hi havia grans veus en més d'un tema.
    Un petó Adrià! (has vist com de vegades m'hi passo i comento ;) jeje)

    ResponElimina
  4. no podien faltar els ABBA!
    bon article xato.

    ResponElimina