dimecres, 18 de gener de 2017

‘Frantz’, l’amor en temps de guerra

Opinió 

Frantz (François Ozon, 2016)

L’amor, l’amistat, el rancor i el perdó són alguns dels temes que explora el director francès François Ozon en el seu darrer film, Frantz, que no va entusiasmar ni a la crítica ni al públic del darrer Festival de Venècia. Però a mi sí, i força. De fet, va ser una de les millors pel·lícules que vaig veure a la Mostra, per una senzilla raó: tots els matisos i capes que té. Ja al principi del film se’ns presenta un misteri: un jove francès que deixa flors a la tomba d’un soldat alemany en un petit poble germànic. Allà coneixerà la promesa del difunt, un encontre que serà el germen d’aquesta història senzilla a nivell narratiu, però complicada a nivell emocional, que Ozon desgrana amb subtilesa a poc a poc, respectant sempre l’enginy de l’espectador. Filmada en un bellíssim blanc i negre pel director de fotografia Pascal Marti, és impressionant com la figura absent d’un soldat caigut s’acaba convertint en coprotagonista involuntària del metratge.

Frantz és un drama romàntic, però amb un teló de fons molt concret, el de la Primera Guerra Mundial. Arribats aquí m’agradaria destacar diverses pel·lícules que també se sustenten per l’amor prohibit entre dos bàndols enfrontats. I si parlem de conflictes bèl·lics, és evident que hem de parlar del que més s’ha tractat al cinema: la Segona Guerra Mundial. Aquest és el cas de Suite francesa (S. Dibb, 2014), on una Michelle Williams que encarna a una jove gala que espera el retorn del seu marit s’acaba enamorant d’un soldat nazi interpretat per Matthias Schoenaerts.