 |
| La tortuga roja (2016), de Michel Dudok de Wit. |
Actualment, quan es parla
de pel·lícules mudes o de films sense diàleg (la diferència rau en si hi ha so
sincronitzat o no, independentment de si els actors tenen text), la gent acompanya
aquests termes d’adjectius tals com “avorrit”, “antic” o “teatral”. Prejudicis
que ràpidament queden desmentits amb la presència de films tan actuals,
interessants i cinematogràfics, com La
tortuga roja (2016), de Michel Dudok de Wit, una cinta coproduïda per
Studio Ghibli que després de passar pels festivals de Cannes i San Sebastián,
acaba de ser nominada a l’Oscar al Millor Film d’Animació.
I és que La Tortuga Roja no necessita diàlegs. En
té prou amb una història senzilla –un nàufrag que arriba a una illa deserta i
passa la resta de la seva vida allí–, un gran disseny sonor i una excel·lent
banda sonora de la mà de Laurent Perez del Mar. Però és aquest un cas aïllat? És
difícil de trobar bones pel·lícules d’animació sense diàlegs? La resposta és un
clar i rotund NO. És més, hi ha una gran tradició d’elaborar films de dibuixos
on els personatges o bé no parlen o bé ho fan utilitzant tan sols sons o
paraules inintel·ligibles que només serveixen per fer-nos entendre el seu estat
anímic.
Aquesta pràctica ja va ser
molt habitual al passat, on molts curtmetratges de la Disney clàssica eren
configurats segons quest patró. Amb tot, en aquest article vull esmentar
diversos títols recents que demostren que la indústria d’animació contemporània
segueix creient en el poder de narrar sense necessitat de paraules.
