dissabte, 14 de maig de 2016

Crítica social sí, humor negre també!

Opinió 


'La noche que mi madre mató a mi padre (París, 2016)
La crisi econòmica, la corrupció política i la fractura social dels darrers anys han constituït el brou de cultiu perfecte perquè aflorin a casa nostra dos tipus de films: per una banda aquelles pel·lícules socials que denuncien certes situacions que han arribat a un límit, com les recents Techo y comida (Juan Miguel del Castillo, 2015) o Hermosa juventud (Jaime Rosales, 2014); però per altra banda, també tenim diverses comèdies negres que pretenen posar el dit a la llaga i remoure consciències, com fan Murieron por encima de sus posibilidades (Isaki Lacuesta, 2014) o El rei borni (Marc Crehuet, 2016).
La pel·lícula que ens ocupa, La noche que mi madre mató a mi padre (Inés París, 2016), també és una comèdia negra, però sorprenentment es desmarca de tot allò que aquest subgènere ha cultivat en els darrers anys, ja que en comptes d’utilitzar la comèdia com a arma llancívola contra determinats sectors de la societat, es limita a  oferir una bona història, aixecada per bones interpretacions, sense més pretensions que les d’oferir entreteniment intel·ligent. I sembla ser que ha connectat molt bé amb l’audiència, doncs el film d’Inés París es va alçar, ni més ni menys, que amb el premi del públic del darrer Festival de Málaga.