dissabte, 31 de març de 2012

Memòria històrica, la motxilla de la societat

Opinió 


Només faltava un quart d’hora per què comencés la sessió del Dimecres presentem..., l’esdeveniment literari que organitza Òmnium Cultural gairebé cada setmana, però la sala de presentacions de la seva seu nacional estava buida. “Seria una llàstima que no vingués ningú”, va dir una encarregada mirant el rellotge. Era el dia abans de la vaga general i els membres de l’organització de l’acte temien que la gent s’hagués oblidat que aquell dia tocava presentar l’esperat sisè llibre de l’escriptor i periodista Francesc-Marc Álvaro, Entre la mentida i l’oblit (La Magrana). Cinc minuts després, però, el públic va començar a arribar; un públic majoritàriament femení i homogèniament de la tercera edat. Entre els presents hi havia rellevants personalitats de la cultura catalana, com la productora de la multipremiada Pa Negre, Isona Passola, i també alts càrrecs del govern de la Generalitat, que estava representat aquella tarda pel Conseller de Cultura, Ferran Mascarell, i la seva anàloga de la Conselleria d’Ensenyament, Irene Rigau.

dijous, 22 de març de 2012

Manel Valdivieso: “La JONC vol revolucionar la gent”

Opinió 




Manel Valdivieso és, sens dubte, un dels directors més aclamats i respectats del panorama musical nacional. Ha dirigit les principals orquestres espanyoles i també altres d’internacionals, com l’orquestra de l’Òpera de Washington.  A més a més, ha enregistrat nombrosos CDs, és professor de direcció a Musikene, de Donostia, i, des de l’any 2001, és el director artístic de la Jove Orquestra Nacional de Catalunya (JONC). Sens dubte, aquest tot terreny de la música és una de les figures catalanes amb més talent i projecció internacional de casa nostra. Per això, Adria’s News parla amb ell de la seva carrera professional, de la JONC i de l’estat de la música clàssica a Catalunya.

dilluns, 19 de març de 2012

De miserables, res de res

Opinió 


Les Misérables ho tenia tot: bones cançons, bones interpretacions, bones veus, bon muntatge, bona escenografia, bones coreografies i una bona història. I és que l’adaptació musical de la novel·la de Víctor Hugo de miserable no en té res, al contrari, va ser un dels grans luxes de Barcelona fins ahir a la nit, que el Teatre Musical de Barcelona (BTM) va oferir la darrera actuació, després de gairebé mig any d’actuacions.
L’espectacle estava assegurat i el BTM es va omplir de gom a gom. El públic era totalment heterogeni, tant pel que fa al sexe, l’edat i la nacionalitat. Però Víctor Hugo ja ho deia: “Les Misérables es va escriure pensant en un públic universal. No sé si tothom llegirà la novel·la, però sense cap mena de dubte és una novel·la que va dirigida a tothom”. Només va caldre que l’orquestra entonés els primers acords per què el públic embogís, amb la intenció d’assaborir aquella darrera actuació. Segurament, aquest va ser el motiu que va impulsar els espectadors a aplaudir els actors i actrius a gairebé cada número, com a homenatge a la seva feina. Aquest fet, però, va fer empipar forces assistents, que argumentaven que d’aquesta manera “s’aixafaven els finals de les peces musicals” i, alguns, fins i tot declaraven que “les interferències del públic podien provocar que els actors desafinessin en algun moment”. I és ben cert. Musicalment, hi va haver moments que van ballar una mica, però allò no restava importància al conjunt de l’obra, que va aconseguir transmetre la història de Víctor Hugo satisfactòriament.

dijous, 15 de març de 2012

Bayreuth viatjarà al Liceu per a celebrar el bicentenari del naixement de Wagner

Opinió 


 “Barcelona és una ciutat wagneriana”. Són paraules de la besnéta del cèlebre compositor de El Crepuscle dels Déus, Katharina Wagner, que va ser ahir a Barcelona per presentar la programació especial que ha preparat conjuntament amb el Gran Teatre del Liceu pel proper mes de setembre. Una programació que donarà el tret de sortida al bicentenari del naixement de Richard Wagner, que se seguirà celebrant durant tot el 2013.
Les peces triades per aquest homenatge són l’Holandès Errant (amb representacions l’1 i el 3 de setembre) i Lohengrin (2 i 5 de setembre), que dirigirà Sebastian Weigle, i Tristany i Isolda (6 de setembre), que es representarà sota la batuta de Peter Schneider. El més rellevant, però, és que l’equip artístic que s’encarregarà del projecte serà el mateix de Bayreuth, l’imponent teatre emplaçat a Baviera que va dissenyar el mateix Wagner i que es va acabar convertint en el seu temple, la meca de la seva música. Serà la segona vegada que els artistes de Bayreuth es desplacen a Barcelona ja que des de l’any 1955 no hi havia hagut cap col·laboració, malgrat que les dues institucions musicals han estat sempre en contacte. Katharina Wagner confia plenament en el Gran Teatre del Liceu, ja que, segons ella, “és garantia de qualitat”.
“El festival s’ha pogut programar sense recórrer al pressupost intern del Liceu gràcies al patrocini de tres grans empreses (Siemens, Agbar i Banesto)”, va explicar ahir el director del teatre, Joan Francesc Marco. Això ha permès posar a la venda 11.460 entrades, el 60% de les quals ja s’ha esgotat, amb preus que oscil·len entre els 25 i els 250 euros.
El bicentenari tindrà també un pes important a Bayreuth, que celebrarà la destacada efemèride amb una programació molt especial, ja que s’interpretaran tres de les primeres òperes de Wagner: Rienzi, Les fades i La prohibició d’estimar. Aquest fet ha aixecat una forta polèmica entre els seguidors més acèrrims del cèlebre compositor ja que Wagner va deixar ben clar que no volia que s’interpretessin mai totes les seves òperes anteriors a Lohengrin i, precisament, les tres que es pretenen muntar a Bayreuth pertanyen a aquesta primera època.
Sens dubte, però, els melòmans celebraran l’aniversari del naixement de Wagner amb molt d’entusiasme, i li retran alguna tipus d’homenatge des de tots els indrets pel món ja que, deixant de banda tota la polèmica que va aixecar la seva figura en vida, Wagner va compondre una música que parla de temes universals que ja afectaven l’home fa 200 anys, però que ho continuen fent ara. Tal i com va dir la seva besnéta, “la música de Wagner parla d’amor, d’odi, de poder i d’ira. I tots aquests elements ens acompanyen cada dia i sempre ho faran”. La música de Wagner, per tant, ha aconseguit el que desitgen tots els compositors i el que el protagonista de la seva darrera òpera, Parsifal, anhelava: la vida eterna.


El teatre Bayreuth

dilluns, 12 de març de 2012

Mercedes Conde Pons: “S’ha de replantejar l’educació i donar més importància a la música”

Opinió 


“Per primer cop a la història, el periodisme en català de l’àmbit de la música clàssica té competència, i això és bo”. Són paraules de Mercedes Conde Pons, la jove directora de la Revista Musical Catalana (RMC), la primera revista de música clàssica de Catalunya, fundada per l’Orfeó Català l’any 1904. Adria’s News l’entrevista i li pregunta sobre la seva professió, l’evolució de la RMC i com aquesta ha rebut l’arribada de la nova revista 440 Clàssica.

Com es va introduir en el món de la música?
A casa meva la música sempre ha estat present ja que la meva mare és professora de piano a l’Acadèmia Marshal.
En quin moment decideix que s’hi vol dedicar professionalment?
A la primera joventut ja ho tenia clar. Com que no tenia bases sabia que no m’hi dedicaria com a intèrpret, però sí  que volia fer un bon servei a la música. Per això vaig decidir estudiar humanitats amb intenció de cursar periodisme després. Al final no vaig fer aquesta última carrera però, en canvi, vaig estudiar un postgrau de gestió i vaig acabar entrant al periodisme de manera natural.
Com van ser els seus inicis als mitjans?
Primer de tot vaig començar a col·laborar a la revista Òpera Actual, l’única publicació en castellà que parla sobre òpera i que no només té distribució espanyola, sinó que també s’exporta a països hispanoamericans. El cas va ser que mentre estudiava humanitats ja vaig començar a veure que m’agradava escriure i vaig buscar-me una beca de col·laboració amb aquesta revista. Primer hi col·laborava fent tasques d’arxiu per tal de conèixer com funcionava el dia a dia de la revista i, de mica en mica, em van començar a posar a prova. Va ser llavors quan vaig començar a assentar les bases del meu estil d’escriptura. En aquella època combinava l’estudi amb la feina. A més a més, quan ja estava acabant la carrera vaig començar a treballar per un diari gratuït que es deia Catalonia Today, on feia crítica de concerts. Al cap de poc temps em vaig posar en contacte amb la Revista Musical Catalana (RMC) i una cosa va portar a l’altra. De fet, crec que la millor manera de començar és aquesta, fent coses sense ni adonar-te’n, de forma relaxada. És així quan aprens més.

“Si la RMC no tingués l’Orfeó Català al darrere, no podria sobreviure”

Com es forma un periodista musical?
Un, d’entrada, s’ha d’emmirallar molt amb el que té al voltant. Si estàs envoltat de persones que estan treballant al sector a nivell professional és perquè tenen prou mèrits per fer-ho i, a poc a poc, vas agafant una mica d’aquí i una mica d’allà. D’aquesta manera comences a forjar-te un criteri i a tenir un estil propi, que vol dir que et desmarques de com fan les coses els altres i deixes de ser un imitador, ja que decideixes quines línies creus que són les millors a seguir. El periodisme és una feina mot subjectiva, i al gènere de la critica això és totalment clar. Un pot dir A i un altre B i no vol dir que un tingui raó i l’altre no. Una altra cosa que em va passar és que, a mesura que passen els anys, veus que algunes persones que eren referents deixen de ser-ho. I, finalment, hi ha la feina d’ofici: has de destacar les idees més importants, ser molt sintètic i sobretot documentar-te molt perquè no et puguin trobar cap error.
La feina de periodista musical és una feina que potser és poc coneguda i poc visible als ulls del públic...

dijous, 8 de març de 2012

10 raons per avalar la immersió lingüística

Opinió 



L’educació en llengua catalana i el model d’immersió lingüística han passat dos dies plens d’incerteses esperant, amb por, les deliberacions del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), tement que aquest òrgan judicial donés la raó a les tres famílies que van posar una demanda al·legant que els seus fills havien de rebre una educació exclusivament en castellà. Finalment, però, aquest migdia s’ha sabut que el TSJC no es pronunciarà contra el model d’immersió lingüística de Catalunya, ja que “seria excedir-se de la lectura que demanava el Tribunal Suprem”.

Amb aquest exemple d’actualitat es pot veure clarament que la llengua catalana continua sent atacada i l’educació en aquesta llengua és, en essència, el punt que els sectors més anticatalans volen afeblir. Per això, Adria’s News us ofereix un decàleg de raons que avalen el model d’educació en català. Així doncs, per què les tres famílies demandants no han de guanyar al pols a la llengua catalana?

dilluns, 5 de març de 2012

Marta Porter: “La música clàssica és al cul de la cultura”

Opinió 
Els dos primers números de la revista 440 Clàssica




Marta Porter és una de les periodistes musicals més destacades de Catalunya. Ha col·laborat als diaris ARA i Avui i a les revistes Òpera Actual, Time Out, Hamlet i a la Revista Musical Catalana (RMC), entre d’altres. També ha estat la primera directora de la revista 440 Clàssica, la segona revista d’àmbit català dedicada a la música clàssica. Adria’s News amb ella sobre aquesta nova publicació, sobre la seva trajectòria professional i sobre l’escenari musical del país.


Com es forma un periodista musical?
Podríem dir que hi ha tres tipus de periodistes musicals: els que venen del món de la música i després es formen com a periodistes, els aficionats a la música que de seguir-la durant tants anys s’han format un criteri musical i treballen com a crítics i, finalment, aquells que vénen del món del periodisme i en un moment donat els hi ofereixen la possibilitat d’encarregar-nos de tot el que és la música clàssica.
I quin és el seu cas?
Jo em trobo en el tercer punt. Treballava a l’Avui i m’ho van oferir perquè tenia formació de ballarina, que va molt lligat a la música clàssica. Aleshores, d’alguna manera, des que era molt petita ja la vaig anar escoltant. A més a més, el meu germà és músic i compositor i podríem dir que la meva família sempre ha estat molt aficionada a la música clàssica i ja de petita anava sovint al Palau de la Música.
Aleshores el seu bagatge familiar va ser suficient per a la seva feina?
No del tot. Quan vaig aconseguir la feina el primer que vaig fer va ser posar-me a estudiar com una boja de manera autodidacta, i vaig posar-me tots els discos que hi havia a casa i més per començar a fer comparatives, escoltant les diferències. El bo hauria estat que anés a algun lloc però com que jo ja estava treballant vuit hores al dia i no tenia temps per res, vaig decidir formar-me d’aquesta manera.
Creu que és poc coneguda la branca del periodisme musical?
És una categoria molt especialitzada dins del món del periodisme ja que hi ha molt poca gent que sigui periodista i tingui criteri musical per dir què és bo i què és dolent. A més a més, la música clàssica té un llenguatge específic, com passa en l’art i la literatura. El que passa és que has de dominar el tema des d’un punt de vista divulgatiu ja que si treballes en un mitjà d’informació diària tu saps que el teu lector pot ser algú que no hi entén gens o un superexpert.
Llavors quin és el registre que utilitza per escriure?
Ni massa tècnic ni massa divulgatiu. Si ho fas massa tècnic el que no en té idea no aprendrà ni entendrà res i si ho fas massa divulgatiu el que hi entén tampoc ho llegirà perquè el tema no li interessarà gens. Trobar el punt mig és el més difícil, el saber parlar per dirigir-te al gran públic.
Des que va començar a ser periodista musical pel Diari Avui no ha deixat el periodisme musical.
Sí, és que a mi m’entusiasma. Quan em van oferir aquesta feina va ser perquè al diari no hi havia ningú que sabés de clàssica i em van fer el favor de la meva vida. Jo sempre he pensat que, com a periodista, em volia dedicar a la dansa i a la música clàssica.

“Qui belluga la música clàssica són les discogràfiques i els agents internacionals”

Vostè sempre ha treballat en premsa. És per algun motiu en concret?
Circumstàncies de la vida. El meu pare era periodista de l’Avui i a més sempre m’havia agradat escriure. La ràdio m’agrada però no n’he fet mai i segurament, a aquestes altures, em costaria.
Com tot, la feina de periodista musical a part d’avantatges deu tenir inconvenients. Me’n sabria dir algun?
Sí, i tant. Hi ha una cosa que em molesta molt que és que la gent que tens per sobre no en té ni idea. El més difícil és convèncer un director o editor d’un diari per què publiquin la teva peça i la considerin important. Aleshores ens trobem amb l’exemple següent: si tu tens una entrevista de Montserrat Caballé, et dirà que sí. En canvi, si li dius que vols publicar una entrevista de Philippe Jaroussky, que ja comença a ser famós i esdevindrà un mite en un futur, l’hauràs de convèncer amb mil i un arguments per què te la deixi publicar. O sigui, és una feina en la qual has de treballar molt aquest aspecte cap als superiors, ja que, per a ells, el més important són els esports, la política i l’economia. I la cultura és el que queda al final. Però, fins i tot dins la cultura, el més important és el pop-rock, el cinema, els llibres i l’art i la música clàssica és al cul de la cultura. Barallar-te per aconseguir espai material per dir “això val la pena” és molt difícil. Aquest desconeixement que té gent que està per sobre teu et dificulta molt la feina.
Sens dubte, haurà conegut moltes persones interessants al llarg de la seva carrera. Qui destacaria?

divendres, 2 de març de 2012

Ramon Gener: "La gent sent la música però no l'escolta"

Opinió 


Ramon Gener és el presentador que ens entusiasma cada dimecres a la nit en el programa Òpera en Texans del Canal 33. Ha estudiat humanitats i ciències empresarials, però ha acabat dedicant-se a la seva autèntica passió: la música, l’òpera. Parlem amb ell a la seu de la productora del programa, Brutal Media, i ens rep amb el seu pentinat perfecte, un somriure brillant i amb texans, per suposat, disposat a explicar-nos tots els secrets del programa de moda del 33.


Com sorgeix el projecte d’Òpera en Texans?
Tot va sorgir a partir de les conferències que faig sobre l’òpera. Un dia va venir la Victòria Pardell, que forma part de l’staff del Liceu i va recomanar-li les xerrades a l’Oriol Aguilar, que abans estava a la Corporació Catalana de Televisió de Catalunya i que ara és el director artístic del festival de Perelada. Ell va pensar que de tot allò en podria sorgir un programa de televisió fantàstic i em va presentar a la productora Brutal Media.
Com van decidir el nom del programa?
Hi havia diverses propostes que, a poc a poc, van anar quedant reduïdes a dues: Les 33 òperes que has de conèixer abans de morir i Òpera en Texans. El primer, però, ja limitava el número de capítols i com que els programes es contracten de 13 en 13 resultava una mica estrany... Així que aquest títol, que era meu, va passar a millor vida i l’altre, del director del programa, Xavier Morral, es va quedar.
Per què fer un programa d’òpera i no de música clàssica en general?
El que a mi m’agrada més és l’òpera... el cant i l’òpera, i és per això que les xerrades que faig giren al voltant d’aquests temes.
Abans ja hi havia un programa d’Òpera, al Canal 33. Es deia Va d’Òpera. El mirava?
Sí, el mirava molt.
I què ofereix de nou Òpera en Texans?
Jo tenia clar que no volia fer un programa de plató, ni tampoc un programa d’òpera a la televisió, sinó que volia fer un programa de televisió que parlés d’òpera. És un matís molt petit, però molt important. No volia que et trobessis a la televisió un seguit de gent que xerrava d’òpera. Volia un programa amb un llenguatge i contingut televisiu i, de pas, aprofitaríem per parlar d’Òpera, tot i que en el mateix format podríem parlar de rellotges o de mobles de l’Ikea.
A quin públic es dirigeix?
Intento adreçar-me a tothom i crec que el feedback és molt positiu, tant de les persones que van sempre a l’òpera com de les que no hi han anat mai. Hi ha feedback al meu Twitter i també al del programa i quan vaig al Liceu o a qualsevol espectacle, hi ha gent que em para i em diu que li agrada molt el programa; mai m’he trobat ningú que em digués que no li agradi, que segur que n’hi ha, però, almenys, no m’ho ha dit directament.
Per tant, no va destinat a la persona que ja té uns certs coneixements musicals?
Mai he ensenyat una nota ni una partitura al programa; mai. Aquest era un dels reptes: no ensenyar cap pentagrama perquè ens canviarien de canal. Quan es va emetre Le Grand Macabre vam intentar explicar com funciona la música contemporània sense explicar gairebé res de música i fer tota aquesta feina sense explicar què és una tònica i una dominant és difícil, però ho intentem perquè tothom s’hi pugui agafar.
Tot i així, a vegades sí que utilitza un vocabulari més especialitzat, com quan parlava del ‘la bemoll’ que tenim tots a dins al programa dedicat a Parsifal, de Wagner...
El tema del ‘la bemoll’ era una tema que independentment de tenir o no coneixements musicals et quedes amb aquest titular. Jo a dins meu tinc un ‘la bemoll’ que no sé què és però el sento. No és tant el concepte musical de ‘la bemoll’, sinó com allò que no saps que és que tots tenim dins: el nostre esperit musical.
Ha tingut problemes a l’hora de dissenyar cada programa?
Molts, cada dia perquè quan vaig arribar a Brutal Media sabia molt de música però no sabia res de televisió. El Xavi Morral, en canvi, ha fet molta televisió i m’ajuda a traduir les meves idees al llenguatge televisiu. La meitat de les idees són seves, i l’altra meitat, meves. El contingut, en canvi, és meu.
Com trien les òperes?