dimarts, 28 de febrer de 2012

Una gala dels Oscars amb accent francès

Opinió 



Los Angeles es va vestir de gala la passada nit del diumenge per celebrar l’esdeveniment més esperat pels cinèfils d’arreu del món: la cerimònia de lliurament dels Òscars, que aquest any celebrava la seva 84a edició. Va ser una nit de flaixos, glamour i vestits brillants i centenars de mitjans d’una multitud de països van intentar captar els millors moments de la ja tradicional catifa vermella que duu les estrelles fins a les portes de l’esplèndid Teatre Kodak, on té lloc l’esdeveniment des de fa diversos anys.
Billy Crystal, el mestre de cerimònies
Enguany, l’Acadèmia de Hollywood tenia l’obligació de recuperar els milions d’espectadors que havien deixat de veure la gala en els darrers anys i, especialment, havia de netejar la seva imatge front l’estrepitós fracàs de l’any passat, on els actors Anne Hathaway i James Franco van presentar la cerimònia amb un intent fallit de captar el públic més jove. És per això que aquesta vegada l’organització va apostar per l’actor i humorista Billy Chrystal per fer de mestre de cerimònies en la que seria la seva gala número nou, carregant amb el pes de tornar el prestigi perdut a aquest esdeveniment. Crystal va ser un amfitrió correcte i tradicional, contribuint a estimular les xifres d’audiència. Tot i així, l’actor es va mossegar força la llengua , ja que més d’un va trobar a faltar els seus característics comentaris càustics que van quedar en petites ironies.

Pel que fa als premis, no hi va haver cap gran sorpresa, al contrari, la majoria de porres que circulaven per Internet van aconseguir predir qui serien els guanyadors de la majoria de categories principals. Els films Hugo, de Martin Scorsese, i The Artist, de Michel Hazanavicius, les candidates amb més nominacions (11, la primera, i 10, la segona) van acabar empatant, aconseguint cinc estatuetes cadascuna. The Artist es va imposar en els gran premis, entre els que es troben el de millor pel·lícula, millor director (Michel Hazanavicius), millor actor (Jean Dujardin) i millor banda sonora (Ludovic Bource), mentre que Hugo va destacar en els guardons més tècnics, com la millor fotografia, millors efectes visuals i millor muntatge de so, entre d’altres.

Octavia Spencer amb la seva estatueta
Després de tres anys de sequera, Meryl Streep va aconseguir el seu cobejat tercer Oscar per The Iron Lady, com tothom vaticinava, cosa que la situa a l’alçada d’Ingrid Bergman pel que fa al nombre d’estatuetes rebudes, quedant només superada per la gran Katherine Hepburn, que ostenta el rècord amb quatre premis. En les categories de millor interpretació secundària masculina i femenina, els guanyadors també van ser els que tothom esperava: Christopher Plummer (Beginners) i Octavia Spencer (The Help), respectivament. El millor guió original va ser, finalment, per Midnight in Paris, el darrer film de Woody Allen, produït, parcialment, per TV3. Per altra banda, la millor adaptació de guió, va endur-se-la Alexander Payne pel seu film The Descendants, essent l’únic dels cinc guardons pels quals estava nominat el llargmetratge.

diumenge, 26 de febrer de 2012

Cobertura dels Oscars 2012

Opinió 


Coneixent ja les prediccions dels nostres experts, Jaume Figueras i Àlex Gorina, ja estem al final del trajecte. Avui és el dia de la 84a Gala dels Oscars i, per això, Adria's News us oferirà durant tota la nit la cobertura informativa de l'esdeveniment perquè pugueu saber què és el que està passant al Teatre Kodak de Los Angeles, els millors comentaris de les estrelles i, per suposat, conèixer els premiats. Us animo a comentar i a participar durant el transcurs d'aquesta nit màgica.




divendres, 24 de febrer de 2012

Prediccions per als Oscars del 2012

Opinió 



Ens trobem ja a la recta final; els Oscars són a tocar. Aquest diumenge 26 de febrer centenars d’estrelles brillaran al firmament, sobretot a Los Angeles, ja que el teatre Kodak s’omplirà per celebrar, una vegada més, la cerimònia que tots els cinèfils esperen amb delit: la cerimònia dels Oscars. És en aquesta nit, plena de flaixos, vestits de luxe i glamour, sobretot glamour, que se sabran els noms de tots aquells que es faran seu un xic d’història; aquells que aconseguiran fer-se un lloc entre els més grans del cinema.
És ben sabut que al voltant d’aquesta magnànima cerimònia s’organitzen porres, sondejos i concursos on s’intenten endevinar els guanyadors de l’esdeveniment. És per això que Adria’s News us ofereix un recorregut per les principals categories, una anàlisi que pretén donar les claus per predir qui seran els afortunats. I per fer-ho, els presentadors i crítics de cinema Jaume Figueras i Àlex Gorina ens donen un cop de mà.

L’OSCAR A LA MILLOR PEL·LÍCULA
Nominats: Hugo, The Tree of Life, The Artist, The Descendants, Moneyball, Extremely Loud andIncredibly Close, War Horse, Midnight in Paris i The Help.

A causa del canvi de la normativa de l’Acadèmia Americana de Cinema, actualment fins a nou pel·lícules poden optar a aquest premi. Només cal que superin un 5% dels vots dels acadèmics, que han nominat enguany a nou pel·lícules.
La llista l’encapçala Hugo, amb 11 nominacions, seguida a poca distància de The Artist, amb 10. Tot i així, Àlex Gorina i Jaume Figueras apunten que la guanyadora serà precisament aquesta darrera pel·lícula, tot i que no els hi acaba de fer el pes. “The Artist és un experiment que ha sortit bé i prou, no és cap obra mestra”, explica Figueras. I és que al presentador i director del programa Cinema 3 li agradaria que The Descendants s’ho emportés tot. Per a Gorina, en canvi, la pel·lícula d’Alexander Payne no li resulta especialment atractiva. “A mi m’ha agradat molt Midnight in Paris i Hugo i, fins i tot jo, que no sóc gens Spielberg, he quedat sorprès de la seva darrera pel·lícula, War Horse”, explica. Una altra pel·lícula destacable és The Tree of Life que tot i guanyar la Palma d’Or al Festival de Cannes ha aixecat molta polseguera. Jaume Figueras reconeix que li va agradar força, mentre que Àlex Gorina l’odia a mort.
Sens dubte, aquesta categoria és encara un misteri, més encara després que The Artist i The Descendants, les dues principals candidates, guanyessin els Globus d’Or a millor pel·lícula comèdia o musical i a millor pel·lícula dramàtica, respectivament. Tot i així, el BAFTA que va guanyar The Artist fa un parell de setmanes li dóna un cert avantatge, però haurem d’esperar fins a diumenge per sortir de dubtes.

L’OSCAR AL MILLOR DIRECTOR

Nominats: Terrence Malick (The Tree of Life), Michel Hazanavicius (The Artist), Martin Scorsese (Hugo), Alexander Payne (The Descendants) i Woody Allen (Midnight in Paris).

Aquesta és una altra de les categories difícils de predir. Tots els candidats menys Terrence Malick ja van competir als Globus d’Or, que es va acabar emportant Martin Scorsese malgrat que Michel Hazanavicius s’endugués el BAFTA poc després. Serà un duel entre dos veterans (Allen i Scorsese), amb sis nominacions a la butxaca, dos directors que ja van estar nominats una vegada a l’Oscar tot i no haver guanyat mai l’estatueta (Malick i Payne) i  un jove gairebé debutant, Michel Hazanavicius, que rep la seva primera nominació.
Els nostres dos experts creuen que serà precisament aquest últim realitzador el que s’emportarà l’estatueta, tot i que a Gorina li agradaria molt que se l’endugués Woody Allen i Figueras voldria que l’afortunat fos Payne. Fins i tot creu que Spielberg també mereixia haver estat candidat a millor director per War Horse.

L’OSCAR AL MILLOR ACTOR PRINCIPAL

dijous, 23 de febrer de 2012

Àlex Gorina: “El 3-D és un circ per treure més pasta”

Opinió 



Adria’s News entrevista a Àlex Gorina, el presentador del programa Sala 33, del Canal 33, i de La finestra indiscreta, a Catalunya Ràdio, que ha esdevingut un dels crítics de cinema més destacats del nostre país. Parlem amb ell dels seus inicis com a cinèfil, dels premis Oscar, que s’entregaran aquest diumenge al Teatre Kodak de Los Angeles i també coneixerem la seva opinió sobre determinats aspectes de la indústria cinematogràfica.

dilluns, 20 de febrer de 2012

Jaume Figueras: “Em faria molta ràbia que 'The Artist' s’ho emportés tot”

Opinió 

 

Jaume Figueras és el més veterà de tota la plantilla de TV3. Cinèfil com ben pocs, l’afició al setè art li ve de ben jove, una afició que s’ha convertit, amb els anys, en la seva professió. I és que Figueras ha aconseguit el que qualsevol amant del cinema somia: viatjar per tot el món, trepitjar centenars de catifes vermelles, parlar amb les grans estrelles de Hollywood i assistir a gairebé totes les gales i entregues de premis cinematogràfics. Adria’s News es troba amb ell a la Llibreria Laie de Barcelona per repassar la seva brillant carrera i per parlar dels Premis Oscar (prediccions), que se celebraran el proper 26 de febrer. Llums, càmera i acció!

dimarts, 7 de febrer de 2012

'Eva' i 'Mientras Duermes' es reparteixen els Gaudí

Opinió 


El febrer és el mes cinematogràfic per excel·lència, un mes de premis i de glamour; el mes que esperen amb delit tots els cineastes, actors, tècnics i productors, per fer-se amb un bocí de glòria. I ahir va ser la gran oportunitat del cinema català ja que tots els focus es van situar al Teatre Artèria Paral·lel de Barcelona, on es va celebrar la IV Gala dels Premis Gaudí que atorga l’Acadèmia del Cinema Català.

La nit es preveia incerta ja que, a diferència de l’any passat, on Pa Negre, amb 15 nominacions, es perfilava com la clara favorita pels acadèmics, enguany cap pel·lícula sobresortia respecte les altres de manera rellevant. La resolució del jurat n’és la prova més evident ja que tot i que Mientras Duermes, el llargmetratge de Jaume Balagueró, es va emportar sis estatuetes (entra elles la de millor director i millor actor principal), Eva, l’òpera prima de Kike Maíllo, se’n va endur cinc (entre les que destaca la de millor pel·lícula en llengua catalana), i Bruc, la llegenda, de Daniel Benmayor, ja a més distància, es va emportar tres premis Gaudí, un més que la nominada a l’Òscar al millor film d’animació, Chico y Rita, de Xavier Mariscal i Fernando Trueba.

Tot i així, hi havia diverses categories que eren més difícils de predir, que van contribuir a donar una bona dosi d’incertesa a l’esdeveniment. Categories com el premi a la millor actriu principal, on molts crítics apuntaven a la jove debutant Claudia Vega, de només x anys, pel seu paper a Eva, que va acabar emportant-se Verónica Echegui, per la seva interpretació al darrer film d’Icíar Bollaín, Katmandú, un espejo en el cielo. Dissortadament, Vega tampoc opta al Goya degut a un recent canvi de la normativa de l’Acadèmia Espanyola de Cinema, que prohibeix la participació a tots aquells menors de x anys. Un altre moment de suspens va ser quan va arribar el torn d’entregar el Gaudí al millor actor secundari, que, finalment, es va endur Lluís Homar que, tot i que el guardó era ben merescut que, a més, és el primer que guanya (tampoc ha obtingut mai cap Goya), li feia ombra Jordi Dauder, el primer nominat a un Gaudí pòstum, que interpretava un polític racista al film Catalunya Über Alles.

L’actor i cantant valencià Xavi Mira i l’actriu revelació de la producció teatral L’any que ve serà millor, Alba Florejachs, van ser els amfitrions d’una gala emocionant i entretinguda que, a més a més, es va poder veure per TV3 amb els comentaris de Jaume Figueras i Àlex Gorina. Va ser una parella divertida i espontània que va oferir un humor fresc i planer, amb un parell o tres d’actuacions musicals. Ara bé, va ser precisament la part del show musical, lema amb el qual es va vendre la gala, la que va flaquejar més. Les adaptacions de cançons tan conegudes com Per què he plorat, de Dagoll Dagom, o All that Jazz, del musical Chicago van estar prou bé, però la seva posada en escena no va ser del tot satisfactòria. Altres relliscades de la gala les van protagonitzar algunes de les persones que anunciaven el noms dels guanyadors, com ara Agnes Berges-Frisbey que al llegir es va encallar gairebé més que el seu partenaire, Juan José Ballesta, que estava fent l’esforç de parlar en català. I Isona Passola, productora de Pa Negre, va protagonitzar un numeret amb els seus guants, que no li van permetre obrir el sobre amb el veredicte dels acadèmics. Cal dir, també, que hi va haver fantàstiques posades en escena, com la de Rosa Boladeras i Mercè Sampietro.

Com passa sempre, les gales són, també, l’ocasió perfecta per deixar anar missatges reivindicatius i, com és d’esperar, els polítics són els que més reben. Enguany, va ser el torn del President de la Generalitat, Artur Mas i del Conseller de Cultura, Ferran Mascarell. La broma va començar ja de bon principi, quan Xavi Mira es va atrevir a comentar que el públic aplaudia més al cavall de Pa Negre que al propi Mascarell. També va fer al·lusió al senyor Mas Mireia Ros, que va guanyar el Gaudí per la millor pel·lícula documental, Barcelona abans que el tems s’esborri, que es va queixar de l’actual estat de la ciutat de Barcelona, que segons Ros, no és l’adequat. Toni Soler, guionista de 14 d’abril, Macià contra Companys, que es va endur el premi a la millor pel·lícula per televisió, va ser breu, però efímer en el seu missatge: “En política i en tot, quan es vol una cosa molt, molt, molt, s’ha d’agafar amb les dues mans”, i el seu company d’equip, més directe, va demanar que es faci un gest clar vers la independència de Catalunya. El moment més especial de la nit, però, va ser quan el director del Cant dels ocells, el film que va guanyar el Gaudí a la millor pel·lícula de parla catalana l’any 2008, va entregar el Gaudí d’’Honor al cineasta Pere Portabella que va fer un discurs d’aquells que calen. Un discurs on va homenatjar als artistes i la cultura, i també al mestre Antoni Tàpies, un gran referent per a tots, que ens va deixar precisament ahir.

El balanç és positiu, ja que la d’ahir va ser una gala lleugera, que potser és una de les coses que més es valoren en aquest tipus d’esdeveniments. Els dos presentadors van saber fer contrapès als discursos dels guanyadors, alguns dels quals es van estendre més de l’estrictament necessari. I el que és evident és el següent: l’èxit de Pa Negre ha obert els ulls a molta gent ja que ha estat capaç de dir aquí i a Hollywood que hi ha una indústria cinematogràfica catalana forta i de qualitat, que no té res a envejar als altres països i que compta amb professionals d’un gran nivell artístic i tècnic. Així doncs, la cursa del cinema en català no ha fet més que començar, vegem on ens porta.

Escena de la pel·lícula Eva

dijous, 2 de febrer de 2012

Lídia Heredia: “El Twitter ha acabat amb els SMS a la televisió”

Opinió 
Entrevista feta conjuntament amb Iris Baño, Mireia Biel, Cristina Ciudad, Alba Mora i Xènia Santigosa




Lídia Heredia no té Twitter ni Facebook, però està al capdavant del Banda Ampla, el programa de debat ciutadà que s’emet cada dijous a TV3; un programa que la mateixa Lídia defineix com “una petita mini-xarxa social de 90 persones”. És per això que parlem amb aquesta cèlebre periodista sobre les noves tecnologies i les plataformes digitals emergents, pocs mesos després d’inaugurar l’any acadèmic 2011-2012 de la Facultat de Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona.


Com va sorgir la idea del Banda Ampla?
El Banda Ampla sorgeix d’una petició de la direcció de TV3 ja que feia molt temps que no hi havia a la graella un debat de participació ciutadana. És a dir, TV3 no buscava una tertúlia d’experts, sinó una tertúlia molt més oberta a tothom. En certa manera, es volia recuperar la  tradició que havien deixat en Joaquim Maria Puyal, en Josep Cuní i en Ramon Pellicer.
Quan de temps es triga a preparar un programa?
Tota una setmana. Nosaltres treballem de dimecres per dijous següent. Al principi ens costava més ja que treballàvem a 15 o 20 dies vista. Això passa perquè és un programa nou, que  no té referents directes i, amb el pas dels programes, veus que necessites coses que no havies previst i altres coses que havies planejat no funcionen. Per tant, els primers mesos són de reajustos. Per altra banda, si preparem un tema per dijous següent però durant el cap de setmana passa alguna cosa rellevant, solem canviar el tema excepcionalment i preparem el programa de dilluns a dijous.
Com escullen els temes del programa?
Tenim el calendari d’actualitat, que seguim molt de reüll perquè tampoc volem que ens marqui excessivament ja que no tots els temes que són notícia tenen les possibilitats d’obrir un debat. El que fem és estirar el fil de les notícies per trobar el tema de reflexió i muntar el programa. D’una banda, per tant, hi ha l’agenda d’actualitat i els imprevistos i de l’altra, els temes que treballem des d’aquí. A vegades també tinc capritxos de fer algun tema en concret, però que de seguida, si ens hi posem i no funciona, l’abandono. El problema és que la idea t’ha d’aguantar 90 minuts i no totes les idees valen per això. Després hi ha el que proposa la gent. És el cas d’un malalt de bipolar de Tarragona que ja havia trucat feia un any i que ara li fem el programa dedicat. És a dir, no responem de seguida als temes del ciutadà, però sempre ho acabem tenint en compte.
Distribueixen els debats d’alguna manera especial?
Un cert equilibri l’hem de mantenir. Però a vegades, mantenir temes de caire molt vital, sense que estiguin lligats necessàriament a l’actualitat... mirem que no se’ns empalmin més de dos, ho distribuïm una mica. A més, com que som una redacció molt periodística, el cos ens demana connectar amb l’actualitat, que després no vol dir que agradi més, ja que moltes vegades són aquests debats atemporals els que crien més a la població. És a dir, volem un equilibri sense obsessionar-nos.
Què és el que més li agrada del Banda Ampla?
A mi m’agrada que cada setmana toquem realitat. A mi m’agrada molt estar al carrer com a periodista i com que fa molts anys que no hi sóc. I amb el Banda Ampla no vaig al carrer, però el carrer ve al plató i que hi hagi 90 persones al paltó cada setmana és fantàstic. A més a més, intentem buscar la realitat, no ho fem pas per a treure les conclusions que a nosaltres ens agradarien, que és una temptació molt gran quan fas un debat. Nosaltres en això som molt honestos i sempre els dic a la gent que el programa està a les seves mans. Jo sé més o menys què pensa cada persona i ells poden dir el que vulguin. És com una mini-xarxa social de 90 minuts i 90 persones, com si tothom pogués fer un SMS verbal. I això m’agrada. Cadascú és responsable del que dirà i si a vegades et quedes estupefacte amb un comentari, no hi pots fer res; és el que hi ha. Podem fer veure que no hi és, podem tapar-nos els ulls, podem pensar que vivim en un altre país, però, escolta’m, això és el que hi ha i, per tant, en aquest sentit, la utilitat del programa és que detecti realitat, no que ens pinti les coses de color de rosa. A vegades, em diu algú: “Al programa hi ha parlat molta gent castellana”, però és que en aquest país hi ha més gent que parla el castellà i nosaltres no busquem equitat, sinó realitat.
I el que menys li agrada?
No em molesta res, però al tractar-se d’un programa en directe, de 90 minuts, no saps si realment anirà com penses i quan acabes sempre canviaries alguna cosa.


“El Twitter és molt irreflexiu, si te’l creus al peu de la lletra estàs mort”



Recorda alguna anècdota?
Home ens han passat coses, però jo trobo que, per l’arriscat que és el programa, ens en podrien haver passat moltes més. Portem 80 programes amb 90 persones amb un micròfon al davant, en directe, i no entenc com no ens ha passat alguna cosa més grossa. La gent, en general, dóna una lliçó: és molt educada. I allò que us deia: Què dirà la gent del carrer? Doncs coses amb molt de sentit comú. Els ciutadans s’expliquen com s’expliquen, no són professionals dels mitjans. Però sempre recordaré l’anècdota de ‘la pollastrera’, que segurament heu vist, però coses així desagradables no n’han passat. Un dia, algú s’ha esverat una mica, però molt poc.