dijous, 21 de juny del 2012

Doblatge o versió original? Aquesta no és la qüestió


Reportatge publicat al número juny-agost 2012 de la revista DeCine.
El doblatge és un fenomen complex, el darrer engranatge d’una llarga cadena de producció i, ben sovint, un treball a l’ombra, gairebé oblidat i apartat dels focus mediàtics. Si algú parla del doblatge és més aviat per criticar-lo i titllar-lo de tergiversador de la feina dels cineastes. En canvi, poca gent valora la seva tasca social i, en el cas específic del doblatge en català, la seva aposta per a la normalització lingüística. Parlem amb diversos experts sobre aquest ofici que es remunta als temps de la Segona República.

Doblatge o versió original? Probablement ens han fet més d’una vegada aquesta pregunta, una pregunta a simple vista raonable però que és, en el fons, estèril. I dic estèril perquè és evident que una pel·lícula en versió doblada mai tindrà tanta legitimitat com la versió original corresponent, que representa íntegrament el film que un director determinat ha concebut. Fins aquí, tothom hi està d’acord, fins i tot el sector del doblatge. La polèmica sorgeix a la postproducció, quan es decideix doblar la versió original o bé oferir-la amb subtítols. “Tant el doblatge com la inserció de subtítols en una pel·lícula, constitueix una agressió a l’obra original en tots els nivells”, comenta l’actor Abel Folk, que també ha posat la veu a estrelles com Pierce Brosnan o Hugo Weaving. És aquest el quid de la qüestió, i no un altre: la versió original subtitulada contra la versió doblada. I aquest fenomen tan controvertit no només ha generat a una confrontació interna entre els professionals de la indústria audiovisual, sinó que també ha aconseguit posicionar la societat civil i ha estat el blanc de diverses polítiques culturals.  

L’etern debat

Així doncs, quins arguments donen uns i altres? L’actor i director Julio Manrique està totalment en contra del doblatge perquè amb aquest “et carregues el 50% de la feina dels actors i, per tant, l’ànima de la pel·lícula”. El director de la reeixida sèrie de televisió Polseresvermelles, Pau Freixas, no fa més que donar-li la raó, afirmant que “el doblatge no fa més que endarrerir l’evolució de la gent per entendre idiomes i tenir diferents visions del món”. Sens dubte, aquest és un dels arguments més recurrents en contra de la versió doblada: la possibilitat d’aprendre llengües que brinda la versió original.
Gemma Ibáñez és una actriu de doblatge (que no pas dobladora, mot amb el qual se sol denominar la seva feina) que porta 22 anys en actiu i dóna fe que durant tot aquest temps que ha estat sentint contínuament la llengua anglesa a les sales hauria de ser capaç de “dominar-la a la perfecció”, quan no és pas així. “Si s’entenguessin les llengües de la versió original no hi hauria cap problema, però com que en la majoria de casos no passa, la versió doblada és la millor alternativa”, comenta. Tot i així, l’actriu de doblatge pensa que la solució ideal seria que “tu portessis els teus auriculars a les sales de cinema i els poguessis connectar a la butaca per escoltar la versió que tu decidissis”, fet que segons el cronista de cinema i presentador Jaume Figueras, ja es va intentar als cines Maremagnum de Barcelona.
La directora de l’Escola Catalana de Doblatge, Iola Ledesma, creu que una de les funcions més importants de les pel·lícules és la d’entretenir, perquè “el cinema ha deixat de ser un producte de luxe destinat a uns pocs entesos, ja que cada vegada més es fan produccions pensades per al consum massiu i mundial, com a distracció; i sense el doblatge, aquesta industria mundial no hauria pas evolucionat”. A més a més, l’actriu de doblatge Sílvia Vilarrasa reivindica que “hi ha una part del públic, entre el qual es troben els nens, la gent gran i els invidents, que també tenen dret a gaudir del cinema, encara que tinguin algun impediment o no coneguin idiomes”.
Pau Freixas, però, considera que els subtítols no són pas una obstrucció important per tal de gaudir de la història, però Abel Folk pensa que “els subtítols precisament impedeixen que l’espectador copsi moltes de les emocions del film com els colors, l’ambient o l’actitud dels protagonistes de la història”. El crític de cinema Àlex Gorina, malgrat estar a favor de la versió original subtitulada, no creu que s’hagi d’eradicar cap de les maneres possibles de rebre el producte cinematogràfic, sinó que “s’ha de donar les dues opcions i que cadascú triï la que vulgui”. L’actor Roger Pera hi està completament d’acord, ja que considera que “el doblatge és un servei públic i la gent ha de poder decidir, com quan triem si agafem el metro o l’autobús”.
Amb una visió molt més instrumental hi trobem l’exconseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya, Joan Manuel Tresserras, que dóna suport a la versió original subtitulada perquè “és més econòmica i més eficient, a part de ser més respectuosa amb l’obra original i promoure el coneixement cultural de la gent”. I va ser Tresserras, gran amant de la cultura i el cinema, qui va decidir posar fil a l’agulla durant el seu mandat (2006-2010), promovent que es legislés sobre la indústria audiovisual catalana.



La Llei del Cinema de Catalunya

La Llei del Cinema es va aprovar el 30 de juny de 2010 amb el suport de CiU, PSC, ERC i ICV-EUiA i, malgrat ser ratificada durant el Govern d’Entesa i ser impulsada pel llavors Conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya, Joan Manuel Tresserras, no va ser fins al gener de 2011 que es va començar a implementar amb el nou govern de CiU, presidit per Artur Mas.
L’objectiu principal de la Llei del Cinema no és altre que constituir una indústria audiovisual catalana forta. L’exconseller Tresserras explica que “en els darrers 30 anys, el consum de llibres, televisió, teatre, ràdio i totes les altres activitats on la llengua té un paper significatiu, havia anat trobant una proporció entre l’oferta i la demanda; però hi havia un forat negre en el cinema que s’havia de solucionar”. A més a més, el cinema en català també estava afectat per altres factors negatius, el primer dels quals era que la indústria ja considerava catalana qualsevol pel·lícula on un soci català hagués posat una petita part del capital i això, en paraules de Tresserras “no podia ser”. L’exconseller també opina que “part de la culpa de la precarietat del cinema català la tenen les majors americanes, que obliguen als exhibidors a comprar lots de pel·lícules que contenen els dos o tres ‘hits’ de la temporada, juntament amb pel·lícules menys comercials, que ocupen les sales, impedint que aquestes puguin projectar cinema en català. I el problema és que les majors conceben que Espanya és un sol mercat amb una sola cultura i una sola llengua”.
Per altra banda, la Llei també fa referència al tractament dels films que no són produïts a Catalunya ni a Espanya, que són els que s’acabaran doblant o subtitulant. En aquests casos, la meitat de còpies analògiques en versió doblada hauran de ser en català i l’altra meitat en castellà i s’estableix la mateixa proporció en el cas de les còpies analògiques en versió subtitulada. En canvi, totes les còpies digitals han de poder ser consumides en llengua catalana.
Tot i així, la Llei va ser qüestionada des del primer moment per Hollywood, i també per la Federació de Distribuïdores (Fedicine) i el Gremi d’Empresaris de Cinema de Catalunya que, ja des dels inicis del seu desplegament va rebre nombroses queixes. Per això el conseller Mascarell va haver de maniobrar i va aconseguir arribar a un acord entre totes les parts implicades, un acord que es fixa en la quota de mercat, en comptes de centrar-se en el nombre de còpies distribuïdes. Aquest nou pacte, consensuat el desembre de 2011, estableix, doncs, que com a mínim s’han de poder doblar en català les 25 pel·lícules més importants de l’any. Això farà que el consum de cinema en català passi de l’1% que era l’any 2010, al 35% previst per l’any 2017. De moment, però, el procés està resultant esperançador, ja que el 2011 un 5% de les projeccions va ser en català i enguany s’espera arribar a l’11%. A més a més, aquest mateix any 2012 ja s’estrenaran 25 films doblats al català, entre els quals destaquen ‘The Lorax’, ‘Madagascar 3’, ‘The Hobbit’ i ‘The Adventures of Tin Tin’, estrenada recentment, que va aconseguir marcar una fita històrica rebent 103.000 espectadors en la versió doblada al català i recaptant 814.000 euros.
Malgrat que la Llei del Cinema sembla afavorir la indústria audiovisual catalana, estan d’acord amb la seva implementació, els experts?


La Llei del Cinema en el punt de mira
Joan Manuel Tresserras ja sabia abans d’aprovar la Llei que aquesta provocaria controvèrsia entre el sector de la distribució i exhibició cinematogràfica. De fet, els exhibidors ja van protagonitzar l’u de febrer de  2010 un lock-out de les sales. El que Tresserras no sabia del cert, llavors, era quina posició adoptarien els directors i actors de cinema.
“L’art i la cultura no s’haurien de barrejar amb la política lingüística”, afirma, contundent, el director del Teatre Romea, Julio Manrique. La directora d’ECAD, Iola Ledesma, tampoc creu que haver de legislar sobre el dret lingüístic dels ciutadans sigui l’ideal ni el més normal. Ara bé, “benvinguda sigui la Llei del Cinema si ha de servir perquè, ni que sigui a poc a poc, els ciutadans d'aquest país puguin triar en quina llengua volen veure un producte. I ara com ara, sembla que els espectadors responen i omplen les sales de cinema on es projecta en català”, explica.
També està a favor de la Llei l’actriu de doblatge Sílvia Vilarrasa: “Gràcies a aquesta llei, el públic, com a mínim, té la possibilitat d’escollir en quin idioma vol consumir el cinema”. Per la seva banda, l’actor Roger Pera, creu que la Llei s’emmarca en un fenomen “complex”, i que s’han de tenir en compte els empresaris “perquè si jo tingués un cinema no m’agradaria que em posessin la peli en català perquè no seria rendible i això s’ha de recolzar econòmicament mitjançant una subvenció”.
Per l’actor i director Abel Folk, les subvencions són, precisament, el pitjor de tot plegat. “El problema de Catalunya no és la llengua sinó la indústria cinematogràfica catalana, que hauria de comptar amb una independència econòmica més gran, sense que li calgués estar tant subvencionada. Convertir el problema de la llengua en el problema principal del cinema català és desviar l’atenció” explica, convençut que la Llei “és impossible de posar en pràctica i un enorme error”. L’actriu de doblatge Gemma Ibáñez tampoc creu que la Llei s’acabi aplicant tal com va ser concebuda i, a més, hi està en contra, perquè el que està beneficiant realment és la versió original subtitulada en català, cosa que implica una gran retallada en el seu sector del doblatge, que porta en funcionament molts anys”.
El que és evident és que la Llei del Cinema no ha fet més que posar llenya al foc a un debat que, des de sempre, s’ha mantingut encès. S’haurà de veure d’ara en endavant com evoluciona el desplegament d’aquesta nova legislació i també s’haurà d’estudiar detingudament com responen els espectadors per què són ells, al cap i a la fi, els que condicionen la demanda mitjanant la decisió d’anar a veure les pel·lícules en versió doblada, en versió original o en versió original subtitulada. L’opció favorita, però, és encara un misteri.

4 comentaris:

  1. No deseo entrar en el problema, viciado por el centralismo de nuestro sistema, de la coexistencia de las diversas lenguas ibéricas. Aprecio en el alma la bellísima lengua catalana. Simplemente aludiré aquí al hecho de que en España, al contrario de lo que acaece en países cercanos, la gran mayoría de la población no puede trabajar (escribir y leer y hablar) en lengua inglesa. Los expertos coinciden en que una de las causas del problema radica en que todas las películas de habla inglesa se doblan, desde siempre, al castellano.Me agrada su blog, Salu2

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pienso exactamente lo mismo que tu, Manuel. Y me alegro que te guste el blog.

      Elimina