dilluns, 14 de maig del 2012

Joan Manuel Tresserras: “Els dirigents d’aquest país pateixen la Síndrome d’Estocolm”




Adria’s News entrevista l’exconseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya, Joan Manuel Tresserras. Amb ell parla de cultura, de TV3, de la llengua catalana i de la Llei del Cinema, que el mateix Tresserras va impulsar durant el Govern d’Entesa.

Per què era necessari legislar en matèria cinematogràfica?
La Llei del Cinema obeïa a un conjunt de factors igual d’importants. El primer, que estàvem avançant cap al model de digitalització del cinema, que havia fet entrar en crisi el model de negoci tradicional de la producció i exhibició de cinema, ja que l’ocupació a les sales era per sota del 8% o del 9%. Per tant, s’havia de fer alguna cosa, com ara un replantejament del panorama general del cinema. Un segon motiu era la voluntat de trobar fórmules d’ajut al sector que fessin viable un cinema català perquè veníem d’una situació on hi havia la picaresca que qualsevol pel·lícula espanyola que trobava un soci català (encara que només hi posés un 5%) ja podia aparèixer com si fos una pel·lícula catalana i això no podia ser. Un altre motiu és que les pel·lícules fetes aquí no es podien estrenar a les sales perquè aquestes estaven ocupades pels lots de pelis que els exhibidors havien de comprar a les distribuïdores per poder tenir els tres o quatre grans èxits de la temporada que els havien de salvar el pressupost. I el factor addicional era que en els darrers 30 anys, el consum de llibres, televisió, teatre, ràdio i de totes les activitats on la llengua té un paper significatiu, havia anat trobant una proporció entre l’oferta i la demanda de manera que, a més diversitat i més qualitat de l’oferta, la demanda s’anava abocant al català; però hi havia un forat negre en el cinema.
I això, per què?
Perquè simplement no funcionava el mercat. No havia funcionat perquè des del franquisme, amb la posició de domini que va fer de les majors americanes i dels seus aliats aquí, hi havia un joc d’interessos muntat en un model de negocis establert que considerava que Espanya era un sol mercat amb una sola cultura i una sola llengua i, en conseqüència, a partir de lleis franquistes s’havia creat una inèrcia que feia que aquestes empreses tinguessin un control del mercat. Això va fer que passat el franquisme la gent pogués triar la llengua de tot menys del cinema i quan es va fer la llei, es va pensar que havia de servir per normalitzar uns mecanismes d’ajut i suport al cinema per combatre la crisi i també per poder-nos assegurar que la democràcia arribés a aquest àmbit, que el mercat pogués funcionar i la gent pogués triar i no el que passava fins ara. Aquesta era la situació.
Per què és tan important el cinema, doncs?
Perquè totes les arts menys el cinema en l’etapa de les indústries culturals ja són reconegudes com a arts autònomes i amb la revolució industrial, i per eixamplar el seu públic, s’industrialitzen a posteriori. És a dir, primer són arts que s’acaben industrialitzant i a partir d’aquí es crea un mercat de consum massiu d’aquestes arts. En el cas del cinema no, ja que apareix primer com a entreteniment i indústria i és després que es considera un art. Això és així perquè el cinema és una síntesi de les altres arts. És literatura, música, teatre, dansa, fotografia...
Com l’òpera, en certa manera...
Exacte, és una suma de parts. És una de les formes més complertes d’expressió i també de les industrialment més sofisticades. I una cultura potent a la nostra època és una cultura amb un fort component audiovisual i la màxima d’expressió de l’art d’una cultura és el cinema. I tu no pots tenir una cultura forta homologada si no tens un sector audiovisual potent amb una indústria raonablement forta. Per a nosaltres era una estratègia de reconeixement de la cultura catalana com una cultura nacional i per buscar l’homologació amb les altres cultures del món havíem de donar prioritat a la creació d’un cinema català, no una trampa estadística, sinó que hi hagués realment cinema en català.


La màxima d’expressió de l’art d’una cultura és el cinema



I a part de la Llei havien previst alguna altra mesura?
Sí. Vam fer una política que va quedar pendent, que era per garantir un tipus de suport selectiu a algunes pel·lícules que tinguessin vocació d’arribar al públic. I l’aplicació d’aquest model començava per quatre pel·lícules que van sortir de la nostra política: Pa Negre, Herois, Bruc i Eva, que s’ha estrenat ara amb l’altre govern. Totes es van fer simultàniament i es van acabar de rodar pels volts del mateix període. I després, cadascuna ha anat triant el seu moment d’estrena i ha tingut el seu recorregut. I com que això s’havia intentat amb polítiques diferents abans per aconseguir el mateix resultat, vam intentar unificar. S’havien intentat pactes, decrets, etc. Però vam fer la llei, al final. Ara, toca fer el reglament i fer-la complir.
La Llei del Cinema diu, literalment, que “la finalitat preferent és contribuir a la difusió del cinema català i europeu, i fomentar la cultura cinematogràfica a Catalunya i l’exhibició d’obres cinematogràfiques en català, tant en versió original com subtitulada”. Per tant, entenc que prioritzen la versió original subtitulada en català que no pas la versió doblada en català, oi?
Nosaltres, des de la posició del que era la política del departament, i crec que substancialment no ha variat, és que la millor forma de veure el cinema, per respecte de l’integritat de l’obra artística i fins i tot per eixamplar els coneixements culturals de la gent, és la versió original subtitulada que és, a més, més econòmica i més eficient. Aleshores, nosaltres a l’hora de donar prioritat, si haguéssim hagut de triar, hauríem triat la versió original subtitulada. Ara bé, la nostra inserció al mercat espanyol que les majors conceben com un sol mercat ha creat un públic que s’ha acostumat al cinema doblat i, a més a més, en castellà. Un doblatge molt bo, això sí, la major part del qual està ubicat a Barcelona. Aleshores, el que fem a la Llei és crear estímuls per la versió original i la versió original subtitulada al català i un dels estímuls és la possible creació d’una xarxa de cinemes concertats, amb la qual, a canvi d’una subvenció de caràcter públic, es garantirien la versió original subtitulada en català i les estrenes del cinema fet a Catalunya.
Tot i així, la Llei parla, també, d’equitat entre les dues versions...
Sí, l’oferta ha d’assegurar el mateix tracte per totes aquells pel·lícules en versió original i amb llengua diferent al castellà i català, que han de tenir les respectives versions doblades i subtitulades un 50% en castellà i un 50% en català. El que nosaltres no fem és introduir aquí elements per determinar obligatorietat en matèria de doblatge o subtítols. Bàsicament, perquè és veritat que la gent més gran té greus problemes de lectura al cinema i la gent més joveneta també. I el sectors socials menys cultes també, que curiosament són dels sectors que van més al cinema. Aleshores sí que enteníem que una norma que fos molt limitadora del doblatge, primer era inviable en quant a la llengua castellana. Per tant, sempre hi haurà còpies de llengua castellana doblada a Catalunya. El que no podíem fer era una política que reconegués una diferència clara entre català i castellà perquè aleshores el que fas és condemnar tota la immigració a anar a veure un tipus de cinema i aleshores, segurament, quedaria el català per a la gent refinada i culta que van a veure les pel·lícules en versió original.


Tenim l’obligació de protegir aquella llengua que només protegim nosaltres



Alguns critiquen les versions originals subtitulades al·legant que et perds detalls de la pel·lícula i que, al cap i a la fi, com el doblatge, també són una manipulació de l’obra original...
És veritat que no es veu igual amb subtítols que sense i hi ha pelis que el text és més rellevant i altres en què la imatge és més rellevant. També és veritat que aquelles en que la imatge és més rellevant també vol dir que l’atenció al text és més limitada. Quan el cinema té molt diàleg és perquè el text és molt rellevant i si tu fas, per exemple, una reinterpretació d’un text de Shakespeare, tampoc està malament que estiguis atent al text, que és una traducció, però és per fer accessible una obra a gent que no està avesada a aquella llengua original. Però la manipulació no és comparable a la que es produeix en el doblatge, tot i que aquí es fan doblatges molt bons. És a dir, en el doblatge no és que hi hagi un rebuig sistemàtic, però jo entenc que podent escollir, sempre és millor la versió original subtitulada al català. I aquesta era la voluntat del departament.
En canvi, però, ja no hi ha gaires sales amb versió original, aquí...
Clar. Què passa? Que als països de les nostres dimensions, de pocs habitants, a tot el món, al cinema que passen per televisió i al de les sales hi predomina la versió original subtitulada i aquí el franquisme va obligar el doblatge al castellà per una estratègia proteccionista, per una vocació d’uniformització de la cultura peninsular a partir del castellà. Instrumentalitzaven el cinema americà. I el doblatge té aquestes múltiples vessants. El doblatge és un instrument dels poders totalitaris per tal d’unificar les seves bases culturals i el seu mercat cultural, però també pot servir per a moltes altres coses, com per la causa de llibertat.
I en el cas exclusivament català, què passa?
En el cas de Catalunya? Bé. Què passa a Portugal i a Txèquia? Hi ha presència de la versió original subtitulada. Però aquí, el doblatge de les pelis americanes, que són grans èxits que tenen un poder prescriptor i de màrqueting al darrere brutal, i que garanteixen uns públics molt grans, permeten amortitzar els doblatges perquè tenen viabilitat econòmica. I el cinema de gènere amb mínims estàndards, que els exhibidors adquireixen per obligació al comprar el lot, diguem-ne que té unes vies d’amortització del doblatge més o menys raonables. Nosaltres vam detectar que de les cent pelis més destacades seleccionades pels festivals de cine europeus, el 80% no s’arribaven a estrenar perquè eren italianes, daneses, franceses, etc., ja que no eren dels Estats Units.
Això és d’un gran empobriment cultural...
Si abans deia que el cinema és bàsic per qualsevol cultura, si tu tens un públic de cinema molt inculte perquè només veu la filmografia d’una mena de cine, és molt empobridor. Com et pots assegurar que hi hagi estrena i difusió de les altres filmografies? Aquestes pelis tindran públic més minoritari perquè tenen menys màrqueting i motes d’aquestes pelis només les podràs exhibir si el cost no és el del doblatge, sinó el dels subtítols i serà per públics més cultes i més exigents. Volíem intentar garantir que a Catalunya s’exhibís aquest tipus de cinema, entenent també que el cinema arribar a grans públics, on predominarà el doblatge, però aleshores hi ha d’haver meitat i meitat de còpies en català i la meitat en castellà i s’ha d’estrenar a llocs equivalents.
Però, en canvi, el darrer film de Rodrigo Cortés, ‘Red Lights’, només es va estrenar en català a un cinema de Platja d’Aro, de bon principi...
Escolta, jo al cinema hi aniria més sovint però a moltes pelis simplement no hi vas perquè no les pots veure en català.


El govern actual té una visió molt instrumental dels mitjans



Com se soluciona aquest problema, doncs?
El reglament ha d’establir els mecanismes. La Llei preveu que les condicions siguin igualitàries. Un mecanisme seria un marc d’acord amb les empreses i que les sessions siguin alternes.
Però això no interessa als empresaris, suposo...
El normal és que una sala t’ho passi amb una llengua i la del costat amb l’altra. En el cas que no hi hagi multisales i estiguem parlant de municipis veïns, si en un ho passes en una llengua, doncs a l’altre, amb l’altra. És a dir, hi ha mecanismes per garantir aquest equilibri: per la mida de les sales, per la repercussió de les sales, buscant proximitat, però s’ha de buscar l’equilibri. Tot i així, s’ha d’entendre que hi haurà una major demanda de català a Manresa que a Cornellà. Per això els exhibidors també han de poder anar modulant l’oferta en funció de la demanda, tenint sempre en compte que més del 80% de la població de Catalunya està en condicions per consumir productes indistintament en català i en castellà. El que no pot ser és que això per inèrcia es faci a favor de la forta. Tenim l’obligació de protegir aquella llengua que només protegim nosaltres. El castellà ja té molts estats, teles i governs que el protegeixen. El català no. S’ha de fer aquí. Per això, el poder polític català ha de legislar.
I Tot i així, el problema no és més aviat de manca d’una indústria cultural forta que no pas un problema de llengua?
Sí. El que passa és que Catalunya no té estat perquè les seves classes dirigents fa moltes generacions, com a mínim els dos últims segles, que pateixen el Síndrome d’Estocolm perquè és una classe dirigent que té por del desordre i sistemàticament s’ha declarat a favor de l’ordre i l’ordre els hi garanteix l’estat espanyol i el seu exèrcit. I si han hagut de donar suport a Franco o a Primo de Rivera, doncs ho han fet. Aleshores, ells són gent d’ordre i la seva identitat depèn del seu cordó umbilical amb l’estat i amb el mercat i tradicionalment el seu mercat i el seu estat han estat l’espanyol.
I això encara és manté?
Bé, justament ara ha començat a canviar perquè amb la globalització molts dels mercats disponibles són a escala global i no espanyola, que acaba sent una restricció i, d’altra banda, els governs que acaben determinant què passa són europeus i globals, que no espanyols, tot i que encara hi ha inèrcies. Quan va haver la transició política, el sector privat català no van invertir en cultura catalana. Quina ha estat la gran empresa de la cultura catalana que ha fet el sector privat?
...
Cap. Com s’ha fet TV3? S’ha fet per decisió política i amb recursos públics. Però La Vanguardia ha trigat 130 anys a fer el diari bilingüe i ho ha fet per competència a El Periódico. Primer no hi havia ràdios i teles en català. Han nascut perquè creien que hi podrien trobar forat. La Caixa, a través de la seva participació a Telefònica, inverteix en teles espanyoles, però mai ha finançat una televisió catalana. Perquè per a ells, ser presents en el món de la comunicació i la cultura a escala espanyola era una inversió, en canvi si ho feien a Catalunya era beneficència, i es va fer a través de l’Obra Social La Caixa.


El dèficit principal de la cultura catalana és la precarietat del seu sector privat



Ha comentat que TV3 s’ha fet per decisió política, però com ha afectat a TV3 el canvi de govern?
Pel govern anterior els mitjans públics eren de la gent i el que li tocava al govern era dotar-los adequadament en la mesura possible i protegir i garantir el pluralisme d’accés als mitjans, la independència, la capacitat de treball i funcionament de les persones que hi treballaven. I aquest va ser el compromís i el que vam intentar fer. Aleshores el govern actual, com tants governs del món, té una visió molt més instrumental dels mitjans i, per això, les persones que posa al capdavant tenen perfils més polítics. És una concepció diferent del lloc de la cultura i comunicació a la societat i de la funció que tenen les empreses públiques. I el dèficit principal de la cultura catalana és la precarietat del seu sector privat. Encara som lluny de ser un país normal i això té a veure amb les inèrcies, en el paper rellevant de la indústria cultural catalana amb els mercats espanyol i del món hispànic i també en el fet de la sensibilitat limitada que aquests sectors tenen respecte la cultura catalana, que no acaben de veure-la com una cultura nacional.
Què en pensa de la marxa de Mònica Terribas de TV3?
Ha fet una feina magnífica, ha estat el període daurat de TV3 perquè ha recuperat el lideratge malgrat tenir menys recursos, amb la desavantatge de la implantació de la TDT, que fa que la gent pugui triar més canals, i amb la pressió d’Europa d’eliminar les televisions públiques.
La Llei del Cinema la va impulsar vostè i es va aprovar el juliol de 2010, en canvi, no es va començar a implantar fins al gener de 2011, amb el govern que presideix Artur Mas. Està satisfet de la seva aplicació?
Jo en això he de tenir una actitud d’una distància prudent. Jo entenc el difícil que és perquè sé el que va costar aprovar la Llei i no faré judicis sense coneixement de causa al detall del que està fent l’actual govern. Jo crec que la voluntat hi és i tinc una relació personal molt bona amb el Conseller Mascarell, i ens tenim respecte i estima personal, però en aquests moments és ell qui porta la nau i el que faci ell n’estic segur que està fet de la millor manera possible, ja que estarà al servei de la llengua catalana i de la seva societat.
La Llei diu que hauria d’estar implantada en un termini de cinc anys ampliables a set. Es podrà complir?
S’hi hauria d’arribar, però està costant molt. Això, però, té explicació perquè el cinema produït originalment en català o castellà no té limitacions. Les dues llengües tenen cobertura legal, aquí. Espanya projecta cinema a Catalunya i els països Llatinoamericans també ho fan i aquestes produccions no s’han de doblar ni subtitular. Les produccions en català tenen un públic és menor. I el cinema de les Illes Balears, el País Valencià i la Catalunya Nord és simbòlic... El cinema en català que es produeix és aquí, i el d’aquí a vegades és castellà, per raons diverses. I sobre això no hem de legislar. Es poden fer mesures d’estímul.
Com ara quines?
Per exemple, el cinema que es fa en llengua castellana té suports brutals. En català, no. Dels ajuts de la Generalitat, n’hi ha que són de caràcter industrial i altres que són de suport especial al cinema de llengua catalana. Per exemple, TV3 pot aparèixer com a coproductora del cinema en català.


La cultura catalana és la cultura electiva més potent del món



La crisi està afectant més del previst a la Llei del Cinema?
L’està afectant perquè l’aplicació de la Llei comporta despeses i la crisi, en aquests moments, planteja una falta de liquiditat i restriccions pressupostàries. De tota manera, quan nosaltres vam plantejar propostes d’acord al sector, vam deixar un reglament fet. El que passa és que aquest reglament el govern nou el podria assumir o no i el sector acceptar-lo o no. Però, de fet, no vam arribar a negociar-lo amb el sector perquè aquest de seguida va tenir clar que hi hauria un canvi de govern i creien que no ens en sortiríem.
És que la Llei també té molta part de la indústria audiovisual en contra...
Sí, la part de producció, distribució i exhibició, el sector captiu del model de les majors, perquè entre els actors i els directors hi ha un suport majoritari a la Llei. Els exhibidors són els que fan el lock-out, és la gent que va estar movent-se en contra. Ells no van creure que realment tiréssim endavant la llei i ho vam fer, i vam complir tots els terminis. Aquí vam tenir suport dels socis, del president Montilla i de CiU, tot i que parlamentàriament li hauria anat molt bé fer-nos un lleig, però les seves bases no els hi haurien perdonat. Aquí vam tenir la fortuna que vam guanyar la batalla mediàtica. La gent va entendre que el que passava amb el cinema era una anomalia i que havien de poder triar. El cas era que unes empreses americanes, per protegir els seus interessos, estaven privant un país de tenir cinema en català i regulaven les polítiques de les sales. Nosaltres estem a favor del legítim dret a les empreses a fer la seva pròpia estratègia i obtenir beneficis, però aquesta estratègia no pot anar en contra de l’interès general i del respecte de la diversitat cultural. Fins i tot poden promocionar mal cinema, si volen, però hi ha uns límits que no han de creuar. No poden ignorar que Catalunya existeix. No poden pensar Espanya com un sol marc cultural, nacional i lingüístic, perquè hi ha certes persones que no ho vivim així i tenim la nostra pròpia legitimitat, amb la qual fem les nostres pròpies polítiques.
Per què és tan especial la cultura catalana, doncs?
No hi ha cap cultura del món de la nostra dimensió que hagi tingut al segle XX  gent com Miró, Tàpies, Dalí, Casals, Savall, Carreras, etc. Que Itàlia té més noms? Sí, però nosaltres déu n’hi do. En el camp literari no hi ha cap literatura de la nostra dimensió que hagi produït en els últims anys una obra literària tan descomunal com el ‘Jo Confesso’, de Jaume Cabré. El que jo he defensat a tots els llocs del món que he pogut anar és que la cultura catalana és segurament la cultura electiva més potent del món.


La cultura i la comunicació han de ser la quarta pota de l’Estat del Benestar



I per què creu que és així?
La major part de gent del planeta forma part de cultures que li han vingut donades i se les ha trobat. Aquesta gent simplement adopta la cultura i la llengua com la seva i si emigra a una altra banda del món adopta la cultura i la llengua que allà és dominant. En canvi, hi ha altres persones que van per la vida de catalans. Tots ells han tingut al costat una de les tres cultures més potents del món, que és el castellà, que ha tingut suport de múltiples grups, però han volgut triar com a mecanisme identitari una cultura i una llengua perseguida i maltractada des de l’estat i tinguda per irrellevant per la indústria. La relació que la gent té amb la seva cultura quan és una cultura triada és diferent, i el vincle que nosaltres tenim amb la cultura és diferent, i el nostre pes a la cultura és diferent.
Es dóna prou importància a la cultura, avui?
Bé, jo crec que havíem fet un gran avenç en els governs d’esquerra de col·locar la cultura al centre del debat públic, considerant que l’accés universal de la gent a la cultura i al coneixement era la base de la igualtat democràtica del país i enteníem que la cultura i la comunicació eren la quarta pota de l’estat del benestar. En canvi, en aquests moments, tenim problemes per la concepció de la cultura. La cultura ha perdut aquest paper prioritari en aquest govern.
Potser s’hauria de fer política de país en comptes de política de partit...
Jo crec que ho vaig fer. El que passa és que la gent ha d’entendre que encara no som un país i segons què no ho podem fer perquè una part del pressupost que ens toca el té el Ministeri de Cultura i aquest fons només el fan servir per putejar-nos i enfonsar la nostra cultura. I quan s’acaba l’exercici, els diners que els hi sobren, perquè t’asseguro que els hi sobren, els tornen a l’estat espanyol. Jo li deia al César Antonio Molina i també abans a la seva antecessora, Carmen Calvo, de fer el concert econòmic de la cultura. Si tu la part que tenien, que corresponia a Catalunya i no la gastaven me l’haguessin passada a mi, hauria fet que la cultura a Catalunya s’hagués vist incrementada un 50%. El canvi hauria estat més que notable, però què hi farem.

2 comentaris:

  1. Bon dia Adrià. Els que fem el bloc col·lectiu Des de la Mediterrània volem felicitar-te pel teu bloc i hem decidit atorgar-li el Premi Liebster Bloc: http://desdelamediterrania.cat/2012/05/19/premi-liebster-blog/

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies a tot l'equip de Des de la Mediterrània per atorgar-me aquest guardó. Em fa molta il·lusió i n'estic molt orgullós!

      Elimina