dimecres, 21 de desembre de 2011

Els diaris digitals: entre la censura i la participació ciutadana

Opinió 

Des que els diaris van començar a tenir presència (o a néixer) a la xarxa, han tingut entre les seves prioritats esdevenir comunitats on-line per tal de donar veu als ciutadans i fidelitzar-los al seu mitjà. Tot i així, aquesta voluntat de deixar participar a la societat ha esdevingut una arma de doble fil: per una banda la presència de comentaris acostuma a atreure més visites al lloc web però pot afectar, també, a la pròpia reputació del mitjà. I és precisament el creixement exponencial dels comentaris el que ha generat un enorme malestar entre els cibermitjans, que no saben com encarar-ne la gestió.
Cal dir que, per manca de consens, cada diari ha seguit un camí diferent per solucionar aquest obstacle: la majoria de les publicacions americanes, com el Wall Street Journal, han optat per deixar el control dels continguts en mans dels propis usuaris. Altres, com el USA Today, demanen un registre previ per poder comentar i un grup força nombrós, entre el que es troba el New York Times, filtra els comentaris abans de donar-los per vàlids. Tot i així, també hi ha altres mètodes menys utilitzats, com el que empra el diari Sun Chronicle: pagar 99 centaus per poder opinar digitalment.
Si mirem cap a casa nostra i agafem com a exemple quatre publicacions digitals prou diferents –La Vanguardia, l’Avui, Vilaweb i Racó Català– la situació és més o menys similar ja que tampoc compten amb sistemes de participació verdaderament directes. En el cas de la La Vanguardia, els seus lectors poden valorar les notícies i poden participar en el “Consell Editorial dels Usuaris de La Vanguardia”. La versió digital del diari Avui va crear la figura del Defensor del Lector (també existent al diari del Grupo Godó), que s’encarrega de transmetre les inquietuds dels usuaris a la xarxa. Si s’hi vol publicar comentaris, però, s’ha d’efectuar un registre. Una cosa semblant passa en el portal informatiu Racó Català, ja que també s’ha d’omplir un formulari d’ingrés per poder participar-hi. VilaWeb, en canvi, no permet que es comentin els articles, però ofereix una altra possibilitat: que es usuaris inscriguin els seus blogs a la pàgina. Això sí, pagant una quota anual de 36 euros.

dimecres, 14 de desembre de 2011

Petita història a Cop de Rock

Opinió 
*Apunt: El text següent és totalment fictici; no s’ha basat en fets reals ni està inspirat en cap persona o moment en concret. És, tan sols, una petita història en homenatge al musical Cop de Rock i al rock català.



Quin dia, dijous passat! Va ser més que un bon dia ja que finalment, després de tant de temps esperant-ho, havia arribat el moment d’anar a veure el musical Cop de Rock. El matí em va passar molt ràpid i la tarda, volant. Va ser un dia d’aquells en què els minuts corren gairebé sense ni adonar-te’n. Un dia d'aquells que recordaré tota la vida.
***
Eren les vuit del vespre i estava al metro amb  la Júlia, la Núria i el Pau, els meus tres millors amics, més que la meva sang. La Pilar, en canvi, la noia que m’agradava, no havia pogut acudir a aquella cita que cap fan del rock català es podia perdre. Li vaig dir “Vine a la festa! Si no véns et perdràs una vetllada inoblidable. En canvi, si véns, ens ho passarem de conya! Però, malauradament, no la vaig convèncer.
La Pilar era una noia que vaig conèixer a l’Empordà l’estiu de fa dos anys. El seu pare treballava al far del sud d’aquell poble de pescadors i era un home d’allò més estrany. “El boig de la ciutat”, li deien alguns.  Ella, en canvi, no s’hi assemblava gens; era encantadora i molt atractiva. Va ser amor a primera vista. “Envia’m un àngel”, havia demanat no feia gaire. I allà el tenia, davant meu. Com he fet sempre, li vaig explicar tot al meu amic Pau ja que havia de prendre una decisió ben aviat perquè no ens estaríem gaires dies a les platges de la Costa Brava. “Trepitja fort, nano! Dius que és l’amor de la teva vida? Doncs aprofita-ho, llença’t! Qui sap, potser mai trobaràs ningú com ella”. Aquell vespre també vaig trucar a la Júlia perquè m’aconsellés. Des que tinc ús de raó he compartit els meus problemes amb ella i no me n’he penedit mai. “No tinguis pressa, el món no s’acaba amb la Pilar. Hi ha tantes coses a fer que segur que no vindrà d’aquí”. Eren dos suggeriments molt diferents, contraris. És per això que vaig estar rumiant durant força estona, estirat a la sorra de la Miami Beach amb la vista perduda a l’infinit. La meva terra és el mar, vaig pensar. És aquí, on  em sento més a gust, sense cap soroll que distorsioni els meus pensaments, només el murmuri suau de les onades, que acaricien la costa.
Després de una mitja hora llarga, em vaig aixecar. Estava decidit, tothom vol el que no té i jo no tenia xicota. Havia de parlar amb ella aquella mateixa nit perquè ja res podia apagar aquell foc al cor. En aquell moment havia d’actuar com un superheroi i no pas com un covard.

diumenge, 11 de desembre de 2011

El Regne Unit se separa –encara més– d’Europa

Opinió 


Després d’una intensa nit de negociacions que va acabar a les cinc de la matinada, la Cimera de la Unió Europea que es va celebrar el dijous passat a Brussel·les va donar els seus fruits. L’objectiu era modificar els tractats de la UE per tal d’arribar a un pacte fiscal que aconseguís responsabilitzar el governs dels estats que formen la Unió i, sobretot, per mostrar una imatge sòlida de lideratge que contribuís a estabilitzar els mercats financers i que donés confiança als inversors.
A la nit, però, hi va haver una ovella negra que es va negar a acceptar cap dels acords que s’anaven proposant. El dissident va ser el líder del Partit Conservador britànic, David Cameron, de l’ala més euroescèptica del seu govern, que va demanar que s’exclogués el Regne Unit d’algunes normes que s’estaven posant sobre la taula “que podien perjudicar el interessos de la City de Londres”, com va declarar ell mateix, o bé que se li atorguessin una sèrie de privilegis especials. Aquesta vegada, però, el tret li va sortir per la culata quan els 17 socis de l’euro van decidir tirar endavant el nou tractat internacional deixant l’Illa de Gran Bretanya més aïllada del que ja està.

La Cimera Europea va durar des del vespre del dijous fins a altes hores de la matinada de divendres

El tractat, que vol impulsar noves formes de disciplina a l’eurozona i començar un nou sistema de sancions automàtiques pels estats incomplidors de la seva política econòmica, es preveu que se signi el poper mes de març. La República Txeca, Suècia i Hongria van comunicar, amb vacil·lacions, que abans de donar el “sí” definitiu haurien de consultar aquest assumpte als seus respectius parlaments. En canvi, sis països que encara no formen part de l’eurozona –Polònia, Letònia, Lituana, Romania, Bulgària i Dinamarca– van anunciar que s’adheriran a la proposta sense posar-hi cap objecció. La nova base legal estarà lligada a la Comissió Europea, però es farà d’esquenes a la Unió. Aquesta decisió pot provocar que alguns dels sectors que no es miren el nou acord amb bons ulls el titllin de poc democràtic, ja que deixaria el Parlament Europeu, l’únic òrgan escollit directament pels ciutadans, en un segon pla.

David Cameron no ha volgut acceptar les bases legals del nou tractat que redefinirà la política europea

Així, el resultat d’una setmana plena d’incerteses que ha finalitzat amb una intensa i decisiva cimera ha estat una nova Europa sense el Regne Unit que, finalment, ha complert, gràcies a David Cameron, el somni de Margaret Thatcher: desregular l’economia del seu país. Tot i així, l’actuació del premier britànic ha desencadenat al país anglosaxó una onada de protestes provinents tan dels seus socis de govern com de les forces de l’oposició. D’aquesta manera, Nick Clegg, el líder del partit liberaldemòcrata, número dos al govern britànic i europeista fins al moll de l’ós, ha declarat que si ha donat suport a Cameron a l’hora de vetar la proposta de la Cimera ha estat, només, per “un pacte intern de la coalició de govern”. Per contra, Ed Miliband, el líder laborista, va declarar que “Cameron ha dedicat més temps a negociar amb els euroescèptics del seu partit que no pas amb els líders europeus”. La conseqüència, com ja s’esperava, ha estat aïllar-se completament d’Europa, la qual cosa representarà una important pèrdua d’influència en la política econòmica que, a partir d’ara, es tiri endavant des de l’eurozona.

Un David Cameron preocupat

dimarts, 6 de desembre de 2011

El cinema vist des de dos pols oposats

Opinió 


El món del cinema és un món ben complex, amb nombrosos antagonismes i dissidències internes. Potser una de les picabaralles més evident és la que es disputen la indústria de Hollywood, molt tecnòfila i explotadora de les noves tecnologies i el Grup Dogma 95, molt més purità i tecnòfob. No cal posicionar-se a favor de cap bàndol per afirmar que la tecnologia avança de manera natural i amb una lògica pròpia. En el món del cinema això és ben evident ja que no només han estat els aparells i les càmeres els que han millorat amb el pas del temps, sinó també les maneres d’encarar la preproducció, el rodatge i la postproducció. També s’ha vist afectada la distribució, els mètodes de conservació i restauració de les pel·lícules i, fins i tot, la manera de narrar la història i escriure el guió ha canviat ben ràpidament. I malgrat haver viscut de manera simultània tots aquests canvis, Hollywood i el Grup Dogma 95 han encarat l’evolució de les noves tecnologies d’una manera oposada.

La indústria de Hollywood ha aprofitat les noves tecnologies per crear un nou cinema cada vegada més espectacular i ple d’efectes especials que té més amb comú amb la televisió i la publicitat que no pas amb el novè art. I l’única manera que té per aconseguir aquestes vicissituds són els pressupostos milionaris de les majors, que contribueixen a la constitució d’un producte cinematogràfic que permet que l’espectador se submergeixi en una espiral de sensacions cada vegada més al·lucinants i autèntiques.

Per altra banda, una altra aposta de la indústria de Hollywood és l’animació, un gènere que va creixent amb el pas dels any. I les pel·lícules amb aquest format precisament serveixen per atreure a les sales el públic més jove ja que les contínues millores en la tècnica permeten la creació de films cada vegada més detallistes i més precisos en el traspàs de les emocions humanes a figures inanimades que són un al·licient important per als més joves de la família.

El Grup Dogma 95, en canvi, encara les transformacions tecnològiques d’una manera molt diferent. Els seus impulsors, Lars Von Trier i Thomas Vintenberg, demanaven un cinema més auster quan van firmar “El vot de castedat”, nom que li van atorgar a les bases del seu pensament. Aquest manifest parlava de naturalitzar el procés cinematogràfic oferint només pel·lícules de 35mm en color, sense cap mena d’efectes especials ni flashbacks temporals, i que estiguessin rodades en la seva totalitat en espais exteriors, sense la necessitat de platós o estudis. Aquests films, a més a més, no podien ser de gènere i el nom del director no podia aparèixer als crèdits. El resultat eren pel·lícules molt més profundes i dramàtiques, en certa manera, on la interpretació dels actors i la seva quotidianitat eren els elements més importants a tenir en compte. A més a més, la característica estructura de happy-end s’havia acabat.

El problema de tot plegat és que el públic no està gaire avesat al cinema del tipus Dogma 95 i allò que ells consideren normal, pels espectadors és més antinatural que les convencionals pel·lícules de Hollywood, els cànons de les quals ja han assimilat. Per tant, i com gairebé tota proposta avantguardista, el Dogma 95 pot acabar dissolent-se per falta de seguidors, per una banda, i per l’altra, pel fet que alguns dels seus membres no són conseqüents amb les bases firmades, que acaben esdevenint, sobretot, una provocació.

dissabte, 3 de desembre de 2011

Quan Barcelona es converteix en la capital del glamour

Opinió 


El Passeig de Gràcia semblava una passarel·la de moda. Sabates de taló, vestits de lluentons, abrics de pell, bosses de mà de cuir, barrets amb llaços de colors, ulleres fosforescents i joies; sobretot joies: collarets, penjolls, anells, arracades i braçalets eren els protagonistes d’una nit en què Barcelona s’havia vestit de gala. Per un dia Barcelona arravataria a París l’estatus de capital del glamour ja que havia arribat la segona edició del Barcelona Shopping Night.

 S’havien preparat catifes vermelles a fora de les botigues més chic, les portes de les quals estaven ornamentades amb globus de tots colors amb els seus logos estampats amb lletres estilitzades ben grans i als aparadors s’hi havien col·locat les últimes adquisicions, les més trending. La festa, però, era a dins: cambrers d’etiqueta servien còctels gratuïts per a tots els gustos i els dependents i dependentes anaven tan atrafegats corrent amunt i avall per poder atendre tots els clients que la suor es carregava les tones de maquillatge que s’havien aplicat feia unes hores. Però era una ocasió molt especial; tant, que s’havien contractat els disc-jockeys més cool per assegurar un ambient festiu amb la millor música durant tota la nit.

Els llums de Nadal, encesos, acabaven de donar el toc de gràcia a aquella nit màgica. Una nit, que semblava deixar enrere tots els problemes actuals. Ningú pensava en la crisi, ningú parlava de política, ningú estava enganxat al mòbil. No. Tothom estava embadalit davant d’aquell escenari de somni, gairebé extret d’una pel·lícula americana. Homes i dones, joves i grans, barcelonins i estrangers. Tots compartien una cosa: la mirada; una mirada plena d’il·lusió ja que els seus ulls  brillaven amb força enmig d’un mar de flashos de desenes i desenes de càmeres de retratar, que eren còmplices d’un joc on qualsevol podia esdevenir  una estrella per una nit. De fet,brillaven més estels al Passeig de Gràcia que a dalt al cel, que cobria la ciutat com un vel negre.

Es van fer les dotze de la nit, però a diferència del conte de la Ventafocs, la festa no va acabar, ni les limusines es van convertir en carbasses. Al contrari, el bullici era cada vegada major, i l’ambient més dens. Cada cop hi havia més globus al carrer, cada vegada la gent carregava més bosses i cada cop es veien més copes a les mans de la gent. La catwalk continuava i tothom posava a la tarima que cada gran marca havia preparat al costat del seu aparador pensant en com presumirien l’endemà quan publiquessin totes aquelles fotos al Facebook  i al Twitter.

L'esdeveniment havia estat un gran èxit. Havia fet sortir la gent al carrer i els havia fet passar una vetllada memorable. L’intent de situar Barcelona com una de les ciutats més actives i modernes del món havia triomfat i aquest serà l’al·licient per què l’experiència es repeteixi l’any vinent. Crec que els organitzadors poden estar ben contents.