diumenge, 27 de novembre de 2011

Neix el primer televisor en 3-D sense ulleres

Opinió 



La tecnologia està viva ja que com l’energia, es transforma. Aquest fet avui és més evident que mai ja que estem sent els protagonistes del que serà, ben probablement, un dels moments més rellevants de tot el segle XXI, que decidirà el rumb de la ciència dels pròxims anys: l’auge de les imatges tridimensionals. La irrupció del 3-D en el món del cinema ha generat un canvi de paradigma per la indústria tecnològica, que des de fa relativament poc temps, l’està començant a implantar al mercat televisiu.  Toshiba, en aquest àmbit, ha decidit fer un pas més, presentant, ara fa dos mesos, el primer televisor de gran format amb 3-D sense la necessitat de dur ulleres. Fins ara, tots aquests aparells que oferien les imatges de forma tridimensional requerien que els seus usuaris duguessin posades unes ulleres amb lents especials per tal de poder veure els continguts en 3-D. No obstant, aquesta obligatorietat generava una allau de protestes per part dels espectadors.
Per una banda, hi havia un col·lectiu que declarava que les ulleres impedien el desenvolupament simultani d’altres activitats quan es mirava el televisor mentre que un altre grup protestava per la seva incomoditat, que podia generar mal de cap. Tot i així, l’inconvenient més important era l’econòmic, ja que les ulleres costaven una mitjana de 150$ per unitat i la compra d’un d’aquests televisors només n’incloïa un parell. Aquest fet implicava que si es volia gaudir del 3-D amb la família o els amics, s’hauria de recórrer a una despesa important i, per si fos poc, aquestes ulleres no  serien compatibles amb els altres models de televisors en 3-D.
Toshiba ja ha trobat la solució a tots els problemes relacionats amb les ulleres, desenvolupant una pantalla capaç de crear l’efecte 3-D sense precisar l’ús de cap mena de lents. Aquesta nova tecnologia permet que l’espectador tingui la sensació de profunditat (que és la que causa el 3-D) fent que l’ull dret vegi una imatge lleugerament desplaçada respecte l’ull esquerre. Aquest aparell, el 55ZL2, també permet que fins a nou persones se sumin a l’experiència 3-D ja que el seu motor Cevo Engine és capaç de generar nou punts de vista diferents a partir de nous angles de visió que es generarien al detectar les cares dels espectadors, partint de la posició on es trobessin inicialment.
El model 55ZL2, però, també presenta diversos inconvenients, el primer dels quals és el preu. Si ja els televisors que utilitzaven el 3-D amb ulleres eren cars, aquest triplicarà el seu cost. Per altra banda, la conversió tecnològica als continguts tridimensionals encara no ha assolit el seu punt àlgid (els analistes afirmen que aquest moment arribarà en els següents cinc o deu anys) i això implica que els canals de televisió encara no ofereixen prou continguts en format 3-D, la qual cosa pot fer que més d’un s’ho pensi dues vegades abans de comprar un d’aquests aparells.
L’estiu de 2010 la Cable & Telecommunications Association for Marketing (CTAM) va fer un experiment per conèixer com reaccionava el públic amb el 3-D. La prova va comptar amb 425 individus, que van respondre una enquesta sobre la seva familiaritat amb el 3-D. Els resultats van ser que la majoria (57%) consideraven que la televisió en 3-D era més immersiva que la convencional. El 77% va indicar que el 3-D era millor que el 2-D per veure pel·lícules i esports i el 29% va respondre que es plantejarien de comprar-se una televisió en 3-D en els següents 12 mesos.
Els factors que els inhibien de comprar un televisor en 3-D en aquell mateix moment eren diversos: un 68% creia que el cost era molt elevat, un 57% es queixava de la manca de programació en 3-D i el mateix percentatge trobava molestes les lents tridimensionals, dins del qual hi havia un grup nombrós que remarcava que dur posades les ulleres dificultava les seves activitats multitasca (86%).
Així doncs, podem concloure que la gran majoria de la població esperarà a que baixin els preus d’aquests televisors i a què el mercat del 3-D agafi més volada, normalitzant aquest tipus de tecnologies i continguts ja que fins que la indústria audiovisual sencera no aposti de forma massiva pel 3-D, aquest, serà un negoci que penjarà d’un fil.

dimarts, 22 de novembre de 2011

Bibiana Ballbè, un mirall on reflectir-se

Opinió 

Apassionada de mena, entusiasta nata, optimista patològica, vitalista fins a més no poder, amb por que se li escapi pel temps de les mans i molt, molt, curiosa. Així és com es descriu la periodista Bibiana Ballbè, que va oferir ahir una conferència als alumnes de periodisme de la UAB, en el marc del 40è aniversari de la Facultat de Comunicació.
Són dos quarts d’una i Bibana Ballbè arriba a l’Aula Magna amb pas elegant, acompanyada pel degà de la Facultat, Josep Maria Català. Els murmuris cessen i tots els ulls de la sala es  claven en la seva persona, com si encara se’n fessin creus que tenien al davant una de les millors periodistes culturals del país. Però el silenci no triga a convertir-se amb una remor acompanyada d’algun xiulet i diversos crits de ‘Guapa!’. La periodista somriu als flashos de les desenes de càmeres que intenten capturar aquell instant únic. És un somriure encantador i molt contagiós. Ballbè s’asseu a la taula que hi ha preparada a dalt de l’escenari i es treu l’abric marró i també la jaqueta negra, generant una nova allau de xiulets i crits de ‘Guapa’. Només li queda una camisa blanca molt coqueta, però Ballbè deixa ben clar, sense deixar de somriure, que l’strip-tease s’acaba allí. El públic deixa anar un sospir de decepció, però els flashos continuen. Bibiana Ballbè es toca el cabell amb glamour. Té tot el públic embadalit; té tot el públic a la seva butxaca.
El degà descriu a Ballbè com un model a seguir, com “un mirall on reflectir-se”, afegeix, molt suspicaç. El seu discurs és curt, sense ànim de robar temps a la verdadera protagonista d’una conferència titulada: ‘Culturainment’: Una fórmula d’èxit.

Les tres claus de l’èxit: curiositat, constància i mirada pròpia

Culturainment: quan la cultura i l’entreteniment es fusionen
Ballbè és un cul inquiet, ha viatjat per tot el món, ha conegut a centenars d’artistes de primer nivell i sempre ha tingut ben clares les seves dues passions: la cultura i la televisió. És per això que agafant una mica d’aquí i una mica d’allà, ha desenvolupat una estratègia anomenada ‘Culturainment’, que combina la cultura i l’entreteniment. La periodista explica que és l’única manera de no convertir la cultura en quelcom elitista i que, en certa manera, pot resultar avorrit. “L’entreteniment per entreteniment és buit, però si t’entretens mentre estàs aprenent coses acabes sentint-te ple, perquè riure no és cap tonteria, encara que molts ho pensin”, explica Ballbè, Aquesta nova recepta comunicativa només és aplicable a la televisió, el millor format per tractar l’art segons la periodista ja que “si l’art no es veu, no és art”, comenta.
La comunicadora insisteix en apropar la cultura a tothom i admet que “a vegades, parlar de les obres d’art en si mateixes, pot resultar una mica complex per segons qui”. És per això que quan entrevista algú s’interessa més per la persona que per la seva obra, “per què l’única manera d’arribar a l’ànima d’algú és mitjançant preguntes personals; i només coneixent un artista es pot entendre la seva obra”.

“Una idea guardada és una idea morta”

Una periodista bestial

dissabte, 19 de novembre de 2011

Seguiment en directe eleccions generals 20-N

Opinió 



Després de diversos debats electorals, com el de Rajoy i Rubalcaba o el dels caps de llista per Barcelona al Congrés dels Diputats, ha arribat el gran dia, el 20 de novembre; el dia de les eleccions generals. Aquí podreu fer el seguiment en directe de la nit electoral, on els estudiants de segon de periodisme de la UAB, Adrià Guxens, Patrícia Jiménez i Aida Mallofré, seguiran pas a pas tot l’escrutini  a través de diversos canals televisius (TV3, La 1 i Antena 3).  Així doncs, us convidem a seguir amb nosaltres aquesta nit que decidirà el futur polític del nostre país. La cobertura en directe començarà a les 19:30. Si voleu saber més coses sobre els candidats i els partits podeu seguir llegint a baix. També podeu votar a la macroenquesta que trobareu a la dreta.





A Catalunya li corresponen 47 dels 350 escons totals del Congrés dels diputats. D’aquests 47, a les circumscripció de Tarragona i Girona li toquen 6 escons a cadascuna, a Lleida, 4 escons i a Barcelona se li atorgaran els 31 restants. Pel que fa al Senat, a cada circumscripció catalana li pertoquen 4 senadors, dels 264 totals.
Ara veurem les principals formacions polítiques del nostre país:

Partits principals que es presenten a Catalunya
- Cap de llista al Congrés per Barcelona: Senyora Carme Chacón Piqueras.
- Cap de llista al Congrés per Tarragona: Sr. Francesc Vallès Vives.
- Cap de llista al Congrés per Lleida: Sra. Teresa Cunillera Mestres.
- Cap de llista al Congrés per Girona: Sr. Àlex Sáez i Jubero.

- Cap de llista al Congrés per Barcelona: Sr. Jorge Fernández Díaz.
- Cap de llista al Congrés per Tarragona: Sr. Alejandro Fernández Álvarez.
- Cap de llista al Congrés per Lleida: Sr. José Ignacio Llorens Torres.
- Cap de llista al Congrés per Girona: Sr. Josep Enric Millo Rocher.

- Cap de llista al Congrés per Barcelona: Senyor Josep Antoni Duran i Lleida.
- Cap de llista al Congrés per Tarragona: Sr. Jordi Jané i Guasch.
- Cap de llista al Congrés per Lleida: Sra. Maria Concepció Tarruella Tomàs.
- Cap de llista al Congrés per Girona: Sr. Jordi Xuclà i Costa.
- Cap de llista al Congrés per Barcelona: Senyor Alfred Bosch i Pascual (IND).
- Cap de llista al Congrés per Tarragona: Sr. Adam Tomàs i Roiget.
- Cap de llista al Congrés per Lleida: Sr. Xavier Castellana Gamisans.
- Cap de llista al Congrés per Girona: Sra. Teresa Jordà i Roura

- Cap de llista al Congrés per Barcelona: Senyor Joan Coscubiela Conesa.
- Cap de llista al Congrés per Tarragona: Sra. Alba Benedicto Pentinat.
- Cap de llista al Congrés per Lleida: Sr. Josep Maria Carles Aguilà.
- Cap de llista al Congrés per Girona: Sr. Marc Vidal Pou.

Altres partits que es presenten a Catalunya
·         Escons en Blanc (EB).
·         Hartos.org (HARTOS.ORG).
·         Per un món més just (PUM+J).
·         Plataforma per Catalunya (PxC).

Partits principals que es presenten a Espanya
· Izquierda Unida – Los Verdes: La Izquierda Plural (IU-LV): Senyor Cayo Lara Moya.

diumenge, 13 de novembre de 2011

Un espectacle de porqueria

Opinió 


Eren gairebé les nou del matí quan vaig arribar a la Universitat Autònoma de Barcelona. Estava força adormit, amb els ulls lleganyosos i la mirada cansada. Com cada dia al baixar del ferrocarril, em disposava a caminar fins a la Facultat de Comunicació com un autòmat per acabar de gaudir dels últims instants de tranquil·litat que em quedaven abans de començar les classes. Va ser llavors quan em va embafar una ferum desagradable. Al principi no era gaire molesta però a l’arribar a la Plaça Cívica la pudor era tan insuportable que em va obligar a tornar a la realitat, despertant del meu estat standby. Va ser aleshores quan em vaig aturar per intentar descobrir d’on provenia tota aquella mala olor. No va ser difícil: Només em va caldre mirar al meu voltant.
La Plaça Cívica de la UAB semblava un camp de batalla.  No hi havia ni sang, ni ossos, ni cadàvers, sinó un mar de brutícia que semblava estendre’s pertot. Diversos homes i dones amb cares llargues, que vestien un uniforme de color blau clar, intentaven recollir tota aquella pila de porqueria i l’anaven introduint en enormes bosses de brossa de color negre. Era com si estiguessin enterrant els cadàvers dels caiguts en uns sepulcres foscos. Però no eren els seus morts; no eren les seves deixalles, sinó les dels altres.

Davant dels meus ulls tenia una escena que ben bé es podia classificar com un síndrome de Diògenes a l’engròs

Hi havia restes d’ampolles de vidre, de gots de plàstic, de llaunes metàl·liques, de paper de fumar, de taps de suro, de tovallons de paper i de brics de llet, de suc i de sangria, entre molts altres elements que, pel seu estat, em va costar força d’identificar. La font de la pudor, però, era una altra: les diverses taques multicolors que hi havia escampades pel terra. La majoria eren de color vermell o incolores, però també n’hi havia altres de tons més foscos i de colors rosats. Les pitjors, però, eren quatre tolls d’un color indeterminat, entre el groc , el taronja i el marró, que no em vaig voler preguntar de què podien ser. Aleshores vaig arribar a la mateixa conclusió a la que arriba força gent avui en dia: estava ‘indignat’. Com podia ser que haguéssim arribat fins aquest punt? Davant dels meus ulls tenia una escena que ben bé es podia classificar com un síndrome de Diògenes a l’engròs; una escena que, segurament, si l’haguéssim de descriure amb una paraula diríem ‘deplorable’.
Em vaig mirar el rellotge i vaig veure que m’havia entretingut massa i que ja passava un minut de les nou, així que em vaig dirigir amb pas ràpid cap a la facultat, notant un cruixit a cada pas que feia. Intentava esquivar les escombraries, però em resultava força complicat. Em vaig fixar que al meu davant tenia diversos estudiants que anaven saltant per aixafar les deixalles més grans. Els vaig mirar i els vaig veure contents, orgullosos, somrient al xutar cada llauna o al trepitjar cada tros de vidre. Se sentien importants, grans; eren estrelles, però no de Hollywood. No era una catifa vermella el que tenien als seus peus sinó una catifa de merda, però ells no ho sabien o almenys no ho veien així.
“Som uns hipòcrites”, vaig pensar, “Avui tothom reivindica que es respecti la natura i el medi ambient i paraules com solidaritat, reciclatge i reutilització semblen paraules de moda. I són això, només una moda, ja que malauradament són molt poques les persones capaces de posar a la pràctica de manera eficient tots aquests plantejaments. En canvi, si parléssim amb els responsables de tot aquell espectacle de porqueria, de ben segur que la basta majoria es declararia gran defensora del medi ambient i cooperant amb la solidaritat. Però tot això és una màscara, i les màscares, sense comptaer el Carnaval i un parell més d'ocasions, no s’haurien de dur posades. Per què digueu-me, quants dels assistents a la Festa de la UAB, com tots nosaltres, no s’han queixat alguna vegada de com de brut està un carrer, una plaça o una ciutat? I ara, en canvi, al ser ells mateixos els responsables de la brutícia, escombren cap a casa, metafòricament, quan ho haurien de fer literalment. Amb això queda palès que les persones som com les cebes. Tenim nombroses capes de mentides. Només si les anem traient una per una podem arribar al nostre jo veritable, tan íntim que no el compartim amb ningú, a vegades ni amb nosaltres mateixos.

Els serveis de neteja han de preservar la netedat dels indrets, no pas netejar la brutícia generada per un grapat de mal educats

És per tot això que demano una mica de conscienciació col·lectiva. El cas de l’escenari que es va deixar després de la Festa de la UAB és només un exemple, com podria haver parlat de les tantes altres situacions similars a aquesta que m’he trobat al llarg de la meva vida. I el cert és que es pot passar una gran nit sense haver de causar tot aquesta exhibició, que només acaba provocant malestar i problemes entre els que s’ho troben al dia següent i entre els que ho han de netejar el dia següent, encara no sigui la seva feina, ja que els serveis de neteja han de preservar la netedat dels indrets, no pas netejar la brutícia generada per un grapat de persones mal educades. Si se’ns denomina societats desenvolupades és per alguna cosa, o no? Potser no és més que una altra moda.

divendres, 11 de novembre de 2011

Seguiment en directe del debat entre els caps de llista per Barcelona al Congrés (Eleccions 20-N)

Opinió 

Ens trobem al bell mig de la campanya electoral. Dilluns passat vam poder veure el cara a cara entre Rajoy i Rubalcaba i avui, a les 21:55, TV3 n'oferirà un altre, moderat per la conductora de Els Matins de TV3, Arianda Oltra,  aquest cop amb els caps de llista per Barcelona al Congrés dels Diputats: Carme Chacón (PSC), Josep Antoni Duran i Lleida (CiU), Jorge Fernández Díaz (PPC), Alfred Bosch (ERC-RCAT-Catalunya Sí) i Joan Coscubiela (ICV-EUiA). Aquest post us permetrà a partir de les 21:45 seguir en directe el debat i us permetrà saber a l'instant què diu la comunitat de Twitter sobre aquest esdeveniment político-mediàtic.

dilluns, 7 de novembre de 2011

Cobertura en directe debat Rajoy-Rubalcaba

Opinió 



Aquí podeu seguir en directe la cobertura del debat televisiu entre Mariano Rajoy i Alfredo PérezRubalcaba. Us recordo que la setmana que aquest mateix divendres tindrà lloc el debat entre els cinc caps de llista per Barcelona ales eleccions del 20-N.

dimarts, 1 de novembre de 2011

Xabier Arkotxa: “El periodista ha de ser desconfiat per definició”

Opinió 


Associated Press, Europa Press, Reuters i EFE són noms que se senten diàriament a les redaccions de tots els mitjans de comunicació. I és que les agències de notícies són la matèria primera del periodisme modern, esdevenint el pilar que sosté tota la professió. Però quina credibilitat tenen les agències de comunicació? El redactor de El Periódico i professor de la UAB Xavier Arkotxa s’ha encarregat de resoldre aquesta qüestió en una conferència destinada als estudiants de segon curs de periodisme marcada per la reflexió, el diàleg, les anècdotes i el debat.
“Les agències no neixen per donar suport als mitjans de comunicació, sinó per donar informació als inversors, als bancs i a les empreses”, va començar Xabier Arkotxa per contextualitzar els seus alumnes que, per la cara que posaven, rebien aquella informació com a nova. El periodista va seguir, assenyalant que si aquestes institucions van obrir-se al mercat de la comunicació, no va ser ni més ni menys que per treure’n un bon partit. “Les empreses periodístiques no podien tenir corresponsals arreu del món. I és aquí on entren en joc les agències”, va comunicar el conferenciant.
Arkotxa va explicar que les agències de notícies es van distribuir per tot el món, tenint  cadascuna el monopoli d’una regió diferent i, posteriorment, als anys seixanta, va emergir una nova onada d’agències, aquesta vegada locals. Tot i així, el periodista no es va mostrar satisfet amb la informació que oferien unes i altres. “Els grups globals de comunicació tenen un problema important: el seu discurs i línia editorial estan molt occidentalitzats.” El professor va exaltar aquest punt i va posar com a exemple els  habitants dels països del tercer món, que pateixen reben abans notícies que provenen de fonts internacionals que no pas de les del seu propi país.. “Ara bé”, va advertir Arkotxa, “Les agències locals i regionals tenen un altre problema, tan o més greu que les internacionals: no tenen gaire llibertat informativa ja que reben contínues pressions per part del govern i dels grups financers més influents”.
El periodista de El Periódico havia parlat dels problemes, era el moment d’oferir solucions. “La llengua és la nostra eina de treball i, per tant, l’ortografia és la nostra targeta de presentació”, va dir Arkotxa, que va expressar la desconfiança que li transmetia l’agència Europa Press, font de nombroses errades. “És evident que un mitjà perd credibilitat amb el mal domini de la llengua. La clau definitiva per elaborar continguts de qualitat i no perdre la nostra fiabilitat com a periodistes és tan senzilla com contrastar la informació que rebem”, va declarar Xabier Arkotxa. El conferenciant va precisar que en els temps que corren, el temps per redactar les peces periodístiques és escàs i que les presses molts cops forcen als periodistes a “copiar i enganxar” el que els arriba de les agències directament als seus articles. De tota manera, Arkotxa creu que “les agències són una bona base per començar a treballar, i l’Internet, el telèfon i una mirada crítica faran la resta”.
Un petit debat va tancar una conferència que va servir per tractar amb els futurs comunicadors un aspecte tan essencial a la vida del periodista com són les agències de comunicació, unes armes de doble fil ja que com bé va dir Arkotxa: “Les agències no són Déu, no són infalibles; tot el que ens donen ho hem de comprovar, però això sí, les necessitem, perquè arriben allà on el periodista no pot. Per això, el periodista ha de ser desconfiat per definició”.