divendres, 30 de setembre de 2011

Un coitus no interruptus

Ubicació: Barcelona, Catalunya
Opinió 

Utilitzant el registre de Begoña Odriozola, la xerrada ha estat un coitus no interruptus. I és que aquesta psicòloga clínica, col·laboradora del programa Respira de BTV ha ofert als estudiants de segon de periodisme de la UAB una conferència de ritme trepidant titulada Perfils de personalitat i fonts. Odriozola ha parlat de manera apassionada, combinant el català i el castellà gairebé de manera arbitrària sense parar de gesticular i moure els braços, només fent alguna pausa per agafar aire. Més que una xerrada acadèmica, semblava una actuació teatral. Això sí, Odriozola s’ha posat el públic a la butxaca des del primer moment, que ha estat atent a les seves explicacions durant tota l’hora que ha durat la ponència.
“Quan hem de parlar amb testimonis que han patit una situació traumàtica, el primer  que hem de fer és acoblar-nos-hi, és a dir transmetre’ls confiança per aconseguir una sincronització personal”, explicava la psicòloga. “I precisament això és el més important de tot el procés; és perdre deu minuts per guanyar una hora”. Odriozola va continuar animant-nos a deixar parlar al testimoni lliurement per tal d’evitar que es tanqui en si mateix. “El que hauríem de procurar i que no s’acostuma a aconseguir és escoltar el doble i parlar la meitat”. La comunicació no verbal i les reaccions, segons Odriozola, són factors clau per determinar si un testimoni ens està dient la veritat.
La psicòloga va dedicar gran part de la conferència per parlar de l’empatia: “Heu d’entendre que molts dels testimonis que hagin viscut situacions especialment dures presentaran grans dosis de por i ansietat i per això us heu de saber posar en la seva pell”. A aquesta classe de persones, segons Odriozola, no se’ls hi ha de preguntar res relacionat amb les emocions que han percebut sobre el fet colpidor, sinó més aviat les dades objectives ja que si obrim de nou la seva Caixa de Pandora podrien patir un procés retraumatitzant a base de reviure de nou tot un seguit de sensacions dramàtiques que encara tindrien recents en la memòria.
“Les situacions d’estrès poden ser viscudes de tres formes diferents”, va apuntar la ponent.

dimarts, 27 de setembre de 2011

El soroll, l’enemic més perillós del periodisme

Opinió 

“Qui són?”, “Qui els representen?”, “Quines són les fonts que ens poden informar?”. Aquestes eren algunes de les qüestions que van donar el tret de sortida a la conferència que va oferir Miquel Àngel Escobar, un dels professors que imparteix l’assignatura de Mètodes, Tècniques, Fonts i Organització del Treball Periodístic a la Facultat de Comunicació de la  Universitat Autònoma de Barcelona.
Escobar, que estava substituint a un altre professor, Ramon Miravitllas, que per raons personals no va poder presentar l’acte, tal com estava programat, va voler posar a prova els estudiants del segon curs de periodisme preguntant-los com cobririen un esdeveniment del qual no tinguessin gaire o cap informació. “Quines fonts utilitzaríeu?”, els preguntava Escobar. Per tal de fomentar la participació de l’alumnat i guanyar-se la seva atenció, el professor va posar com exemple un cas real: el Moviment del 15-M, ben conegut per tots els presents.
“El primer que hauríeu de fer és anar al lloc dels fets amb una hipòtesi construïda i anar a entrevistar la persona idònia, és a dir, l’individu que consideréssiu més objectiu o neutre. Hauríeu de posar-li el micròfon al davant per tal que verifiqués o desmentís el vostre raonament”, va anunciar després d’escoltar les propostes de diversos estudiants. Escobar va exposar que no sempre la persona que va amb un altaveu i una pancarta, amb actitud reivindicativa, és el subjecte ideal, com molts podrien pensar. “Aquesta persona clarament tindrà uns interessos que estan lluny de l’objectivitat”, va remarcar.
El professor va continuar destacant el valor de les noves tecnologies i, especialment, el de les xarxes socials. “Tornant al cas del 15-M; Twitter i Facebook ja treien fum molt abans de la manifestació i és que en el món que vivim, s’ha d’estar a sobre de les xarxes socials per tal de portar un bon control de l’agenda previsible. D’aquesta manera, ens podrem estalviar molts problemes de falta de temps i podrem adquirir el background necessari per tal de fer la bona cobertura periodística d’un esdeveniment pròxim”.
Finalment, Escobar va voler remarcar la paraula soroll, per ell l’element més perillós del procés comunicatiu: “El soroll deforma i interfereix en el missatge i precisament en tot el que fa referència al fenomen dels “indignats”, el soroll va ser tan excessiu que, en la majoria de casos, va distorsionar la suposada objectivitat amb la qual s’haurien de presentar sempre les notícies”, va emfatitzar el comunicador.
La xerrada, que va començar amb retard i només va durar uns escassos trenta minuts, va servir perquè els estudiants (i futurs periodistes) entenguessin la importància de les fonts de comunicació i comprenguessin quines eren les claus per tractar la informació de la manera més adequada i eficaç.

divendres, 23 de setembre de 2011

Llàtzer Moix: “Patim una sobredosi de realitat”

Ubicació: Barcelona, Catalunya
Opinió 
Els periodistes i escriptors Imma Monsó, Llàtzer Moix, Ignacio Orovio, Plàcid Garcia-Planas i Màrius Carol


Quan veus a Imma Monsó, Plàcid Garcia-Planas, Llàtzer Moix i Màrius Carol, reunits al voltant d’una taula amb ganes de debatre, només pots pensar una cosa: “Això promet”. I és que aquests periodistes i escriptors de La Vanguardia van celebrar una taula rodona amb el lema “Periodisme i literatura”, en el marc de la Setmana del Llibre en Català. Ignacio Orovio, també articulista del diari, va ser l’encarregat de moderar el debat i anar introduint nous temes.

Ignacio Orovio: Tot periodista és un escriptor frustrat?
Imma Monsó: Jo, més aviat diria que sóc una periodista frustrada. Escriure articles sempre ha estat un repte per mi, més que no pas escriure un llibre. La raó és ben senzilla: els periodistes tenim forces limitacions, entre les que destacaria les d’espai i les de temps. A més a més, la manera d’escriure també és diferent.
Màrius Carol: Si analitzem el periodisme i la literatura des d’un punt de vista històric, veuríem que durant els primers anys de vida de la premsa els escriptors acabaven introduint-se en el món del periodisme quan ara és completament al revés: molts dels professionals de la comunicació acabem per escriure algun que altre llibre.
Plàcid Garcia-Planas: És cert que hi ha una tensió palpable entre el que seria la informació i la literatura, però tal com deia Josep Pla: “Abans que la literatura de la imaginació, hi ha la literatura de l’observació”. I és per aquest motiu que, per mi, no hi ha literatura sense periodisme. Crec que Mario Vargas Llosa ho deixa ben clar amb la seva cèlebre frase: “La realidad és infinita”.
Llàtzer Moix: Jo no seria tan radical. Literatura i periodisme tenen finalitats diferents, però resultats semblants i, en certa manera, es complementen. Agafant el gèneres periodístics com a exemple, en trobarem uns en els que haurem de ser rigorosos i objectius, com és el cas de les notícies, però n’hi ha d’altres, com el reportatge o els gèneres d’opinió, ens els quals ens podrem permetre una forma d’escriure més literària.
M.C.: M’agradaria afegir que la separació entre literatura i periodisme és cada vegada més difosa ja que, actualment, ens interessen les històries humanes i aquestes, en certa manera, no són el millor exemple del periodisme clàssic.

I.O.: És pot fer periodisme amb un parell de paraules?
P.G-P.: Jo crec que sí perquè, en el fons, el periodisme és com la poesia, amb poques paraules es pot dir moltíssim. “Big Bang”. Aquests dos mots defineixen l’univers. Per tant, no necessàriament ens hem d’excedir en extensió per comunicar. Això sí, t’has d’aixecar amb una mica de gana

Imma Monsó: “Mai he conegut un escriptor que no parteixi de la realitat”


M.C.: Estic d’acord amb el Plàcid, en aquesta qüestió. A vegades, una paraula ha estat titular de La Vanguardia. És difícil trobar-la, però quan ho aconseguim, creiem que la nostra portada cridarà més l’atenció del públic perquè té més força, perquè té un valor afegit. Recordo un dia en què vam titular només amb la paraula “Provocació” i va ser un èxit.
P.G-P.: Ara bé, aquesta paraula s’ha d’acompanyar d’una bona imatge. La clau és que la imatge es pugui llegir i el text es pugui veure. I l’única manera d’aconseguir-ho és essent breu i concís.
I.M.: Aquest és el meu principal problema: restringir, reduir. Ara bé, a mi el periodisme m’ha servit molt per netejar els meus textos. És una disciplina que t’ajuda a sintetitzar les idees més importants.

I.O.: El periodisme es caracteritza per la immediatesa. Aquest principi es pot aplicar també a la literatura?
P.G-P.: Jo crec que no. En el periodisme és evident que la immediatesa és cabdal ja que hem de començar a escriure quan comencem a veure les coses: una anècdota o una frase poden ser el principi d’una història i aquesta història l’hem de tenir pensada abans d’arribar a l’ordinador, ha d’estar estructurada al nostre cap des del primer moment i és precisament això el que ens diferencia dels novel·listes.
Ll.M.: Evidentment, el periodisme ha funcionat sempre a contrarellotge i ara encara més, que hem d’actualitzar en tot moment els continguts d’Internet. A vegades, però, es donen casos extrems, com per exemple quan un periodista esportiu ha d’escriure la crònica del partit en menys de trenta minuts perquè ja es tanquen les edicions que sortiran el dia següent als quioscos.
I.M.: Potser els escriptors no compartirem algunes característiques com la immediatesa amb els periodistes però sí que compartim la nostra matèria primera que no és altra que la realitat. Després se li donarà la forma que voguem però mai he conegut un escriptor de ficció que no parteixi de la realitat.

Plàcid Garcia-Planas: “Un periodista és, abans que res, un escriptor”


Ll.M.: Però trobo que actualment patim una sobredosi de realitat. Els mitjans audiovisuals, i ara també els mitjans digitals, estan compartint amb l’audiència imatges i enregistraments de guerres cruentes i atrocitats diverses. Això ha generat una insensibilitat bèl·lica terrible. S’ha perdut aquell periodisme de Dickens, London, Hemingway o Capote, on les paraules eren suficients per descriure la realitat, sense necessitat d’atabalar-nos amb fotografies o vídeos d’ètica discutible.

I.O.: I ja per acabar, si volíeu afegir alguna cosa sobre la relació que uneix (o separa) el periodisme i la literatura...
M.C.: El periodisme et dona uns ingressos cada cop menors i cada cop tens menys temps per dedicar-te a la literatura. Ara bé, és molt difícil viure exclusivament de la literatura i només uns quants privilegiats poden dir tal cosa.
Ll.M.: Sí, el periodisme sempre ha estat el germà petit i la literatura la germana gran.
P.G-P.: Perquè el periodisme no escriu el que passa, sinó el que queda. Segons el meu parer, la literatura, a diferència de la poesia, no pot aprofundir tant com el periodisme en un tema concret.
I.M.: No estic d’acord. Tots els gèneres poden aprofundir de la mateixa manera.
M.C.: Com l’Imma, també penso que no és el gènere el que determina la profunditat d’un escrit. Ara bé, amb el periodisme has de pelar tant els missatges que a vegades tens por que el lector ho noti. Per tal d’ocultar-ho una mica, a vegades necessites que els personatges adquireixin vida pròpia.
P.G-P.: De totes maneres, el periodista és, abans que res, un escriptor i això, aquí sembla que no queda prou clar. En canvi a Anglaterra no tenen aquest problema, perquè la paraula writer es pot fer servir tant en un cas com en l’altre.

dimecres, 14 de setembre de 2011

Carles Prats: "Crec en la televisió pública"

Ubicació: Barcelona, Catalunya
Opinió 

De parla ràpida i discurs apassionat, Carles Prats es defineix com un periodista amb una visió romàntica del món. I és que aquest periodista de TV3 va oferir ahir una xerrada a la Facultat de Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona en honor a les ja tradicionals jornades d’acollida que es programen cada setembre, a l’inici del curs, per donar la benvinguda als nous estudiants.
Ja des del primer moment, Prats va voler transmetre als futurs periodistes la gran motivació que sent per la seva professió. “Segurament haureu sentit que la de periodista, és una feina que no es troba en el seu millor moment i que no és de les més agraïdes, però jo crec que té moltes més cares positives que negatives: és una feina molt variada, que t’ajuda a entendre el per què de moltes coses, et permet conèixer gent molt interessant i sobretot té una important funció social”, va explicar amb entusiasme. I és aquesta funció social la que va ocupar la major part de la conferència, essent la llibertat de premsa el tema estrella. “Sense llibertat de premsa els ciutadans serien menys lliures”, assegurava. “I això es veu clarament amb Rússia, un país que aparentment tenia una democràcia als ulls de tothom, però que si rascaves una mica no trigaves a veure que no era del tot així ja que a la premsa pública, per exemple, no es parlava de l’oposició”.
Durant l’hora i escaig que va durar l’acte també es va posar un altre tema a debat: la dicotomia televisió pública – televisió privada, arran del traspàs del periodista Josep Cuní, expresentador d'Els Matins de TV3, a 8tv, del Grupo Godó. Prats, però, ho tenia clar: “Crec en la televisió pública ja que aquesta té el deure d’oferir a la societat un seguit de continguts que difícilment es podrien trobar en una televisió privada. Ara bé, hem de trobar el punt mig entre el que s’espera de nosaltres com a servei públic i els reclams de la societat.” Tot i així, el periodista de TV3 estava convençut que l’enfortiment d’una privada en català enriquiria el panorama mediàtic del país, causant només una reducció d’unes quantes dècimes en l’audiència de TV3, plenament consolidada. Aquest creixement de 8tv, segons Prats, no causarà altre efecte sobre la televisió pública de Catalunya que encoratjar-la a posar encara més esforç en el que està fent. “No hem de perdre el tren i per aquest mateix motiu el que hem de fer és innovar, familiaritzar-nos amb les noves tecnologies i ser periodistes multitasca”.
L’actual copresentador, juntament amb Núria Solé, dels Telenotícies Migdia de TV3, també va compartir part de les seves vivències professionals, tant en el plató de televisió, com quan va haver de treballar a l’estranger, des del 2002 fins al 2009, com a corresponsal a París i a Brussel·les, i va acabar la xerrada animant als alumnes de nou accés esforçar-se al màxim, no deixar córrer les seves aspiracions i prendre’s aquesta professió seriosament i amb molta il·lusió des del primer dia. Per això va acabar amb un consell: “Porteu sempre un llapis i una llibreta al damunt, sigueu periodistes 24 hores al dia ja des de primer. D’aquesta manera us sentireu i sereu un més de la professió”.

Carles Prats, copresentador dels TN Migdia de TV3

diumenge, 11 de setembre de 2011

Homenatge a Pau Casals

Ubicació: El Vendrell, Catalunya
Opinió 


Avui, onze de setembre i Diada de Catalunya, m’agradaria fer esment d’un dels personatges més il·lustres de la nostra terra, que m’ha marcat i influït sempre com a persona, com a músic i com a català que sóc. Es tracta d’un dels millors violoncel·listes que el món ha conegut mai, el mestre Pau Casals i Defilló.

Casals va néixer a El Vendrell un 29 de desembre de 1876 i ja de ben petit tocava el violoncel demostrant que era un virtuós de l’instrument. Però el seu renom no només va venir de la música, sinó de l’estreta unió que hi havia entre el seu art i la seva nació, Catalunya. Va ser ell qui va donar a conèixer el nostre país al món sencer, a la seu de l’ONU, l’any 1971, fa només quaranta anys; va ser ell qui es va haver d’exiliar durant el franquisme per tal de no ser perseguit tan sols pel simple fet de ser català; va ser ell qui va enviar un missatge de pau a tot el món interpretant “El Cant dels Ocells”, himne actual de les Nacions Unides, que li va fer guanyar la Medalla de la Pau; va ser ell qui va dir davant de tothom “I am a catalan”, sóc un català. Així era Pau Casals. Ell no s’amagava de ningú ni ocultava les seves arrels, al contrari, n’estava ben orgullós, perquè a més a més d’un mestre, un geni i un artista, era català.

Per tant, considero que tot aquell que se senti fill de Catalunya hauria de conèixer la figura de Pau Casals i sentir-se ben orgullós de la seva tasca catalanitzadora i de la seva voluntat de projectar aquest país a tot un món ignorant de la nostra lluita reivindicadora per aconseguir, d’una vegada per totes, ser més que un fragment de 32.000 km2, situat al nord-est d’Espanya, als ulls dels altres països.

Pau Casals va morir el 22 d’octubre de 1973, 19 anys abans que jo nasqués. La seva mort va ser una pèrdua irreparable per al poble català, i nosaltres, el mínim que podem fer és recordar-lo durant molts anys més i continuar la seva tasca com el poble únic i unit que som, donant-los la mà en comptes de donar-nos l’esquena, buscant les similituds que hi ha entre nosaltres no només les diferències, sense tenir por de dir qui som, d’on venim i on volem anar. Així ho hauria volgut Pau Casals, que va ser, és i seguirà sent  un símbol de lluita, pau, honor i orgull per a Catalunya.

Feliç onze de setembre!