dimecres, 30 de març de 2011

Adria's News celebra les 10.000 visites

Opinió 

Aquest és un article especial; un article que portava pensant des de feia molt de temps i que vaig decidir que escriuria quan Adria’s News aconseguís les 10.000 visites ¾si és que les arribava a fer mai¾. I, com que aquest desig es va complir ahir mateix, us deixo aquest article, que és un anàlisi del meu blog on explico la seva evolució des dels seus orígens:
Adria’s News va néixer el 20 de setembre de 2010 amb l’objectiu de ser com una àgora romana, on no hi hagués altre protagonista que la pròpia comunicació. I això he intentat durant tot aquest temps, escrivint articles de tota mena i rebent el vostre feedback, en forma de comentaris o votacions a les enquestes. Adria’s News sempre s’ha volgut comprometre amb la responsabilitat i la estabilitat i ha publicat amb una periodicitat d’uns tres articles per setmana. Això m’ha comportat molta feina i esforç ¾fet que va reconèixer el portal informatiu 3/24 al nomenar Adria’s News com a millor blog del dia el 10 de febrer¾ però alhora m’ha ajudat a perfeccionar el llenguatge i a millorar com a periodista.

Adria’s News a grans trets

En els 177 dies que porta en funcionament, 250 persones han visitat el meu perfil d’aquest blog. Adria’s News compta ja amb 55 gadgets, 36 enquestes, 131 comentaris, recomana 25 blogs i té 57 entrades classificades en 135 etiquetes entre les quals destaca la de periodisme, que està enllaçada a 54 articles.
El blog té cinc pestanyes. Les dues principals són Notícies per temes, on cultura ha estat la secció en la que més he escrit (7 entrades) i economia la que menys (cap entrada), i  Notícies per regions, que mostra que he penjat més escrits relacionats amb Catalunya (15 articles) i, en canvi, menys associats amb Espanya (tres articles). Per altra banda hi ha 19 vídeos ¾quatre dels quals són de confecció pròpia¾, tres àudios i sis entrevistes ¾tres d'elles en vídeo¾.  La qualificació mitjana del blog segons els usuaris és de 6.66 (en una enquesta on han participat 128 persones).

Una compartativa
El mes on Adria’s News ha rebut més visites ha estat el mes de març, en el qual hi han entrat 3.521 persones ¾concretament el dia 27 de març correspon al dia amb més visites de la història del blog (533)¾ i el mes que menys visites va obtenir va ser el mes de setembre amb unes escasses 236 visites.
L’article que ha rebut més comentaris per ara ha estat Carta a un futur estudiant de periodisme amb 12 comentaris i l’enquesta més votada ha estat la valoració general del blog, on 128 persones han donat la seva opinió, seguida per la que demanava a qui votaríeu a les eleccions generals del 28 de novembre amb una participació de 87 persones.
El mes que més articles vaig publicar va ser el mes de novembre (13 entrades) i, en canvi, el mes de setembre només en té tres, sent així el menys prolífic. De les pestanyes, la més visitada és la de vídeos, on hi ha entrat 181 persones, i la que ho ha estat menys ha estat la d’àudios, amb tan sols 67 visites.

Els usuaris i Adria’s News
Aquest blog ha rebut visites d’internautes de 50 països repartits entre els cinc continents tot i que la majoria han estat d’Espanya (9.745 visites) ¾la ciutat de Barcelona ha estat sempre el punt amb més tràfic¾, seguida dels Estats Units (351 visites) i del Regne Unit (80 visites). Es podria dir els usuaris han participat d’una manera força activa a Adria’s News, que té 39 seguidors: s’ha compartit la web 19 vegades al Facebook i a 88 persones els hi agrada. De fet, el grup d’Adrià’s News al Facebook té 172 membres.

Orígens de les visites
Sens dubte, Facebook ha estat el lloc des d’on la gent més ha accedit a Adria’s News; concretament, 2.796 persones. Després hi han entrat a través de Google (2.011 persones) i, en tercer lloc, pel 3/24 (73 persones). De totes les cerques de Google que han permès trobar Adria’s News a la xarxa destaco les tres que més gent ha buscat: la de la Llei del Cinema (43 persones), la de periodismeadria.blogspot.com (14) i la d'Adrià Guxens (11).
Pel que fa a la plataforma utilitzada, 5.917 usuaris han optat per Internet Explorer, 2.000 per Google Chrome  i 1.925 per Mozilla Firefox.
Els sistemes operatius més utilitzats per accedir a Adria’s News han estat Windows i Macintosh amb 9.650 i 529 entrades, respectivament.

M’agradaria acabar dient que haver aconseguit 10.000 visites no és una victòria únicament meva, sinó de tots; de tots aquells que m’heu anat seguint i llegint els articles que he anat publicant durant tot aquest temps. I espero que aquest moment tan pròsper duri molt i que Adria’s News segueixi actiu innovant, opinant, informant i, en definitiva, intentant construir un món millor. Ens veiem a les 20.000 visites!

dissabte, 26 de març de 2011

Un dinar al bar de la Facultat de Biociències

Opinió 

És la una del migdia i el bar de la Facultat de Biociències està ple de gom a gom. De seguida notes que l’aire està viciat i carregat de fum ja que nombrosos joves sostenen cigarretes enceses sense cap mena de respecte pels que no ens agrada la pudor de tabac.
Hi ha molt de xivarri. El soroll, prové majoritàriament d’un grup d’estudiants que estan fent música amb els seus tuppers buits. Ho fan sense cap mena de vergonya i amb tanta naturalitat que sembla que ho portin assajant tota la vida. Això sí, diverses noies que estan estudiant els miren amb mala cara perquè parin de molestar. Ho aconsegueixen.
També hi ha un grup jugant a cartes que de tant en tant deixa anar algun crit com ara “Uno!”, “Has fet trampes!” o “He guanyat!”. Mentre estan repartint les cartes de la següent ronda, la quarta, una de les noies es fixa en un noi que l’està mirant de forma interessada i li demana si vol jugar. El noi accedeix i la noia que estava distribuint les cartes  remuga perquè ha de tornar a començar a repartir.
Un cambrer passa corrent pel mig del restaurant amb un cafè a la mà que treu fum. Per un moment, sembla que vagi a xocar contra un grup de noies que estan buscant lloc, però les aconsegueix esquivar sense perdre l’equilibri. Quan arriba a la seva destinació i deixa el cafè, se n’adona que un noi està guixant a una taula i li crida l’atenció fent-lo envermellir de vergonya. El jove esborra el seu gargot de seguida.
Dos homes estan xerrant animadament movent els braços d’un costat cap a l’altre. Parlen tan fort que es pot entendre tot el que diuen. La conversa passa de les queixes pel mal temps i la temor que plogui el dilluns següent a la crítica d’un alumne “que els fa parar bojos”.
Un noi veu que la seva companya, segurament la seva parella, s’ha embrutat el nas de xocolata. Ell agafa el seu tovalló i li eixuga la taca amb un somriure. Just després riuen plegats d’aquella situació un pèl cursi i continuen menjant les postres.
Un grup de nois i noies fan una competició per veure qui es beu el cafè més ràpid. La guanyadora aixeca els braços com a senyal de victòria i obre el palmell de la mà, on rep monedes dels seus companys, amb els quals devia haver fet alguna aposta prèviament. Tot seguit, s’aixeca i surt del bar, que gairebé és buit degut a l’hora que és. Els cambrers netegen les taules i fan fora als joves que encara es troben l’àrea reservada per dinar. Són les quatre de la tarda.

dimecres, 23 de març de 2011

Neix la revista digital del TNC

Opinió 
La revista digital del TNC

El Teatre Nacional de Catalunya (TNC) va acollir ahir al vespre la presentació del número zero de la seva revista en format digital. Aquest és un projecte pioner a Catalunya ja que, amb aquesta iniciativa, el TNC ha esdevingut el primer teatre català en oferir una publicació periòdica a la xarxa.

Bernat Puigtobella i Sergi Belbel

Sergi Belbel, director artístic del teatre, va voler agrair la feina que havia realitzat Bernat Puigtobella, membre del Consell d'Assessorament Artístic del TNC i Coordinador del Consell de Publicacions, per posar en funcionament la revista, que està en format flash i és totalment interactiva: “Els lectors podran veure vídeos, escoltar clips d’àudio, observar seqüències d’imatges i accedir a diversos enllaços que permetran ampliar la informació que apareixia en el Quadern del TNC, que era la revista que havia ofert fins ara, en format paper”, va explicar Belbel. El ritme de publicació serà de tres números per any, que correspondran als mesos de setembre, gener i abril.

Imma Colomer i Jordi Banacolocha

L’acte va obsequiar els espectadors amb dues actuacions d’alguns dels actors catalans més rellevants del moment. A la primera, Imma Colomer, Jordi Banacolocha i Pau Roca, entre altres, van representar un fragment de l’obra Una vella, coneguda olor, la primera que va escriure el dramaturg Josep Maria Benet i Jornet i que, en el marc del seu 70è aniversari, servirà per inaugurar el Teatre Principal de Terrassa el pròxim 14 d’abril. La segona intervenció va anar a càrrec de Sílvia Bel, protagonista de l’obra Un mes al camp, que va llegir una carta que havia escrit ella mateixa i que anava destinada a la Natàlia, el personatge que interpreta l’actriu a la funció.
Sílvia Bel, llegint la carta
La revista digital ha apostat per una estructura moderna i amena que permet que el lector s’assabenti de les últimes novetats i que pugui aprofundir en els temes en els quals està més interessat. D’aquesta manera, la publicació comença amb un recull de notícies del món del teatre, segueix amb una explicació de les obres que s’estan representant al TNC, que sovint s’acompanyen d’algun trailer, continua amb una entrevista en profunditat a algun actor, director o dramaturg, a continuació presenta un reportatge històric sobre alguna peça teatral, on s’exposa l’evolució que ha tingut a Catalunya i fa un seguiment de les funcions més destacades. Després s’arriba a una secció anomenada el TNC per dins que vol apropar al lector algun dels espais del teatre, com ara la sastreria, els camerinos, l’escenari, etc. Un cafè amb..., és el títol de la següent secció on es pot llegir una conversa amb  algun personatge relacionat amb el món del teatre  i, finalment, la revista acaba amb informació més generalista, com ara les activitats que es realitzen al TNC o els serveix que ofereix el teatre.
En el transcurs de l’acte, Belbel va voler deixar clar que, tot i que gràcies a les noves tecnologies s’ha pogut realitzar el projecte de la revista digital, aquestes estan fent molt de mal al sector artístico-cultural. “Afortunadament, el teatre no es pot piratejar però altres disciplines artístiques com la música, la literatura o el cinema ja tenen més perill”, va apuntar. El director del TNC va tancar la vetllada animant a la gent a llegir més teatre, fet que segons ell s’està perdent i va recordar que “el teatre autèntic és reclamar que la gent ompli les sales”.


diumenge, 20 de març de 2011

Jesús Badia: "La música és, primer de tot, comunicació"

Opinió 
Parlem de música, educació i universitats amb Jesús Badia Masgrau, actual director de l’orquestra de la Universitat Autònoma de Barcelona.  
Jesús Badia, director de l'orquestra de la UAB

On va realitzar els seus estudis musicals?
Vaig estar a l’Escolania de Montserrat i allí vaig fer cant, violí, piano i les matèries escolàstiques. Després em vaig graduar a Barcelona amb Xavier Turull. La direcció d’orquestra la vaig començar amb Ros-Marbà. També he estudiat composició amb David Padró i Agustí Charles.  Amb tot, part dels meus estudis són autodidactes.
Sempre ha volgut ser director?
Sí, tenia clar que volia ser director d’orquestra des que era ben petit. Quan vaig acabar violí no em veia convencent a cap auditori amb l’instrument. Però la vida no m’ha portat per aquí ja que faig més de pedagog.
Així que es dedica més a la pedagogia que no pas a la direcció?
Sí. Faig classes de violí, harmonia i conjunt instrumental a Sallent i a Sant Joan Vilatorrada però he voltat molt amb aquesta feina. Vaig ser professor a l’Escolania de Montserrat, a Igualada i a Berga, entre altres; a escoles privades i a escoles públiques. De fet vaig començar als 16 anys.
Però també dirigeix diverses orquestres.
Així és. Ara porto una orquestra de joves al Bages, la de la UAB i faig coses esporàdiques.
I què me’n diu de dirigir una coral?
A mi sempre m’ha interessat més la part de direcció orquestral que no pas la coral. Tampoc no m’ha atret mai la banda. El cor m’interessa per a fer repertori simfònico-coral més que dirigir-lo sol.

En general, cada any hi ha més nivell a l’orquestra de la UAB

Com va començar el projecte d’orquestra de la UAB?
Aquesta orquestra va començar com a orquestra de la facultat de medicina amb assaigs els dissabtes.  Anys més tard, en Joan Casals, juntament amb el vicerectorat va crear de nou l’orquestra però sense assignar-la a cap facultat concreta i em va proposar de fer la part més tècnica i els parcials de corda.  Al principi hi tocava com a concertino.
Per tant, en els seus inicis era una orquestra íntegrament formada per instruments de corda?
Al principi no hi havia vent, però a poc a poc s’hi va anar incorporant. Ara hi ha anys de tot,  i les famílies de vent són fluctuants. També ha pujat força el nivell perquè el país, en general, també té més nivell musical. Tot i així la gent s’hi està poc temps perquè o acaba la carrera o ve d’Erasmus o ja fa música a altres orquestres fora de la UAB, etc.
Com es va convertir en el director de l’orquestra de la UAB?
L’orquestra d’aquesta nova etapa va començar el gener del 1997 i jo vaig agafar la direcció durant el curs 2001-2002. És una feina emparentada amb la pedagogia que exerceixo a les escoles de música però amb contacte amb gent més adulta.
Quins són els horaris d’assaig?
L’assaig d’orquestra és el dimarts de 13:00 a 16:00. De tant en tant, també hi ha alguns assajos extres.
Com tria les peces que toquen?
Trio el repertori en funció de la quantitat i el tipus d’instrumentistes que siguem i segons el que ens pugui ser més interessant. També treballem amb el cor de la UAB  per fer repertori conjunt.
I tot el que es toca és del gènere de la música clàssica?

dimecres, 16 de març de 2011

El malson d'Àfrica

Opinió 

Àfrica és un continent que sempre ha patit molt. L’actualitat informativa ens ha fet posar els ulls sobre els països septentrionals, on les revoltes contra els règims autoritaris estan ocupant els titulars de diaris i telenotícies des de ja fa força temps. Però i la resta del continent? I la resta de problemes de fons? Ens en hem oblidat i per què ho hem fet? Perquè els mitjans de comunicació han deixat de posar el focus en matèries com la pobresa, la fam, les malalties i la manca d’educació malgrat no haver desaparegut.

Àfrica és el motor del món. Àfrica recull 3.300 tones d’urani que són utilitzades per la Unió Europea, produeix una quarta part del gas natural que s’hi consumeix, aporta tot el cobalt necessari per a fabricar les bateries dels nostres mòbils i ordinadors i ofereix les seves reserves de petroli als Estats Units i a Europa. Aquests són alguns dels abusos que està rebent per part del món occidental.  
Per altra banda, Àfrica s’està convertint en el contenidor dels “països desenvolupats”, que se n’estan aprofitant dipositant-hi molts dels seus residus. Però això no és tot; també es dediquen a l’especulació immobiliària, roben els famosos “diamants de sang” i introdueixen espècies foranes al continent, com la Perca del Nil, que s’està carregant bona part de la fauna i la flora autòctones.
I com es pot solucionar tot això? Fomentant l’educació, acabant amb la corrupció dels governants, deixant que Àfrica es nodreixi dels seus recursos per poder créixer, aconseguint la col·laboració dels països més rics i que aquests paguin el deute ecològic que han produït.
Aquesta és l’única manera d’acabar amb el 46% dels africans amb menys d’un dòlar al dia, amb què Àfrica reuneixi només l’1,1% de la riquesa mundial, que més del 50% del seu PIB sigui destinat al deute extern (el PIB de tota Àfrica és inferior al d’Espanya) i amb els 25,3 milions d’africans seropositius (el 80% del món).
El vídeo que hi ha a continuació il·lustra la dura i delicada situació en què es troba Àfrica. Reflexionem-hi tots, si us plau. El destí d’Àfrica està a les nostres mans.

video

Aquest article ha estat escrit arran d’un treball amb la Montse Auguets, la Mireia Folguera, la Patrícia Jiménez i l’Alan Ruiz.

diumenge, 13 de març de 2011

L'experiència irlandesa

Opinió 


El llibre Històries Verdaderes
Avui estava regirant antics arxius del meu ordinador quan me n’he trobat un que es titulava L’experiència irlandesa. L’he obert i m’ha aparegut un text que em resultava molt familiar. Es tracta d’un relat que vaig escriure al tornar d’Irlanda, l’any 2007, i amb el que vaig guanyar el concurs Premis Literaris Constantí 2007, que va publicar un llibre Històries Verdaderes amb les obres guanyadores. Després de llegir-me’l me n’he adonat que canviaria un piló de coses. Tanmateix, he decidit no tocar res per respecte al meu jo de fa quatre anys. No sé si faig bé de penjar-ho al blog o no, ja que és un text un pèl infantil. Tot i així, m’evoca molts bons records. Us el deixo, doncs, abans que m’ho repensi:

Quan vaig arribar a Irlanda estava pàl·lid. La suor em queia galtes avall perquè en pocs minuts coneixeria la família amb qui hauria de conviure durant tres setmanes i mitja. Quan vaig sentir que cridaven el meu nom, volia que se m’empassés la terra, però vaig fer el cor fort i vaig avançar amb pas ferm cap a la procedència de la veu. Va ser llavors quan la vaig veure, la dona que em faria de mare durant tot aquell temps. Després de presentar-me, vaig pujar al seu Chevrolet blau marí que em va portar a la meva nova llar: una casa blanca de dos pisos amb un enorme jardí on vaig poder distingir nombroses espècies de flors malgrat la foscor de la nit. “Els deu agradar la jardineria”, vaig pensar. Quan vam trucar al timbre, ens va obrir amb un ampli somriure un home de cabell blanc i galtes vermelles. Em va ajudar a pujar la meva pesant maleta per les escales que conduïen a la meva habitació. Després de desitjar-me una bona nit, el vell matrimoni també va optar per anar a descansar.
Els meus ulls s’anaven tancant a mesura que sonaven les dues al campanar de la preciosa catedral de Cobh, mentre jo pensava que havia fet sort i que segurament m’avindria amb aquella família.

El poble de Cobh
Els següents dies vaig conèixer un seguit de nois i noies amb qui molt aviat travaria una sòlida amistat.  Les quatre hores diàries de classe d’anglès, que teníem de bon matí, es feien feixugues i molt llargues, segurament degut a la son que arrossegàvem de llevar-nos dia rere dia abans de les vuit del matí. Per sort, les tardes eren més animades, ja que no faltaven els jocs, les excursions i els esports.
Als vespres anàvem al Mount Crozier, una petita caseta en un punt elevat de Cobh que fèiem servir alhora com a punt de trobada i com a punt de reunió. Un cop allà, ens repartíem depenent del que teníem ganes de fer, ja fos anar a jugar a futbol en un enorme prat d’herba, anar a jugar a tennis, o caminar entre els estrets i pronunciats carrers d’aquell poble vorejats per cases de tots colors.

Vam fer nombroses sortides entre les quals destaco la de Middleton, la ciutat d’Europa amb la mitjana més alta de suïcidis. Allà vaig aprendre a muntar a cavall, una de les coses que sempre havia desitjat de provar des de ben petit.
També vam anar moltes vegades a Cork, ja fos per veure galeries d’art, per anar a la bitllera o per anar al cinema, on vam tenir el luxe de veure la pel·lícula “Harry Potter i l’ordre del fènix” en versió original.
Un dia vam anar a un parc natural on hi havia tota mena d’animals en llibertat i, fins i tot, vam anar a la platja malgrat la pluja, el fred i aquell vent que t’assotava la cara sense parar. Tothom tenia ganes de banyar-se, però tan bon punt vam ser a dins del mar, vam notar que el fred s’apoderava del nostre cos, congelant-nos les cames i fent-nos posar la pell de gallina.
Un dia que feia mal temps ens vam agrupar tots els estudiants a l’escola i vam aprendre a cantar cançons populars d’Irlanda com The Wild Robber o The Holy Ground.
L’excursió a Dublín va ser fantàstica. Dublín és una ciutat plena de vida amb moltes botigues i llocs interessants per veure com el Trinity College: la universitat més prestigiosa d’Irlanda, o l’estàtua de Molly Malone: una noia emblemàtica per aquell país que, a més de l’escultura, té la seva pròpia cançó. Com que per arribar a la ciutat havíem hagut d’estar-nos més de tres hores tancats al tren, els meus amics i jo vam decidir que seria millor anar a fer un tomb que quedar-se a qualsevol lloc tancat tota la tarda. Així que vam estar fins al vespre caminant sense rumb com si fóssim un grup de nòmades intentant trobar un nou indret per passar-hi la nit.

Paisatge del Blarney Castle
Tot i així, la meva excursió preferida no va ser pas aquesta, sinó la que va tenir lloc el dia del meu sant, en què vam visitar un castell anomenat Blarney Castle. En teoria aquell era un dia lliure per estar amb la família irlandesa, però les meves ties que anhelaven visitar aquell país des de feia molt de temps, van aprofitar l’ocasió per fer-me una visita, o sigui que vaig passar el dia amb elles. Aquella imponent fortalesa de pedra volia revelar-nos el passat, un passat on, segurament, molts cavallers havien deixat la vida intentant protegir la seva llar, el seu rei, la seva família i, en fi, tot el que ells estimaven. Altrament, aquell castell tenia nombrosos jardins, plens d’arbres amb fulles de tots colors que reflectien els raigs de sol d’aquell dia estiuenc. Hi havia una gran varietat de vegetals, des de petites flors fins a grans matolls. També hi havia petits rierols d’aigua cristal·lina i, fins i tot, coves, dòlmens i una cabanya de la que deien que molts anys enrere havia pertangut  a un druida. Realment allò ho trobava massa fictici, o sigui que no m’ho vaig empassar  malgrat la insistència de la nostra guia. Aquell dia el castell estava ple a vessar de gent, segurament perquè era diumenge i la gent no tenia res millor a fer. Però, tot i així, vam aconseguir el nostre objectiu: besar la llegendària pedra de dalt de tot del castell. Diu la llegenda que qui fa un petó a aquella gran i rugosa pedra, té sort en els propers anys. Jo no és que sigui gaire supersticiós, però ja que érem allà...

Però no tot van ser flors i violes: un dia el tren es va avariar a mig camí de Cork perquè va xocar contra un tronc d’arbre caigut; un altre dia ens van fer fora d’un museu perquè un noi molt tafaner del nostre grup va obrir la capsa de propines i la propietària es va pensar que la volia robar i va avisar la policia, i un altre dia ens van atacar uns irlandesos que volien brega.

A mesura que passaven els dies, cada cop veia mes clar que Irlanda era un país magnífic i molt bell, i en el qual, miressis on miressis, sempre veies prats verds, boscos frondosos o camps ben treballats on les flors de tots colors t’encomanaven l’alegria. I a tothora, si miraves més enllà, hi veies el mar: un mar ferotge on les fredes aigües no es cansaven mai de petar contra aquells penya-segats tan escarpats una vegada, una altra, i una altra ... Quan la lluna apareixia  rere tots aquells núvols grisos que amenaçaven tempesta i la nit embolcallava aquell país amb els seus dits, era hora de tornar a casa on sempre em rebien amb les mans obertes contents de veure’m de nou. Era allà, en aquell humil habitatge, on em sentia més segur, amb aquella gent que s’havia guanyat un racó del meu cor, i encara que fos petit, cap tempesta me’l podria arravatar.

Entre els estudiants també s’havia creat un clima d’amistat on les rialles i les bones estones eren les protagonistes. Anàvem junts a tot arreu, quedàvem a les tardes que teníem lliures gaudint al màxim de Cobh, aquell bonic poble de pescadors que ens vam arribar a conèixer com el palmell de la nostra pròpia mà. Realment m’ho passava molt bé, a més a més d’aprendre moltes coses, tot i que al principi no volia realitzar aquell viatge. No sé què hi devia tenir al cap. Segurament dubte i por davant el desconegut. Però em vaig adonar que havia escollit l’opció correcta pensant que segurament mai més tindria una oportunitat com aquella, i que l’havia d’aprofitar.

Finalment va arribar el dia de marxar, i,  realment, va ser un dia molt trist. Quan vaig abraçar la Carmel i el Kevin per darrera vegada, aquells que m’havien acollit i donat una cosa molt important que és l’amor i la felicitat, les llàgrimes em queien dels ulls com si fossin les gotes de pluja que havien caigut allà durant aquelles tres setmanes i mitja inoblidables. Vaig pujar a l’avió a contracor i vaig contemplar Irlanda per últim cop, aquella antiga terra de castells, boscos i llacs que m’havia omplert tant, estant segur que l’any vinent repetiria aquella experiència, l’experiència irlandesa. Aquell dia, els meus  llavis van ser incapaços de pronunciar un “adéu” però, en canvi ,van dir una altra cosa: “A reveure”.

Adrià Guxens
Agost del 2007

dijous, 10 de març de 2011

Arturo Pérez-Reverte: "Només et cal un paper i un llapis per ser l'ésser més poderós del món"

Opinió 

El periodista i escriptor Arturo Pérez-Reverte
Un nom: Arturo Pérez-Reverte. Això va ser tot el que va caldre per omplir de gom a gom l’Aula Magna de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB on aquest famós periodista i escriptor va ser entrevistat en directe per Jacinto Antón, periodista cultural d’El País i vell amic seu. El degà de la Facultat, Josep Maria Català, va presentar l’acte que, simultàniament, s’estava retransmetent per Internet i també en diverses pantalles instal·lades en altres punts de la universitat. Entre els presents, molts d’ells drets degut a la manca de butaques lliures, hi havia molts professors i estudiants i, fins i tot, altres persones alienes al Grau de Periodisme, que no es van voler perdre aquell esdeveniment únic.
Pérez-Reverte va començar la xerrada amb un gran pessimisme: “Vivim en un món hostil i, per això, no et pots relaxar mai en aquesta vida. El problema? Que l’ésser humà ha perdut el sentit de la vulnerabilitat i això encara el fa més vulnerable. El truc, doncs, és viure sabent que tot es pot acabar d’un moment a un altre”. Aquesta visió tan negra de la vida també afectava al periodisme que, segons el seu parer, està en decadència des de fa temps. “Abans, el periodisme era molt més analític. Ara, però, la gent no té temps per reflexionar i processar tota la informació que rep”.
El periodista va recalcar que on aquest problema és més evident és en el periodisme de guerra. “Abans te n’anaves amb la motxilla, estaves durant un mes en un lloc determinat i tornaves amb un bon reportatge. Érem caçadors amb menys escrúpols i més cinisme que ara i fèiem molt bé la nostra feina”. No va ser fins a la Guerra del Golf que Pérez-Reverte es va adonar de l’existència d’aquest fet deplorable ja que li demanaven més directes que mai a la televisió perquè el públic preferia veure que el periodista fos al lloc dels fets que no pas escoltar el missatge que estava explicant. “Malauradament, s’ha perdut el periodisme d’aventura. Avui en dia, el periodista és un mercenari al servei d’una empresa. El somni del periodista lliure és una utopia”.
Pérez-Reverte es va declarar un periodista accidental que va créixer en una biblioteca. “Vaig decidir anar a buscar a la realitat tot allò que havia llegit en els llibres per comprovar si el món real tenia tot el que s’hi explicava; vaig descobrir que sí i quan vaig fer periodisme de guerra, vaig agrair haver llegit sobre tots aquells temes i sobre els llocs on anava. Va ser aquesta cultura de llibres la que em va permetre entendre moltes coses i generar la meva pròpia visió del món”.
José MAría Perceval, Arturo Pérez-Reverte i Jacinto Antón
Twitter, Facebook i, en general, totes les xarxes socials van ser, també, un dels temes tractats a l’entrevista. Pérez-Reverte es va declarar força escèptic en tot allò referent a Internet, que defineix com un “flux continu d’informació no fiable que fa que la gent s’inculturi”. El periodista va expressar que twitter s’ha convertit en una eina fonamental pel periodisme però amb l’inconvenient que és una aplicació que no explica el perquè de les coses ni fa cap mena d’anàlisi; només sap escalfar l’ambient. “Tanmateix, la paraula ¢exclusiva¢ sembla haver desaparegut del món del periodisme perquè amb les noves tecnologies les coses o ja se saben o es poden saber abans de llegir les notícies”.
Quan Jacinto Antón li va preguntar sobre les revoltes del món àrab va sorgir una discussió entre l’entrevistador i l’entrevistat. Mentre Pérez-Reverte creia que els continguts informatius s’han de presentar freds, per tal que siguin més objectius, Antón deia que el periodisme no són només fets, sinó que també són emocions. “Situem-nos a Egipte, a la Plaça Tahrir, durant les revoltes contra Mubarak. Allà fluïen les emocions i, per tant, crec que aquestes han de quedar paleses en la informació. A més a més, un periodisme calent sempre arriba més al públic”, li deia a Pérez-Reverte. Aquest, però, també va voler dir la seva. “És cert que, quan estàs davant de la notícia et poses calent, però no has d’exterioritzar els sentiments. T’ho dic perquè jo també ho vaig fer en el seu dia, quan cobria la Guerra dels Balcans tot i que no vaig aconseguir els resultats que esperava: Europa no va actuar”. Va destacar que moltes vegades són els enviats especials els que provoquen aquest sensacionalisme i que qualsevol libi o egipci amb una càmera fa més periodisme que la majoria d’ells.
Arturo Pérez-Reverte firmant el llibre d'una estudiant de periodisme
"Trist aquell que amb 20 anys no somiï anar a l'illa dels pirates", va dir Pérez-Reverte que també és escriptor des dels 35 anys. “Molta gent em pregunta perquè vaig començar a escriure tan tard. La resposta és ben senzilla: hem d’escriure amb la motxilla plena i una novel·la prematura és perjudicial”. L’escriptor, que es confessa apassionat d’Alejandro Dumas i del seu llibre Els tres mosqueters, també va explicar les claus per escriure un llibre d’èxit: “Per fer una bona novel·la has d’interposar un vel entre tu i el món i deixar de ser tu per esdevenir algú que ho sap tot de la història que estàs explicant. Una novel·la, és, al cap i a la fi, un camp de mines, una emboscada que vol atrapar el lector”. Pérez-Reverte va aprofitar per deixar clar que la literatura i la ficció són dos gèneres molt diferents, que no s’han de confondre ni barrejar ja que el lector ha de saber en tot moment si el que està llegint és una cosa o l’altra.
Tenir cara dura i no fer-se enrere mai, segons el periodista, són dues de les qualitats més importants en aquesta professió. “Per aconseguir la millor de les informacions jo he mentit, he subornat, he transgredit lleis de tots els països i he parlat amb gent no desitjada”. Ja des del principi de l’acte, Pérez-Reverte va voler transmetre el missatge que, sigui qui sigui la persona que estigui asseguda al teu davant, t’interessa que parli, encara que no estiguis d’acord amb ella o l’odiïs. “Fins al fill de puta més gran és algú de qui es pot aprendre. Després el mateu si voleu, però mai tapeu la boca a ningú”.
I, encara que l’escriptor i periodista comencés l’entrevista pintant-ho tot de negre, va acabar dient que, tot i que cada Titànic té el seu iceberg, el periodisme és la millor escola de vida, lucidesa i mirada que existeix al  món perquè és una professió que t’apropa al cor humà. “Només et cal un paper i un llapis per ser l’ésser més poderós del món”.

Arturo Pérez-Reverte amb alguns estudiants de periodisme de la UAB

dilluns, 7 de març de 2011

Mar Ulldemolins: "Per mi, cada personatge és un repte"

Opinió 

Parlem amb la Mar Ulldemolins, una actriu vallenca que ha aparegut en diverses produccions teatrals (L’Arquitecte, Electra,...), televisives (Vendelplà, MIR,...) i cinematogràfiques (Mil Cretins, Xtrems,...) i que també ha actuat a les Festes Decennals de la Candela de Valls del 2011.


L'actriu vallenca Mar Ulldemolins

Mar, què signifiquen les Festes Decennals per als vallencs?
Les Decennals pels nosaltres són unes festes molt esperades. És un moment que hi ha gresca contínua. Es fan tantes activitats que ens tornem una mica bojos anant a tot arreu i passant-nos-ho bé. Portes deu anys esperant-ho i quan arriben les gaudeixes molt.
Enguany, a més a més, està a la Comissió Artística de les Festes.
Sí. Aquest any tant jo com altres artistes que participaven a les Festes, com la pallassa Pepa Plana, hem format part de la Comissió.
I quina feina feien des d’allà?
Bé, la Pepa donava idees de pallassos i de circ i jo d’espectacles i de grups de música. A vegades, tenir-nos allà també els va bé per contactar amb gent. A la Comissió parlàvem tots junts, amb el Jordi Bertran (director artístic de les Decennals) i proposàvem idees.  L’inconvenient és que jo havia de contribuir a distància perquè estava treballant a Barcelona. Per aquest motiu no he pogut aportar tant com la resta de membres de la Comissió que es trobaven a Valls.
Ha participat en edicions anteriors de les Festes, ja sigui participant-hi o com a públic?
En les passades Decennals no vaig poder venir perquè estava treballant. Fa vint anys, jo en tenia 10 i recordo que estava de moda el rock català: Els Pets, els Lax’n’busto... M’hi va acompanyar el meu pare.

A la Mar Ulldemolins li encantaria tornar a participar a les Festes Decennals

Aquest any, però, presenta Londres, obra que coprotagonitza amb Pau Roca. De què tracta?
Són dos monòlegs dramàtics que no tenen res a veure l’un amb l’altre i que duren mitja hora cadascun.
Com són els personatges?
Són personatges buits i, de fet, aquesta és l’única relació que tenen entre ells.
Mar Ulldemolins a Londres
Va demanar de participar en aquestes Decennals o bé li van proposar?
M’ho van proposar. El Jordi em va dir que la Pepa venia i jo, en aquella època no tenia res a fer. El Pau va conèixer l’autor del monòleg que vam interpretar. Però clar, al durar només mitja hora no es podia omplir un espectacle. Aleshores li va dir que tenia un altre monòleg, aquest per una noia, i me’l va passar a mi.
No és la primera vegada que treballa amb el Pau Roca.
No. Jo, amb el Pau hi he treballat molt i també amb la directora, Marta Angelat. Ens coneixem molt els tres i ens vam trobar. Aleshores ho vaig dir al Jordi Bertran i ell tenia el programa bastant ple però va poder incorporar l’espectacle a les Festes gràcies, sobretot, a que no requereix més atrezzo que un banquet.

“Les Festes Decennals són el moment esperat per tots els vallencs”

Repetiria l’any vinent?
I tant que tornaria a participar! M’encantaria! A més, aquesta vegada hem hagut de fer dilluns i dimarts perquè dimecres havia d’actuar a Barcelona a L’Arquitecte.
Ha anat o té previst anar a alguns dels actes que es realitzaran en el que queda de Festes?
No he pogut anar a cap actes per sort i per desgràcia. Per una banda està bé perquè vol dir que estic treballant, però per l’altra també sap greu, perquè fa ràbia que no tingui cap buit en els dies que se celebren les Festes.
Descrigui les Decennals en una frase.
Uff... (riu) És molt difícil. Però suposo que... El moment esperat per tots els vallencs.
Per altra banda, últimament ha participat en altres projectes com la pel·lícula produïda per Televisió Espanyola sobre Clara Campoamor, el film Mil cretins de Ventura Pons, i ara actua a L'arquitecte. Té feina consensuada durant els propers anys?

dijous, 3 de març de 2011

Ramon Pellicer: “Busco cada dia anar a dormir amb la consciència tranquil·la per haver fet bé la meva feina”

Opinió 
Ramon Pellicer, editor i presentador del Telenotícies Vespre de TV3, ha presidit la conferencia que ha celebrat la Facultat de Ciències de Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona en el marc del seu 40è aniversari i que duia el lema Ser Comunicador avui. Sou necessaris.
Ramon Pellicer amb un grup d'estudiants de periodisme la UAB

Pellicer, antic alumne i exprofessor de periodisme de la UAB, ha manifestat que estava content de tornar a ser a “casa” i, ja des del primer moment, ha animat als estudiants a fer preguntes perquè, segons ell, aquesta és l’única manera de satisfer l’anhel de conèixer i saber coses. I precisament això és el que va fer ell quan va començar a exercir la professió, a Ràdio Mollet. A partir d’allí, amb perseverança i constància, es va anar fent un lloc en el món del periodisme.
“La meva autèntica vocació periodística va néixer durant un 23 de febrer d’ara fa trenta anys” ¾confessa Pellicer¾, “que va ser un dia en què ens van fer fora de la facultat. Quan vam ser al cotxe vam posar la ràdio, però no se’ns informava de res. Va ser aquesta privació d’un dret fonamental, que és el de la informació, el que va despertar, definitivament, el periodista que duia a dins”.
El periodista ha recalcat que la formació és bàsica en aquesta professió ja que et dóna les tècniques i també altres qualitats indispensables per un periodista com l’honestedat, la deontologia, la diversitat, el respecte, la pluralitat i la tendència a l’objectivitat. “Totes aquestes aptituds han de convergir a la credibilitat, que costa molt de guanyar i que, en canvi, és molt fàcil de perdre”, ha explicat. Pellicer ha afegit que l’experiència és molt important per assolir aquest objectiu i que ens ajudarà a encarar-nos amb la informació de la millor manera. “Al cap i a la fi, les notícies sempre giraran al voltant dels mateixos continguts i l’única cosa que canviarà seran els noms”.
Maria José Recader, Ramon Pellicer i Josep Maria Català

Però Ramon Pellicer també ha dit que el periodisme ha evolucionat molt ràpidament perquè s’ha hagut d’adequar a les noves tecnologies i, aquestes, a vegades, “canvien massa ràpid sense que haguem tingut temps d’assimilar-les”. L’aparició d’Internet ha fet aparèixer moltes més fonts d’informació i, la majoria d’elles, poc fiables. A aquest problema se li sumen els interessos polítics i econòmics que hi ha darrere els mitjans. “Per fer front a aquest fet, cal tenir molta confiança en tu mateix. El que busco sempre és poder anar a dormir amb la consciència tranquil·la de què he fet la meva feina el millor possible”, afirma el periodista.
Disseny guanyador
Pellicer, després de contestar les preguntes de diversos estudiants, ha volgut remarcar que de moments de crisi com el que estem passant n’hi ha hagut sempre i que tenir una edat o una altra no és garantia de res a l’hora de trobar feina. “Els més preparats o els que tenen més empenta seran els que trobaran els millors llocs de treball”, ha exposat.
Al final de la conferència s’ha realitzat l’entrega de premis als millors dissenys del logotip que representarà el 40è aniversari de la facultat. Ramon Pellicer i Maria José Recader, Vicerectora de Relacions Institucionals de la UAB, han entregat els guardons als tres finalistes, el guanyador dels quals ha estat Albert González Ortiz, estudiant de quart curs de Publicitat i Relacions Públiques.