dilluns, 28 de febrer de 2011

El Discurso del Rey s'imposa com a guanyador absolut dels Oscars 2011

Opinió 
 
Els principals premiats de la nit dels Òscars


   
Ahir, un any més, el Teatre Kodak de Los Angeles va acollir la cita més important per a tots els cinèfils en el marc d’una nit on van brillar més estrelles que mai; la nit en què es van entregar els premis a les millors pel·lícules del 2010: la nit dels Òscars.
Anne Hathaway i James Franco van ser els presentadors de la 83a edició dels Premis de l’Acadèmia en els quals hi van participar 28 produccions diferents. Enguany, l’esforç, el sofriment i la superació personal, ja sigui en el cos d’una ballarina que busca la perfecció, en el d’un rei que desitja poder articular el seu discurs o en el d’un lluitador de boxa que somia amb ser el rei del ring, han estat els principals temes tractats.

Colin Firth, després de recollir l'Oscar
Però només una de les pel·lícules va assolir la immortalitat; només una  va poder gravar el seu nom a la història del cinema. Aquest film, va ser, com tothom sospitava, El Discurso del Rei (The King’s Speech). La pel·lícula es va emportar tres estatuetes a més a més de la de millor pel·lícula, que van ser la de millor director (Tom Hooper), la de millor actor principal (Colin Firth) i la del millor guió original (David Seidler), sent quatre dels guardons més preuats i valorats pels cineastes.
Però també hi va haver un altre discurs que va emocionar a l’audiència, el d’una Natalie Portman visiblement excitada per haver rebut, amb només 29 anys, l’Òscar a la millor actriu, per Cisne Negro (Black Swan), un film que, molt probablement recordarà per sempre, perquè, a part del premi, li ha portat una parella i un fill.
La pel·lícula El Luchador (The Fighter) també va rebre premis destacats. El del millor actor secundari per Christian Bale, i el de millor actriu secundària, per Melissa Leo, que va rebre el guardó de les mans del gran Kirk Douglas, que va fer una aparició inesperada a la celebració.
L'actriu Natalie Portman
Els altres guardonats van ser In a better world (Dinamarca), com a millor pel·lícula de parla no anglesa, La red social (The social network), com a millor guió adaptat, millor banda sonora original i millor muntatge, Inception (Origen), com a millor fotografia, millor mescla de so, millor muntatge de so i millors efectes especials, Toy Story 3, com a millor llargmetratge d’animació i millor cançó, Alícia en el país de las maravillas (Alice in Wonderland), com a millor direcció d’art i com a millor vestuari, The Inside Job, com a millor llargmetratge documental, Strangers No More, com a millor curt documental, The Wolfman, com a millor maquillatge, God Of Love, com a millor curt de ficció i The Lost Thing, com a millor curt d’animació. L’Òscar honorífic es va entregar a Jean-Luc Godard, Francis Ford Coppola i Eli Wallach.
Per contrapartida, la gran derrotada de la nit va ser Valor de ley (True Grit), que no va rebre cap Òscar tot i tenir 10 nominacions. 127 hores (127 hours), Los chicos están bien (The Kids Are All Right) i Winter’s Bone, amb 6, 4 i 4 nominacions respectivament, tampoc van rebre cap estatueta.
Els presentadors de la gala, James Franco i Anne Hathaway
Però a la gala no només hi van haver nervis, tensió i preocupació, sinó que l’humor i els bons moments també hi van ser presents, com quan James Franco es va disfressar de dona o quan Anne Hathaway va cantar Evita. A més a més, diversos actors i directors consagrats, com Halle Berry, Javier Bardem, Scarlett Johansson i Steven Spielberg, van entregar alguns dels guardons.
L’acte va acabar amb l’actuació d’una coral de nens que va interpretar Somewhere Over The Rainbow, d’El Mag d’Oz. A la darrera estrofa de la cançó, tots els guardonats van sortir a l’escenari i els van acompanyar exhibint el seu trofeu.
Malgrat l’emoció i l’expectació de la celebració, va ser una entrega de premis força previsible, amb resultats que corresponien amb els pronòstics dels especialistes i sense cap sorpresa rellevant.

dissabte, 26 de febrer de 2011

Els estudiants de la UAB diuen la seva a COMRàdio

Opinió 
Al programa Tots x tots de COMRàdio del dia 25 de febrer, presentat per Ramon Company, els estudiants de periodisme Aleix Graell, Núria López, Marçal Díez i Adrià Guxens van debatre sobre temes tan importants com el 23-F, els premis Oscar,l'infotainment, la religió, les revolucions dels països del Golf Pèrsic i el Nord d’Àfrica, l’inependentisme i la immigració, entre altres. Aquí podeu escoltar el programa.


dimecres, 23 de febrer de 2011

Perquè Tarragona sempre s’ho deixa perdre tot ...

Opinió 



No sé per què, però avui m’he llevat amb un mal pressentiment; alguna cosa no rutllava. Patia perquè avui se sabria si, finalment, Tarragona acolliria els Jocs Mediterranis del 2013 i no tenia gaire bones vibracions. Finalment, poc després de les set de la tarda, els meus pitjors temors s’han complert. Estranyat? Gens. Ja vaig aprendre la lliçó el setembre passat, quan va caure la galleda d’aigua freda sobre Tarragona al deixar escapar la candidatura a la Capital Europea de la Cultura ¾un apunt, com pretenia Tarragona ser capital cultural sense tenir ni un cinema, ni un bon teatre, ni un auditori?¾. En aquell moment, l’alcalde de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros, va utilitzar com a argument que els havien perjudicat per qüestions lingüístiques i que volia rebre explicacions dels criteris que s’havien seguit. Aquesta vegada, però, ha anat més lluny. Ballesteros ha dit que el que ha passat avui no ha estat una derrota perquè, amb gairebé total seguretat, Tarragona organitzarà els propers Jocs Mediterranis, els del 2017, que eren l’objectiu de la candidatura. Realment ens ho hem de creure? Tarragona ja ha ensopegat amb una mateixa pedra dues vegades, cal esperar a una tercera? Esperem que, d’ara en endavant, Tarragona ¾i això implica els qui la governen¾ s’ho pensi dues vegades abans de presentar-se a una nova candidatura de qualsevol matèria, de manera irreflexiva.  Potser, convé que abans solucioni els problemes que pateix la ciutat actualment enlloc d’anar-se donant aires arreu, sabent que hi ha moltes altres ciutats que li passen la mà per la cara. Perquè és millor no tenir cap victòria, que tenir dues derrotes, que pesen i, al cap i a la fi, són derrotes que avergonyeixen a tots els tarragonins. Per tant, demano una mica de sensatesa i reflexió abans de llançar-se impulsivament a nous projectes.

dimarts, 22 de febrer de 2011

ʻBlack Swanʼ, un thriller que frega la perfecció

Opinió 
Pòster de la pel·lícula Black Swan (Cisne Negro)

Passió, esforç, sofriment, virtuosisme i perfecció. Aquestes són algunes de les paraules que podrien descriure Black Swan (Cisne Negro), la darrera pel·lícula de Darren Aronofsky que retrata, de la manera més dura possible, les condicions amb què han de viure les ballarines d’una companyia de dansa clàssica on la competitivitat i l’enveja flueixen constantment entre les seves integrants.
El film narra l’evolució i la posterior degradació de la Nina Sayers (Natalie Portman), una ballarina tècnicament brillant però que encara no ha sortit de l’ou de la infància. La Nina és escollida per fer els dos papers principals del ballet del Llac dels Cignes: el paper del Cigne Blanc, que representa la puresa i la perfecció i el del Cigne Negre, totalment oposat, que simbolitza la sensualitat i la seducció. Thomas Leroy (Vincent Cassel), el director de la companyia de ballet, veu que la Nina és la viva imatge del Cigne Blanc, però no aconsegueix alliberar prou el seu cos ni el seu esperit per encarnar el paper del Cigne Negre. Per això, la força a abandonar la nena fràgil i innocent que és, per convertir-se en una dona desenfrenada, agressiva i plena de passió.
Natalie Portman en una escena del film
La Nina agafa com a model a seguir a la Beth Macintyre (Winona Ryder), una gelosa i impulsiva ballarina a punt de retirar-se, que havia estat una de les figures de la dansa més destacades de tots els temps. Però l’afany de la Nina per albirar la perfecció utòpica de la Beth és sovint atacat per la seva mare (Barbara Hershey), que la frena constantment sense deixar que desenvolupi la seva pròpia personalitat, i per la Lily (Mila Kunis), una ballarina de la companyia que ho té tot per ser la protagonista i vol arravatar-li el paper principal. Aquesta espiral d’odi, enveja i impotència causarà a la Nina una gran confusió i la convertirà en una dona neuròtica i insegura, amb una doble personalitat i amb una gran obsessió per la perfecció, que acabarà destruint-la, eliminant tots els vestigis de la seva antiga personalitat, equivalent a la del Cigne Blanc, per esdevenir la viva imatge del Cigne Negre, en el qual tant havia aspirat convertir-se.
Black Swan és, a més a més, una pel·lícula plena de metàfores visuals. La majoria d’escenes tenen com a colors principals el blanc i el negre i aquests també queden reflectits en la forma de vestir dels personatges, que duen la roba d’un color o un altre responent al seu caràcter. Un altre exemple són els miralls, on la Nina s’acostuma a mirar i, en els quals, al final, ja no es pot reconèixer.
El film vol representar la dualitat entre el bé i el mal, la dicotomia entre el blanc i el negre. El paper de la Nina comença en el blanc més pur i virginal, però la seva creixent ambició la porta al gris i la recerca contínua de la perfecció la transforma, finalment, al negre, després d’un llarg i dur camí d’esforç i sofriment que la condueix a  la bogeria.
Natalie Portman en una escena de Black Swan
La pel·lícula Black Swan té cinc nominacions als Oscar, que corresponen a la millor pel·lícula, al millor director (Darren Aronofsky) a la millor actriu principal (Natalie Portman), a la millor fotografia (Matthew Libatique) i a la millor edició (Andrew Weisblum). La gala d’entrega dels premis tindrà lloc el pròxim diumenge 27 de febrer i és molt probable que Portman i Aronofsky s’emportin una estatueta a casa ja que Black Swan és un thriller psicològic que, a l’igual que la seva protagonista, mereix ser consagrat i recordat per sempre perquè es troba ben bé al llindar de la perfecció.

*Per veure el tràiler de la pel·lícula, pitjar aquí.

dimarts, 15 de febrer de 2011

La gent valora les Festes Decennals del 2011

Opinió 
Què n’opina la gent de Valls de les Festes Decennals? I els de fora? Quin ha estat l’espectacle més reeixit? I els defectes que hi han trobat? Amb aquests dos vídeos on s’entrevisten més de vint persones podrem conèixer l’opinió que ha tingut la gent sobre les Festes Decennals del 2011.

Primera part de les entrevistes



Segona part de les entrevistes


dimarts, 8 de febrer de 2011

La musa de la música

Opinió 
La clarinetista Sabine Meyer

Sóc un home afortunat ja que avui he tingut el privilegi d’assistir al concert d’una de les meves ídols. La que diuen que és la millor clarinetista del món, la Sabine Meyer.
Un teixit de melodies, harmonies i ritmes sorprenents han omplert l’acollidora sala del Petit Palau de la Música i ens han permès somiar desperts. La fluïdesa amb que tocava el seu instrument, la suavitat de les seves notes, la precisió dels seus atacs i la dolçor del seu so ens han fet oblidar els nostres problemes per un moment i ens han permès gaudir d’una vetllada inoblidable. I és que la Sabine Meyer tocava com si fos la cosa més senzilla del món, passant pels passatges tècnicament més complicats com si es tractés d’un simple joc, d’un mer exercici sense cap mena de complicació.
I què dir de l’expressivitat amb què va tocar! Ella i el seu clarinet eren una sola cosa. Es movien plegats al son de la música per transmetre’ns el seu caràcter i explicar-nos una història. La Fantasiestücke de Schumann va ser, per als clarinetistes, el punt àlgid del concert, on tot el protagonisme va caure sobre la Sabine Meyer i el seu instrument. L’instant en què ens va fer emocionar, el moment on tenia el públic al palmell de la seva mà, esclau de la seva música.
Sóc un home afortunat. Avui he anat a dormir sabent que molt poques persones han tingut l’honor de compartir un vespre amb una gran intèrpret com la Sabine Meyer i jo he estat un d’aquests pocs escollits.
Euterpe ja pot estar contenta; ha tingut la seva nit, ja que la Sabine Meyer ha elevat els sons de la música fins a l’infinit.

Jordi Bertran: "Un temps únic"

Opinió 
Jordi Bertran, coordinador de la comissió artística de les Decennals 2011 de Valls, ens parla d’aquesta festivitat que se celebra cada 10 anys ¾els anys acabats en u¾ a la capital de l’Alt Camp.

Jordi Bertran, coordinador de la Comissió Artística de les Decenals
Les Decennals són unes festes de gran qualitat i amb una oferta molt variada d’activitats. Quin significat tenen pels vallencs?
Les Decennals sempre han estat mot esperades pels vallencs. Durant els nou anys que no se celebren, només es fa una celebració religiosa i una processó el dia de la Candela, en honor a la Mare de Déu. Però cada deu anys, els anys acabats en 1, les festes de la Candela adquireixen una dimensió especial. I és que les Decennals superen la dimensió normal de festa, gairebé són un festival, com tres festes de Santa Tecla alhora. La gent, sobretot els vallencs, acumula forces per les Decennals.
Quin és el motor principal de les Decennals actualment, el cultural o el religiós?
Actualment conviuen les dues vessants. Continuen tenint el component religiós del seu origen, l’any 1791, però al segle XIX, època de molts canvis, un grup d’il·lustrats lligats a la Renaixença catalana es va qüestionar la religiositat de les festes i va començar a desenvolupar un projecte per reforçar la identitat de les festes locals de la majoria de pobles i ciutats de Catalunya; en el cas de Valls, les festes Decennals. Aleshores es van començar a introduir elements més culturals i festius a la celebració. Tot i així, fins deu anys després, aquesta introducció més lúdica no comença a ser consistent. Avui en dia, les festes Decennals responen a un acord conjunt entre l’ajuntament i l’església i es converteixen en un vot del poble per agrair favors.
Ha participat en anteriors edicions de les Decennals?
Sempre he participat d’una manera o altra en les Decennals. A les del 1971, que tenia cinc anys, m’hi devien portar els meus pares; a les del 1981 vaig venir a fer i a veure castells; a les del 1991, vaig venir a veure espectacles, vaig fer castells i vaig actuar com a tècnic municipal de Tarragona ajudant en coses concretes com ara la presentació de l’Àliga de Valls.
Les Decennals han comptat amb un pressupost de 2,7 milions d’euros, que són molts diners per una festa

Van ser unes festes que van començar passades per aigua.
Sí, hauria preferit que no hagués plogut el primer dia però, tenint en compte que la mitjana d’actes diaris són 50 i van ser pocs els que no es van poder fer, no estem descontents.  La majoria d’espectacles que hi havia programats pel primer dia, com el de la Mala Rodríguez, el de l’Elena Gragera o el del Victor Ullate, eren en llocs tancats i es van efectuar amb normalitat. En canvi, l’acte d’inauguració, de Voalá Project, no es va poder fer però es va ajornar al dia següent. És un espectacle de gran format i per tant, s’havia de fer al carrer i ens vam arriscar de programar-lo malgrat saber que podria ploure. Un altre inconvenient de la pluja va ser que potser no va acudir tanta gent a la fira de castells com ho haurien fet en un dia que hagués fet bon temps.
És un fenomen que va a més amb els anys o que està decaient?
Cada vegada van a més. De fet, abans de començar ja portàvem 20.000 entrades comprades i això no ho poden dir gaires festes més.
I de tota la preparació què ha estat més difícil d’organitzar?

divendres, 4 de febrer de 2011

Robert De Niro aterra a Barcelona per rodar Red Lights

Opinió 

Només era un quart i cinc de vuit del matí quan un tímid Robert De Niro arribava als estudis de TV3, a Sant Joan Despí, amb un Mercedes blau. El motiu? Que al Plató número 1 de Televisió de Catalunya s’hi rodaran diverses seqüències de la pel·lícula Red Lights, la tercera del director Rodrigo Cortés i que coprodueix TV3. I és que la ciutat comtal ha estat escollida per filmar les escenes d’interiors del llargmetratge.

Cotxe amb el qual ha arribat Robert De Niro
Diversos periodistes han intentat de fotografiar i entrevistar a De Niro però l’actor novaiorquès no ha trigat a tapar-se la cara tant com ha pogut mentre passava de pressa i corrents entre tots els reporters sense respondre a cap de les seves preguntes. “Quan Robert De Niro està immers en un personatge no vol deixar-se fotografiar per no perdre’l”, van explicar els seus productors, Versus. Malgrat això, els membres de l’equip del film l’han descrit com una persona educada, propera i cordial, sense aires de celebritat.
La distribuïdora de la pel·lícula, Warner Bros. Pictures, ja ha anunciat l’argument de la pel·lícula, que explica la historia de Simon Silver (Robert De Niro), un llegendari psíquic, potser el més dotat de tots els temps, que apareix després de trenta anys d’absència per convertir-se en el major repte mundial per a la ciència ortodoxa i els escèptics professionals. Mentrestant, dos investigadors de fraus paranormals, la veterana doctora Margaret Matheson (Sigourney Weaver) i el seu jove ajudant Tom Buckley (Cillian Murphy), estudien diversos fenòmens metafísics amb la intenció de demostrar el seu origen fraudulent.


Les dues escenes que s’han gravat avui tenen lloc en un plató. La primera correspon a un moment del film on el protagonista és entrevistat en un magazine després de 30 anys d’estar desaparegut. A l’altra, hi apareix un Silver 30 anys més jove interpretat per Eugeni Mira, director d’“Agnòsia i “The impossible”. "Per les meves característiques físiques m’assemblo a De Niro, però és que, a més a més, tinc facilitat per imitar-lo; sempre ho havia fet i per això no he hagut de preparar gaire per fer d’ell, però en jove”, assegura Mira. 200 extres, de races i edats diferents a petició de la direcció, hi han participat. “Ens van demanar que si volíem formar part del projecte havíem de presentar-nos, enviar un currículum i unes fotos”, ha explicat una de les figurants, que, com la resta, cobrarà 80 euros bruts.
Cortés va escriure el guió de la pel·lícula fa dos anys però ningú li havia fet cas fins que el va llegir una directora de càsting de Nova York que va oferir els papers principals a De Niro i a Weaver. “Va ser absurdament fàcil que acceptessin el paper”, va declarar el director Cortés ja que no esperava que accedissin. El director del film creia que hauria de recórrer als actors que es trobaven a la segona, tercera o quarta alternativa, ja que els sous que els va oferir eren la meitat del que els hauria pagat qualsevol companyia americana.
De Niro ja ha rodat a l’hotel Majestic i a l’Aeroport del Prat i la setmana vinent ho farà a L’Aliança del Poblenou. Abans de marxar a Toronto a filmar les escenes exteriors de la pel·lícula, però, l’actor ha assegurat que no es perdrà per res del món la gastronomia catalana.