dilluns, 31 de gener de 2011

Els castells, un element indestriable de la cultura catalana

Opinió 

Els castells són indiscutiblement un dels trets mes característics del folklore català.  Per aquest motiu, Valls, ciutat bressol dels castells, ha decidit donar una importància especial a aquesta manifestació cultural durant el primer cap de setmana de les Festes Decennals del 2011 en un any on han estat declarats Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO.
L'alcalde de Valls, Albert Batet, i l'escriptor Josep Maria Espinàs
Sent així, Valls va celebrar el I Simposi Casteller Internacional la presentació del qual va anar a càrrec de l’escriptor i periodista Josep Maria Espinàs. Aquest, va començar l’acte saludant en diferents idiomes perquè la celebració d’aquell Simposi havia d’apropar els castells al món. Durant el seu emotiu discurs va qualificar la gralla com un instrument “aspre i penetrant” però de gran ajuda pels castellers ja que és una guia a seguir per saber en quin estat es troba el castell que s’està construint. L’enxaneta, per Espinàs, és com una fletxa que ha d’arribar al capdamunt de la torre després d’una gran suma d’esforços units per la suor de tots; quan l’enxaneta arriba a dalt, l’èxit no només és d’ella, sinó de tots els castellers que ho han fet possible i que, d’una manera o una altra, han fet el cim amb ella. L’escriptor va ressaltar que, juntament amb la sardana, els castells són un fenomen antiquíssim, amb la diferència que aquests mai han estat prohibits. Espinàs va acabar l’acte d’una manera molt contundent: “Catalunya ha d’aprendre dels castells la cohesió i la suma d’esforços, perquè és l’única forma de construir un bon futur”.
Arran del Simposi es van organitzar tres taules de debat on hi van participar més d’una vintena de ponents. Els temes dels quals es va tractar van ser: la internacionalització del fet casteller, com han tractat  el fenomen casteller els  mitjans de comunicació i la retroalimentació entre la tradició i l'evolució dels castells. Alguns dels conferenciants van ser Gereon Wetzel, director de la pel·lícula “Castells. Colla Joves Xiquets de Valls”, premiada al Festival Internacional de Documentals de Munic 2006; l'italià Gabriele Di Stasio, investigador de les torres humanes que es fan a la regió de la Basilicata, al sud d'Itàlia i els nigerians Chukwuenka Ezeife Okwadike, exgovernador de l'estat d'Anambra, i Mark Chinoso Okoye, que van presentar les danses de Nkpokiti Dancers d'Umunze del sud de Nigèria.
Cada deu anys, coincidint amb les Festes Decennals Valls es reuneixen totes les colles castelleres dels Països Catalans. Enguany, es va sumar a la festa una colla nova, de Solsona, la número 57. Per primera vegada es va aconseguir reunir més de 10.000 castellers, que, davant del monument als castells, que es troba a la Font de la Manxa, van aixecar de manera simultània un castell de vuit pisos i un pilar de comiat.
Estand de la I Fira del fet casteller
Durant aquest cap de setmana també es va celebrar la I Fira del fet casteller per tal de difondre i comercialitzar aquest fenomen únic. Els afeccionats van poder comprar accessoris de tota mena com ara llibres, samarretes, jocs, figures, penjolls, elements de decoració i altres peces de marxandatge.


Si voleu veure el vídeo de l'opinió de les Festes, cliqueu aquí.

dissabte, 29 de gener de 2011

Les Decennals tornen a Valls amb un gran repertori d’espectacles per a tots els públics

Opinió 


Bigas Luna durant el Pregó
El pregó del cineasta Bigas Luna va ser el toc de partida les Decennals de Valls del 2011. Durant el seu curt discurs al Teatre Principal del municipi, va elevar el nom de Catalunya i de Valls amb tres dels elements més distintius de la cultura catalana: el porró, els castells i els calçots. “Sóc fill d’un vallenc que se’n sentia molt orgullós i que em va ensenyar a gaudir de les calçotades i del so de la gralla”, va explicar. Just després hi va haver una degustació de calçots al vapor que, segons ell, són “exquisits” i va anunciar que en menja més d’una vegada a la setmana.
Lluminàries de la plaça del Pati
Però l’inici de les Decennals no va poder ser tal com havia planejat l’organització, ja que la pluja va marcar fortament les festes fins al punt que l’espectacle d’acrobàcia i dansa aèria d’inauguració de les festes que havia de presentar la companyia argentina Voalà Project no va poder executar-se i es va ajornar un dia. Tres quarts d’hora més tard, es van encendre les lluminàries festives artísticament preparades per la companya italiana Mariano Scenografie Light Sculptures després d’un compte enrere conjunt per part de tota la multitud que s’havia reunit a la plaça del Pati. La llum de 240.000 bombetes va arribar al carrer de la Cort, a la plaça del Blat i a la plaça del Pati mentre sonava Nessun Dorma de Puccini
Elena Gragera i Anton Cardó
La jornada va continuar amb el duo format per la mezzosoprano Elena Gragera i el pianista vallenc Anton Cardó que van interpretar conjuntament un repertori que relacionava el noucentisme català amb els corrents internacionals. Essent així, l’espectacle va començar amb lieder de Schubert i Mompou sobre poemes de Goethe i Valéry. Després d’una breu mitja part, les peces musicals van girar al voltant de poemes de catalans tan il·lustres com Carner, Riba i Manent amb la música de grans mestres com Toldrà, Blancafort i el vallenc Robert Gerhard. L’acte va acabar amb un clàssic: l’Ave Maria de Schubert.
La nit, però va continuar amb Samsara, un ballet de Víctor Ullate posat en escena pel Ballet-Comunitat de Madrid. Les músiques ètniques de divers països com Egipte, Índia, Xina o Japó, entre altres, van omplir el Centre Cultural de Valls amb una barreja explosiva de música i dansa de primera qualitat.
Escena del ballet de Víctor Ullate
A més a més, els fans del hip hop i del mestissatge també van poder gaudir de la nit. Primer, amb Ojos de Brujo que va presentar el seu cinquè disc, celebrant així deu anys des de la formació del grup i després amb Mala Rodríguez, la guanyadora del Grammy Llatí a la millor cançó urbana, que va presentar el seu darrer treball, Dirty Bailarina.
Així va acabar la primera jornada d’aquestes festes tan esperades tant pels vallencs com per la resta d’afeccionats a la cultura i els espectacles. Les Decennals de Valls continuaran oferint actuacions de primer nivell a càrrec d’artistes i grups tan reconeguts com Tricicle, Dagoll Dagom o Ainhoa Arteta fins al 6 de febrer on un brillant piromusical preparat per la Pirotècnia Ricardo Caballer posarà punt i final als deu dies i les deu nits de Decennals.

Si voleu veure el vídeo de l'opinió de les Festes, cliqueu aquí.

dimarts, 25 de gener de 2011

Els corresponsals i els enviats especials al punt de mira

Opinió 
Tunissians protestant contra Ben Ali

Els periodistes Xavier Mas de Xaxàs (LaVanguardia), Teresa Carreras (RNE, TVE) i Plàcid Garcia-Planas (LaVanguardia) van exposar ahir a l’Aula Magna de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona la seva experiència com a corresponsals o enviats especials a diferents països del món.
Mas de Xaxàs va relatar les seves vivències com a enviat especial de La Vanguardia a Tunis durant 10 dies. El periodista va assegurar que no va tenir problemes per entrar al país com a tal. “Quan arribes, el primer que has de fer és entendre el que passa. Els lectors també ho volen i, per tant, el primer dia escrius una crònica d’ambient al carrer amb declaracions”.
Xavier Mas de Xaxàs
L’enviat especial de La Vanguardia va emfatitzar que la sort és molt important en aquesta professió ja que has de tenir un “instint especial”, una “mirada” que et porti als llocs de conflicte; en el cas de Tunis, als carrers on la gent s’estava manifestant, que confluïen a l’edifici del Ministeri d’Interior, on portaven els detinguts. “En situacions com aquesta, els fotògrafs són els qui ho passen pitjor, ja que han d’estar a primera línia de guerra i són un blanc fàcil”, va comentar per fer esment al cas real d’un fotògraf que va quedar greument ferit a causa dels gasos lacrimògens i les bales de goma.
“Internet i les xarxes, van tenir una importància crucial en l’enderrocament de la dictadura”, va afirmar Mas de Xaxàs referint-se al fet que gràcies a Facebook, els rebels van organitzar-se mitjançant identitats falses i van poder estar al corrent del que passava a temps real. “Va ser un mitjà de comunicació lliure enmig d’una dictadura”, va matisar.
Per la seva banda, Teresa Carreras va explicar als estudiants de periodisme com havia viscut els seus nou anys de corresponsalia a Brussel·les on, en determinades situacions, va actuar alhora com a enviada especial. “S’ha de donar confiança a l’enviat especial”, va anunciar rememorant una experiència personal on la direcció del mitjà va voler que anés a Salzburg des de la capital belga, sense gairebé adonar-se’n de la separació geogràfica que hi ha entre les dues ciutats. Mas de Xaxàs va afegir que la feina d’enviat especial és força dura ja que en poc temps has de contextualitzar-te i treballar durant llargues jornades. Per tant, arriba un moment on el “desgast” és notable.
“Un bon periodista i, encara més un corresponsal o un enviat especial, ha de saber escriure a tota pastilla i ser molt espavilat per saber què passa”, va explicar Plàcid Garcia-Planas volent deixar clar, també, que el periodista no és l’important, sinó la història que està explicant. “En aquesta professió has de saber què vols dir i saber dir-ho”.

Els tòpics

Opinió 

Gloria Toranzo, professora de redacció de l’Institut de Periodisme de Navarra, defineix els tòpics de la següent manera: “Un tòpic és un clixé de la realitat. És a dir, una realitat ancorada en un moment històric determinat”.
El propi periodisme és un exemple molt clar per veure com està carregada de tòpics aquesta professió. Cal dir que, actualment, se sol confondre el periodisme amb l’apostolat social. És a dir, la societat pensa que el periodista ha  d’anar als indrets subdesenvolupats per entrevistar la gent més desvalguda i fer fotografies de situacions terribles. Però la feina del periodista no ha de ser aquesta, pròpia d’un membre d’una ONG. Un bon periodista ha d’informar del que passa al món, del que és d’interès majoritari i si alguna vegada ha de fer un article, notícia o reportatge de caire més solidari doncs el fa, però sense que això es converteixi en un costum.
Un altre tòpic del periodisme és que aquest pugui ser un camí a la fama. Dit en altres paraules, molta gent s’empeny a ser periodista per ser reconegut algun dia. I, de fet, és ben normal que certs professionals de l’ofici siguin cèlebres ja que sortir a la televisió, fer un programa de ràdio o escriure en un diari són diferents formes en les quals t’identifiques com a autor del que expliques i com que són mitjans destinats a un gran públic, és inevitable que aquest senti certa afinitat o bé certa recança envers uns periodistes o uns altres. És a dir, es converteixen icones de la societat, per bé o per mal. Però el que no pot ser, és que l’objectiu de fer la feina de periodista sigui només esdevenir el centre d’atenció, perquè les verdaderes protagonistes són les notícies i els temes dels quals parlen. El periodista és, per tant, un intermediari, que es limita a fer la seva feina.
Com a conclusió m’agradaria dir que hi ha molta gent que diu que el periodisme és un ofici extraordinari si el saps deixar a temps perquè sinó, et converteixes en una víctima de la professió i de l’estressant context que l’envolta. Això és el que van fer Gabriel García Márquez i Mario Vargas Llosa, que van aprendre a escriure fent periodisme, i ara, es guanyen la vida com a escriptors, escriptors de Premi Nobel. Però jo tampoc trobo que aquest sigui l’objectiu. Sóc més dels que creuen que no has d’intentar predir el futur ni tenir idees prefixades ja que no saps on et pot portar ni tan sols l’endemà. Són les decisions que prens les que et fan anar d’un lloc cap a un altre, les que et fan decantar-te cap a un camí o quedar-te on ets i, per tant, si creus que és el moment de deixar la professió per dedicar-te a un altre ofici com pot ser l’escriptura, endavant, però tampoc crec que aquest fet es pugui generalitzar ja que cada persona és un món i com a tal, és impossible desxifrar-ne tot l’entrellat. Així doncs, tot i que costi, deixem de pensar en el futur i gaudim del present que, gairebé sense adonar-nos-en, ja ha passat.

dimarts, 18 de gener de 2011

El periodisme d’investigació, la cara oculta de la professió

Opinió 

La Facultat de Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona va oferir ahir una conferència sobre el periodisme d’investigació destinada als alumnes del primer curs del grau. L’objectiu era apropar-los a aquesta branca de la professió que cada vegada es cultiva menys.
Diversos especialistes en aquest sector van compartir els seus coneixements i experiències amb els estudiants subratllant la importància del periodisme d’investigació en la societat. “El periodisme és l’enemic de la censura”, exposava el director i editor del setmanari El Triangle, Jaume Reixach, convençut que els mitjans de comunicació de masses són negocis que cada vegada restringiran més els continguts de la informació que publiquen, degut a la seva submissió als lobbies. “Per això, no ens hem de deixar enganyar pel que apareix en els mitjans, ja que aquests només mostren una mil·lèsima part de la realitat”, va afegir.
Pepe Rodríguez
“No hi ha periodisme sense crítica ni enfrontament amb el poder. Per aquest motiu, un periodista ha de ser crític i preguntar, sinó arribarà a la professió mort”, va indicar el professor de l’assignatura de Periodisme d’Investigació, Pepe Rodríguez. Aquest, El professor creu que aquesta és l’única manera de comprometre’s, ser al costat de la gent i fer front a les desigualtats, la corrupció i la injustícia. “Si disposes d’aquesta llibertat, el periodisme esdevé la feina més bona i pots gaudir de la professió molt positivament”, va ressaltar.

Antonio Baquero, redactor d’El Periódico, va recalcar que el periodisme d’investigació està en crisi perquè el que més requereix és temps i les agències i els mitjans no estan disposats a mantenir ningú realitzant una tasca com aquesta, on ben sovint pots acabar esquitxat i condemnat, tal com li va passar al mateix Jaume Reixach.
Cal dir que no tothom està disposat a fer periodisme d’investigació ja que aquesta, és una feina que pot esdevenir perillosa. De fet, l’any 2010, 54 periodistes d’arreu del món van morir assassinats per estar investigant la corrupció en els alts cercles de poder. Però, tal com va dir Pepe Rodríguez: “La llibertat d’expressió no existeix si no l’exercim”, referint-se a que no hem de tenir por de publicar continguts si ens hem assegurat que la informació està ben acreditada i contrastada per fonts fiables, després d’una investigació.
“Els periodistes s’han d’autoorganitzar”, va explicar Reixach, “han de dominar la fotografia, i les altres tecnologies, com l’Internet”. La responsable a Catalunya de l’Agència d’Investigació Método-3, Elisenda Villena, va emfatitzar que l’única manera de superar les adversitats és treballant en equip, tenint valentia, disposant d’una agenda molt bona i, sobretot, fent periodisme de carrer, on la simple observació pot ser la millor eina.
Logo del Premi "Sabueso con método"
Villena, aprofitant la jornada, va entregar el guardó de la tercera edició del Premi “Sabueso con método” al millor treball de periodisme d’investigació. Les guanyadores van ser les ja exalumnes Noemí Badenas, Susanna Cases i Elena Domingo i el seu projecte, titulat “Amposta, el pacte no escrit”, tractava d’un cas de corrupció a l’Ajuntament d’Amposta. Elena Domingo el va explicar i va donar les gràcies en nom de tot el grup.
El Premi “Sabueso con método” va ser ideat el curs 2007-2008 per Pepe Rodríguez, i està finançat i patrocinat per l’Agència d’investigació Método-3. L’objectiu del concurs és motivar els alumnes de l’assignatura de Periodisme d’Investigació, que imparteix el mateix Pepe Rodríguez i que es pot cursar el darrer any del grau en periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona. Per altra banda, també vol recompensar l’esforç realitzat en el llarg procés d’elaboració del projecte final.

Pa negre, el punt àlgid del cinema català

Opinió 
Pa negre, el film d’Agustí Villaronga, va esdevenir el guanyador absolut de la tercera edició dels Premis Gaudí, que atorga l’Acadèmia Catalana del Cinema (ACA). La pel·lícula, basada en la novel·la d’Emili Teixidor, va guanyar 13 de les 15 nominacions en una gala que va tenir lloc ahir al Teatre Artèria Paral·lel de Barcelona.
Pa negre va obtenir els Premis Gaudí al millor vestuari, a la millor actriu secundària, al millor actor secundari, al millor so, al millor maquillatge i perruqueria, a la millor direcció de producció, a la millor música original, a la millor actriu protagonista femenina, al millor guió, a la millor direcció, a la millor fotografia, a la millor direcció artística i finalment a la millor pel·lícula en llengua catalana. Els únics guardons que se li van resistir van ser el del millor actor protagonista masculí, que va ser atorgat a Eduard Fernández per La Mosquitera i el del millor muntatge, que va guanyar Buried juntament amb el Gaudí a la millor pel·lícula en llengua no catalana.
En canvi, Herois, Los ojos de Julia i Elisa K van ser els vençuts de la nit ja que no van obtenir cap Gaudí. El derrotat principal va ser sens dubte Herois que no es va fer amb cap estatueta malgrat haver tingut 10 nominacions. Les altres dues pel·lícules, amb 6 i 5 nominacions respectivament, tampoc van obtenir cap premi.
El moment més emotiu de la nit, però, va ser quan es va lliurar el Gaudí d’Honor a Jordi Dauder per la seva brillant trajectòria com a actor. Un altre instant especial el va protagonitzar el lliurament del Gaudí al millor documental que va correspondre a Bicicleta, cullera, poma, que explica la dura lluita de l’expresident Pasqual Maragall contra la malaltia que pateix, l’Alzheimer.

La presentació del lliurament de premis va anar a càrrec de Quim Masferrer, que va aconseguir que el President de la Generalitat, Artur Mas, digués en públic que duplicaria el pressupost pel cinema en català. L’acte va comptar amb la presència de reconeguts actors i actrius catalans, com Clara Segura, Santi Millán, Joan Pera o Abel Folk, entre altres, que van fer la lectura dels veredictes.
Tot i així, just abans de la celebració, Santiago Lapeira, de l’Acadèmia Catalana del Cinema, va anunciar que podria haver-hi una irregularitat en el recompte de vots. “El responsable podria haver estat un grup de pressió o lobbie per tal d’afavorir una determinada productora catalana”, va declarar. Per la seva banda, el notari assegura que no hi ha hagut cap mena de frau i que el resultat final és del tot legítim.
Després de la victòria aclaparadora d’ahir, Pa negre s’ha reestrenat als cinemes del país, però s’haurà de preparar pels Goya, que tindran lloc el proper  13 de febrer, en els quals ha rebut 14 candidatures. Els seus principals rivals seran Balada triste de trompeta d’Àlex de la Iglesia amb 15 nominacions, También la Lluvia d’Icíar Bollaín amb 13 nominacions i Buried amb 10.

Aquest article ha estat publicat a: http://www.domenys.net/noudom/index.php/mirall/629-pa-negre-el-punt-algid-del-cinema-catala-

dijous, 13 de gener de 2011

La democràcia de consens a Bèlgica

Opinió 
Per l’heterogeneïtat de la seva població, dividida principalment per motius lingüístics, Bèlgica és un dels països on la democràcia de consens s’ha establert de manera més notable. A més de les diferències en matèria d’orientació política, social i econòmica de les diferents formacions (entre les quals trobem grups liberals, democratacristians, socialdemòcrates, liberal conservadors, ecologistes i independentistes, aquests últims exclusivament al costat flamenc), s’ha de distingir, a més a més, entre partits arrelats a la regió valona, majoritàriament francòfona, i partits que pertanyen a la regió flamenca, de majoria neerlandòfona.
D’aquesta manera, és comú que a les negociacions per formar govern, iniciades per un informateur designat pel rei Albert II, hi participi un nombre considerable de partits importants francòfons i flamencs. Així, per exemple, els darrers governs des del 21 de desembre de 2007 han estat compostos per cinc forces diferents: l’Open VLD (liberaldemòcrates flamencs), CD&V (democratacristians flamencs), MR (Moviment Reformador francòfon, de centredreta), PS (Partit Socialista francòfon, socialdemòcrata) i CDH (Centre Demòcrata Humanista francòfon). De les negociacions prèvies hauria de sortir un formateur, encarregat de formar el govern definitiu i proper primer ministre nomenat pel rei belga. La necessitat d’aconseguir que tant la minoria francòfona (el 42% de la població belga) com la majoria neerlandòfona (el 57% de la població) es vegin representades al govern va provocar que el 1970 una reforma constitucional fes que cada meitat de l’executiu, exceptuant el primer ministre, estigués formada per membres d’una de les dues comunitats lingüístiques majoritàries. De fet, també és destacable l’existència d’una tercera comunitat lingüística, la germanòfona, però la gent que parla l’idioma suposa menys de l’1% respecte del total de la població belga.


Aquesta necessitat de consens entre diverses forces d’ideologies molt diferents i que, a més a més, defensen allò que és més positiu per a la seva regió d’origen, ha provocat en ocasions grans desacords que han perllongat considerablement la formació d’un govern o han provocat que aquests siguin molt inestables. Bèlgica està patint una crisi política des de l’any 2007 principalment a causa del desacord a l’hora de realitzar una reforma del model d’Estat i la situació del districte electoral de Brusel·les-Halle-Vilvoorde (BHV). En el primer cas, mentre que els flamencs majoritàriament són partidaris d’un augment de l’autonomia de les regions, la majoria dels valons opten per la conservació de la situació actual. Pel que fa a l’existència de la circumscripció electoral de BHV, els flamencs demanen la separació i els valons s’hi oposen.
La creació de Brusel·les-Halle-Vilvoorde, amb la llei electoral de 2002, va suposar l’annexió de Halle i Vilvoorde, part de la província del Brabant flamenc, a la circumscripció bilingüe de la capital, de manera que els francòfons residents en aquestes zones de Flandes poden votar candidats francòfons. El 26 de maig de 2003 la Cort Constitucional va considerar que la reforma era inconstitucional ja que en aquest cas els límits provincials no coincidien amb els de la circumscripció. Tot i això, la Cort no va derogar la llei sinó que va demanar al Parlament que trobés una solució abans de les eleccions de 2007, fet que no va succeir.
Sis mesos després de les eleccions federals de 2007, que va guanyar la coalició entre democratacristians flamencs (CD&V) i independentistes flamencs (N-VA), es va aconseguir formar un govern amb Guy Verhofstadt, dels liberaldemòcrates flamencs (Open VLD), com a primer ministre fins que el març de 2008 Yves Leterme el va substituir. Leterme va haver de renunciar el desembre de 2008 quan va ser acusat de pressions al tribunal que decidiria el futur del banc Fortis. Es va formar llavors un nou govern dirigit per Herman Van Rompuy (CD&V), que va haver de deixar el seu càrrec el novembre de 2009 per ocupar el de President del Consell Europeu. Leterme va tornar al càrrec de primer ministre però l’abril de 2010 el govern es va tornar a desfer a causa del desacord existent en el cas de BHV, que va suposar la sortida del partit Open VLD del govern.
A les eleccions del juny de 2010, i com preveien els sondejos, la Nova Aliança Flamenca (N-VA), partit secessionista de centredreta, va ser la més votada a la regió de Flandes (27,8%) però també a tot l’Estat (17,4%). El partit de Bart de Wever va obtenir 27 escons (de 150 en total), un més que el Partit Socialista francòfon d’Elio di Rupo, la força més votada a la regió de Valònia i Brusel·les, que es va quedar en un 13,7% dels vots a nivell estatal. En total, la cambra baixa va quedar constituïda tal com es pot veure al gràfic.


El rei Albert II va designar De Weber la tasca d’informateur, però el 8 de juliol De Weber va reportar al rei que no hi havia acord suficient en temes clau per a formar una coalició funcional i va ser rellevat del seu càrrec. El 9 de juliol el rei va nomenar Di Rupo pré-formateur, un nou càrrec creat amb la possibilitat d’esdevenir formateur i primer ministre si s’assolia l’èxit. Tot i això, Di Rupo no va aconseguir un consens, i l’N-VA i el CD&V van acusar els partits valons d’anar massa lents i de ser massa vagues i reservats en les negociacions a l’hora de pronunciar-se sobre les concessions que els flamencs desitjaven. El 29 d’agost Di Rupo va resignar al seu càrrec de pré-formateur però el rei no ho va acceptar. Di Rupo va dir que, si bé tots els partits involucrats en les negociacions estaven d’acord en matèria de control regional sobre ingressos i despeses, el conflicte de BHV i el finançament de la capital eren font de desacord. Di Rupo va tornar a renunciar el 3 de setembre. Els intents posteriors de formar un govern van fracassar, i el 4 d’octubre Bart De Weber va anunciar a la seu del seu partit que la seva formació sortia de les negociacions del moment perquè no havia trobat una resposta a les “preguntes vitals” formulades pels flamencs. Al seu torn, els partits valons van contestar que ja no el creien i van afirmar que havia ajornat deliberadament les negociacions.
Arran d’això, el rei va demanar Johan Vande Lanotte, un antic president de l’SP.a, que fos mediador per acabar d’una vegada amb les negociacions de formació de govern. Mentrestant, el govern sortint de Leterme ha estat nomenat pel rei com a govern gestor amb poders limitats. Actualment Bèlgica no té pressupost per a l’any 2011 i el pressupost mensual es va renovant mitjançant resolucions contínues.
S’ha de tenir en compte en primer lloc que, segons el mateix Lijphart, tant Bèlgica com Suïssa exemplifiquen el model de democràcia de consens però no de manera perfecta i per tant, com ja passava amb el Regne Unit i el model Westminster, els seus sistemes no s’adapten a un model pur.
És un bon exemple d’aquest allunyament la situació actual, és a dir, la que Bèlgica viu des de les eleccions de juny de 2010. La democràcia de consens es basa en la participació de grans coalicions en el poder executiu. Actualment, però, el més aproximat a un poder executiu és un organisme gestor amb poder limitat i provisional que es dedica a aprovar pressupostos mes a mes, integrada pels membres del govern sortint. Així doncs, el govern de Leterme exerceix una funció pressupostària i de manteniment de les institucions.
En aquesta situació s’hi ha arribat degut a la impossibilitat de formar una coalició que garanteixi un govern estable, ja que no hi ha formacions polítiques amb pes suficient per formar un govern en solitari o de pocs partits. Cal remarcar que la formació amb més diputats és una força que defuig del model d’Estat que té Bèlgica actualment perquè pretén la independència de Flandes.
Lijphart també assenyala que els governs belgues solen ser inestables i poc duradors. L’autor ho exemplifica argumentant que durant els anys 70 els gabinets van estar encapçalats per cinc primers ministres diferents, però sense anar tant lluny en el temps aquesta inestabilitat i poca durada s’ha manifestat en la crisi política iniciada el 2007. Tot i això, aquesta dificultat extrema per formar un govern (gairebé impossibilitat) que ha seguit les darreres eleccions de juny va més enllà de la inestabilitat acceptada pel politicòleg neerlandès.
Segons la teoria, el model democràtic de consens consta d’un sistema de partits multidimensional. En el cas de Bèlgica, Lijphart assenyala que la religió separa els partits socialcristians dels socialistes i liberals, mentre que socialistes i liberals estan separats per diferències de classe. Lijphart també reconeix que “la fissura lingüística a Bèlgica ha causat ulteriors ruptures”, dividint en partits més petits, tant francòfons com flamencoparlants, aquests tres partits dominants i creant-ne de nous. De fet, en la situació actual, l’independentista N-VA va ser la força més votada a nivell regional (Flandes) i a nivell estatal en les darreres eleccions. Per tant, podem afirmar que algunes diferències, com les existents entre flamencs i valons, se sobreposen a d’altres com la religió o la classe social, i a causa d’això, nous valors, com l’esmentat independentisme flamenc o l’ecologisme, han trobat un lloc al Parlament belga. No podem dir, doncs, que la multidimensionalitat dels partits hagi desaparegut o s’hagi transformat de manera radical, sinó que podem apreciar una disminució de la importància de certes dimensions i l’aparició i desenvolupament d’altres (per exemple, la fissura entre les dues comunitats lingüístiques, que ha estat portada fins a l’extrem de la independència flamenca) que han alterat el panorama polític belga, que ja era complex per sí mateix.
Un altre dels punts que Lijphart considera propis d’un sistema de consens com el belga és la descentralització i el federalisme. Aquest punt, com ja s’ha vist, és un tema vital de disputa i causant en part de les crisis polítiques belgues, ja que la reforma del model d’Estat és una de les causes del desacord entre forces flamenques i valones. Tot i això, les exigències dels principals partits flamencs ja no passen només per la descentralització i el retorn del poder i una major independència a les regions, sinó que el principal partit de Flandes aposta directament per la separació pacífica de la regió, que haurà de constituir un nou Estat membre d’una Confederació europea democràtica. Així doncs, i tot i que el sistema polític belga no ha canviat en cap direcció, és important tenir en compte que el partit més votat aposta obertament per una situació política radicalment diferent a l’existent en l’actualitat.
 L'altre model de democràcia és el de Westminster o majoritari.

*Treball fet conjuntament amb Albert Sánchez i Daniel Fernández.

diumenge, 9 de gener de 2011

La democràcia majoritària o de Westminster a la Gran Bretanya

Opinió 
El Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord està constituït com una monarquia parlamentària. El seu Parlament, allotjat a Westminster, és bicameral i comprèn la cambra baixa o Cambra dels Comuns i la cambra altra o Cambra dels Lords. El seu sistema polític és força proper al model majoritari o de Westmisnter que descriu Lijphart. De fet, el seu nom prové de la seu del Parlament Britànic. Actualment, però, hi ha altres estats al món, com Nova Zelanda, que s’apropen més a aquest model ideal que no pas el Regne Unit.
           Segons el model ideal de democràcia majoritària que descriu el neerlandès Arend Lijphart, una de les característiques fonamentals és la concentració del poder executiu en gabinets d’un sol partit i amb estricta majoria. Idealment, el gabinet és l’òrgan més poderós del govern i estaria format per membres del partit que té majoria a la Cambra dels Comuns. Això és afavorit per un sistema electoral amb circumscripcions uninominals i majoritàries (anomenat first-past-the-post en el sistema britànic) que propicia un sistema polític bipartidista.
L’actual primer ministre britànic és David Cameron i el viceprimer ministre és Nick Clegg. Tots dos pertanyen a partits polítics diferents, que són el Partit Conservador i el Partit Liberal-Demòcrata, respectivament. Així, el govern britànic actual no està format per ministres d’un sol partit i no hi ha cap partit que tingui una majoria estricta a la cambra baixa. El gabinet Cameron està integrat per una majoria de conservadors i cinc liberaldemòcrates. D’aquesta manera, la situació política britànica del moment es desvia del model ideal de Westminster. Actualment, la Cambra dels Comuns està formada per 306 diputats conservadors, 258 laboristes, 57 liberaldemòcrates i 29 d’altres formacions minoritàries tals com Sinn Féin (d’Irlanda del Nord), Scottish National Party (SNP, d’Escòcia) i els Verds. La majoria absoluta està fixada en 326 diputats, i no hi ha cap partit que per ell sol hi arribi. Per això, actualment, el Partit Conservador de David Cameron, que és qui té el grup amb més escons, ha hagut de buscar suport estable en el Partit Liberal Demòcrata de Nick Clegg per tal d’assolir la majoria necessària per formar un govern fort. En les il·lustracions es pot veure el mapa electoral del 2010 i la comparació amb els de 1951 (falta Irlanda del Nord), amb representació pràcticament només de laboristes i conservadors.


A aquest govern de coalició s’hi arriba després de molts anys de transformació de la societat i de la democràcia britànica, la qual s’ha anat allunyant paulatinament del model teòric de democràcia majoritària. D’aquesta manera, el sistema de partits ja no és només unidimensional sinó que han aparegut altres factors com ara les diferents sensibilitats nacionals o l’ecologia. Des dels anys 1970 diferents partits nacionalistes de Gal·les, Escòcia i Irlanda del Nord van entrar a la Cambra dels Comuns (SNP, el 1970, Plaid Cymru de Gal·les, el 1974 i Sinn Féin, el 1983). Quan el el Partit Laborista, liderat per Tony Blair, va aconseguir la majoria absoluta a la cambra baixa l’any 1997 es va iniciar un procés conegut com a devolution, pel qual l’Estat fortament centralitzat que era el Regne Unit dotava de relativa autonomia les regions d’Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord. Pocs anys després es van constituir els parlaments d’aquestes tres regions. Aquest és un dels fets que posa de manifest que la societat britànica ja no és fortament homogènia sinó que existeix un procés de pluralitat creixent. A més a més, un dels punts que destaca Lijphart per a la democràcia majoritària és un govern unitari i centralitzat i mitjançant aquest procés l’estat s’ha transformat en un sistema autonòmic. Cal remarcar que al Regne Unit hi ha 11 llengües oficials, cadascuna amb diferents àmbits territorials, des de l’hegemònic anglès, al còrnic (Conrwall) o l’scots (Escòcia i Irlanda del Nord), i que el procés de dotar de més autonomia les diferents regions ha enriquit aquestes diferències pluralitzant la societat britànica.    
D’altra banda, en l’aspecte religiós, la gran majoria dels ciutadans es consideren cristians i la divisió entre catòlics i protestants és especialment acusada a Irlanda del Nord, on els catòlics majoritàriament estan a favor de la reintegració a Irlanda i els protestants estan a favor de mantenir-se al Regne Unit (grup conegut com a unionistes). En la qüestió ètnica, les diferències són provocades per les onades immigratòries que han rebut durant molts anys. Així, encara que el 85% dels habitants siguin blancs britànics, un 5% són blancs d’altres procedències, un 1,8% provenen de la Índia, un 1,6% del Pakistan i un 4,9% provenen d’altres llocs, segons el cens de 2001.
Un altre dels factors que posen de manifest l’escapada de la democràcia britànica del model majoritari és l’augment de vots que ha experimentat en els últims anys el Partit Liberal Demòcrata. Des de la caiguda dels Whigs i la pujada dels laboristes cap a l’any 1920, aquest partit ha estat sempre el tercer partit nacional però a una distància considerable dels dos preeminents. Ara bé, en aquestes últimes eleccions van aconseguir un 23% dels vots, a només 6 punts del laboristes i 13,1 dels conservadors. Aquest partit és el més votat pels joves britànics, segons una enquesta de l’agència ComRes per al Sunday Mirror, degut al desgast dels dos partits majoritaris. En el seu programa inclouen reivindicacions tals com el canvi del sistema electoral cap a un altre més proporcional, la substitució de la Cambra dels Lords per una cambra de senadors electes i la instauració d’un Parlament regional d’Anglaterra, com ho són els d’Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord.
Tota aquesta conjunció de fets diversificadors ha provocat un lleu allunyament d’un model purament majoritari, tot i no haver-se canviat el sistema electoral, només en base al comportament electoral dels ciutadans. El sistema electoral britànic fa que encara la seva democràcia es vehiculi a través del bipartidisme tot i que en els vots directes de la gent cada cop aquest bipartidisme és menys present. En la gràfica posterior s’observa en el cercle interior el suport electoral dels tres grans partits i en l’anell exterior el percentatge d’escons a la cambra baixa.


L'altre model de democràcia és el de consens.

*Treball fet conjuntament amb Albert Sánchez i Daniel Fernández.

diumenge, 2 de gener de 2011

La carta als Reis Mags de Tarragona

Opinió 
Benvolguts Reis Mags,
Em dic Tarragona i, com cada any, quan s’acosten aquestes dates, us escric una carta amb els regals que m’agradaria que em portéssiu. Podria escriure moltes coses en aquesta llista, com un Ikea, un Starbucks i un FNAC, entre altres, però no sóc egoista. Per aquest motiu, i encara més tenint en compte que ens trobem en crisi, em limitaré a demanar l’essencial:
-        Un cinema.
-        Un auditori.
-        Un nou teatre.
-        Una nova biblioteca.
-        Un preu més raonable per als taxis.
-        Un servei de neteja més eficient.
-        Una millor conservació dels monuments.
Com podeu veure no m’he excedit gens i la llista és molt curta ja que són coses que tenen la majoria de ciutats. Tot i així, alguns d’aquests regals porto anys demanant-los, però sembla que no m’he portat mai prou bé perquè sempre m’acabeu ignorant. Esperem doncs, ja que no em vau escoltar quan us vaig demanar l’aeroport, l’estació de l’AVE o la capitalitat europea de la cultura, que aquest any sigueu generosos i em concediu aquests desitjos.
Així doncs esperaré el dia sis de gener amb moltes ganes a veure si d’una vegada per totes, puc sentir-me realitzada; crec que ja és hora.
Creuem els dits,
Tarragona